Walter Burkert

Abada Editores ha publicat recentment una traducció del millor manual de Religió grega que hi ha avui dia, que és el de Walter Burkert, catedràtic emèrit de Filologia Clàssica a la Universitat de Zuric (que recull en el seu web l'historial acadèmic i investigador complet). Aquest fet produeix un goig del tot inesperat perquè fins ara ens havíem acostumat a dues traduccions d'ús molt corrent, la que hi ha en anglès, a càrrec de John Raffan, publicada per la Harvard University Press (que el mateix Burkert va revisar) i la italiana, publicada el 2003 per l'editorial milanesa Jaca Book (també amb revisions i ampliacions a càrrec de W. Burkert). De l'impacte que aquest llibre va tenir, abans i després de la traducció a l'italià, en parla un article de molt bon aprofitar que va escriure Emilio Gabba, "Walter Burkert e la religione greca in Italia", Quaderni Urbinati di Cultura Classica, 80, 2005, 105-108. Algú podria pensar que donar notícia d'un llibre "traduït" no té mèrit o, fins a cert punt, que no és tan meritori com la redacció d'un llibre o assaig. El plantejament no és erroni però em vaga de reproduir, ad pedem litterae, unes consideracions de Peter Bing sobre el peculiar estil de Burkert en l'original alemany:

"Walter Burkert's style is often suggestive rather than explicit, his descriptions are vivid (at times almost visionary) rather than dryly academic, and he does not hesitate to use colloquialisms so as to make a point more forcefully. In the process of translation, such features inevitably undergo a certain levelling..." (Nota preliminar a W. Burkert, Homo necans [1972, 2a. ed. 1997], University of California Press, 1983, p. xi)

Si el paràgraf anterior serveix d'advertiment, no haurà de fer estrany a ni ningú, doncs, que vulgui felicitar els traductors, Helena Bernabé i Alberto Bernabé, atès que un treball com aquest és molt d'agrair: tant per l'envergadura del seu projecte (el llibre compta amb 500 pàgines), com per la dificultat afrontada, com pel resultat assolit. I és que avui per avui, la versió castellana de la monumental Griechische Religion és l'edició més completa i més actualitzada que es pugui consultar. I crec que amb garanties més que sobrades.

Quins són, però, els trets més rellevants de l'obra de Burkert? Gairebé des del moment en què el llibre fou publicat, el llibre va quedat consagrat com el vademècum indispensable per a la religió grega, depassant per exemple els manuals de Nilsson (que té sempre en compte, però). Per començar, l’autor fa servir dades de les restes arqueològiques, idees d'altres disciplines, textos en Lineal B per a reconstruir pràctiques i creences de l'època minoico-micènica. Amb tot, la part essencial del seu llibre se centra en les èpoques arcaica i clàssica. En descriu els diversos rituals de sacrifici i libacions i explica les creences dels grecs sobre purificació. Investiga en què s’inspiren els grans temples d’Olimpia, Delfos, Delos, i l'Acròpolis tot parlant del sacerdoci, santuari i els oracles. Posa considerable èmfasi en els déus individuals, la posició dels herois en el si de la comunitat, així com una atenta anàlisi sobre les creences ‘post mortem’. Tot i no aprofundir tant com voldríem en els festivals dramàtics (vegeu sobre el tema un estudi clàssic --el primer que jo vaig llegir-- del mateix Burkert, “Greek tragedy and sacrificial ritual”, GRBS 7, 1966, 87-121) repassa les principals festes i el paper religiós de la polis (es podria haver afegit per exemple el llibre de Montserrat Camps-Gaset, L’année des Grecs. Fête et le mythe, Publ. Univ. Franche-Comté, 1994). També contextualitza els cultes mistèrics a Eleusis i aspectes controvertits sobre el menadisme o l'orfisme, vistos també en el context comunitari. El llibre es clou amb una avaluació de les actituds dels grans filòsofs clàssics envers la religió (pp. 4045-443), un capítol molt llegit. Tot al llarg del seu llibre Burkert deixa que l’evidència textual, iconogràfica o arqueològica parli per si mateixa i posa sobre la taula les principals controvèrsies sobre la seva interpretació; és un llibre amb una quantitat immensa de materials, una obra imprescindible.

Com sigui, aquesta edició preparada per Helena Bernabé i Alberto Bernabé incorpora un nou apèndix bibliogràfic (actualitzat fins al 2006, hi trobo a faltar un manual de Jordi Redondo) i un considerable nombre de puntualitzacions, totes fetes en nota a peu de plana al llarg dels diferents capítols, indicades entre claudàtors: són puntualitzacions que denoten, per part dels traductors, un excel·lent nivell de coneixements sobre la matèria. Però és aquesta, cal insistir, una edició molt ben preparada i molt respectuosa amb la darrera versió de l’original de Burkert.




“La religión griega ha sido siempre algo hasta cierto punto familiar, pero está lejos de ser fácil de conocer y comprender. Aparentemente natural y sin embargo atávicamente extraña, al mismo tiempo refinada y bárbara, se ha tomado una y otra vez como guía en la búsqueda del origen de cualquier tipo de religión. Pero cómo fenómeno histórico es única e irrepetible y es en sí misma producto de una complicada prehistoria.”

(Walter Burkert, La religión griega, Abada Editores, 2007, p. 5)