dimarts, 11 desembre de 2007

«Diàlegs dels morts»: Homer i Isop

Dedicat a la professora Pilar Gómez,
lectora del blog.


Una de les bases en què se sustenta qualsevol estudi sobre la Batracomiomàquia és el de la mixtura de gèneres. I com més dispars i allunyats, millor. La Batracomiomàquia és un breu poema (d'uns tres-cents hexàmetres) que recrea, tot parodiant deliciosament l'estil homèric, una lluita entre granotes i ratolins. El fet que el poeta hagi pres com a protagonistes aquests animalons ha fet pensar, i amb molt encert, que els dos gèneres parodiats sigui precisament una mixtura d'epopeia i de faula. El capítol d'un llibre essencial sobre el tema escrit per Hansjörg Wölke de manera programàtica fa així: "De la faula a l'epos".

La primera escena d'aquest 'poemation' recrea el diàleg entre un batraci i un ratolí, tots dos a la vora d'un llac. La granota convida el ratolí a visitar la seva llar però aquest mort ofegat. Aleshores tots els ratolins es preparen per a una lluita (semblantment fan les granotes) que ha de venjar aquella mort... Aquesta anècdota es troba 'in nuce' en una faula recollida per La vida d'Isop (recens. G, 133 = 384 Perry= 302 Hausrath; cf. Isop, Faules, vol. II, p. 214 s. FBM) i l'anònim autor de La Batracomiomàquia ha sabut transformar de manera genial el susdit passatge en un bell poema de poesia èpica paròdica. Però no era aquí on volia arribar.

El que avui presento prové arran de la lectura d'un article de Giuseppe Toffanin, "Omero nel Renascimiento italiano", Comparative literature 1, 1949, 55-62. Certament, el sentiment platònic durant el Quatre-cents italià fou alguna cosa més una febrada; i al costat de Plató, Homer tenia dons demiúrgics fins al punt que s'ha dit que els homèrics platonitzaven i que els platònics homeritzaven. Si el Dant ja va insinuar "che non si è virgiliani senza essere anche omerici", la Vita Homeri de Paolo Decembrio reblava de manera contundent:
"Mihi autem si quid a poetis memoria dignum perscriptum est, id omne ab Omero [sic] sumptum videtur. Nam Virgilii poema nihil habet quod ab huius stilo et ordine discedat, pluribus etiam locis non imitatur sententias dumtaxat, sed refert."
No és menys interessant, però, veure com entre la segona meitat del XVI i la revolució francesa Europa va passar d'un trascendentalisme extrem a l'immanentisme extrem. En aquest punt, aquell Homer diví i demiúrgic se'n va ressentir, i força. No és, doncs, un maliciós escepticisme el que s'insinua en el cap. IX ("Si Omero nell'Iliade sia quel sommo poeta che i Greci danno a credere") dels Pensieri diversi d'Alessandro Tassoni? D'aquí a les postures fulminants de Boisrobert (1631: Ilíada i Odissea són un centó) o d'Aubignac (1664: Conjectures acadèmiques o dissertació sobre la Ilíada) només quedava un pas. I, encara, si es tractava d'ironitzar sobre les capacitats i virtuts humanes... per què no fer-ho també amb l'excusa d'Homer? Resulta, per tant, perfectament il·ustratiu trobar una obra com els
Diàlegs dels morts de Fontenelle. En el diàleg que adjunto es recrea una nova paròdia entre l'autor èpic i l'inventor de la faula: Homer ja no és un geni i els homes no volen que ho sigui. En els seus poemes no es troba un punt de saviesa, ni de veritat explícita o implícita: aquelles al·legories tan lloades durant segles ara són tingudes o per no-res o per una fabulació que resulta agradable a individus poc més que estúpids. És així que, quan el 1795 Friedrich Wolf publica els Prolegomena ad Homerum plou sobre mullat.

* * * *
Bernard Le Bouyer de Fontenelle: "Homer i Isop, o de la veritat"

HOMER. Realment, totes les faules que m'acabeu de recitar em semblen ben admirables. Us cal molta art per a fingir talment, en breus narracions, els ensenyaments més importants de la moral i encobrir els vostres pensaments amb imatges tan justes i familiars.

ISOP. És dolç veure's afalagat en aquesta art, i per vós, que l'heu tan ben entesa.

HOMER. Jo? Mai no he tingut una intenció semblant!

ISOP. Que no heu mai pretès dissimular grans misteris dins les vostres obres?

HOMER. Gens ni mica.

ISOP. Doncs tots els savis del meu temps ho deien, que no hi havia cap punt —ni a la Ilíada ni a l'Odissea— al qual no atribuïssin les al·legories més precioses del món. Defensaven que tots els secrets de la teologia, de la física, de la moral, fins i tot de les matemàtiques, estaven reclosos en allò que vós havíeu escrit. Hi havia, verament, manta dificultat per a desenvolupar-ho i, llà on algú trobava un sentit moral, d'altres hi veien un sentit físic. Però, dit això, convenien que vós ho havíeu conegut tot i dit tot a qui ho hagués d'entendre bé.

HOMER. Us seré sincer: en cap moment dubtava que ningú pugués mai veure subtilitats on jo no n'havia volgut dir. De la mateixa manera que no hi ha res més fàcil que profetitzar coses llunyanes tot esperant que s'esdevinguin; i encara, no hi ha res més fàcil que posar-se a engegar faules tot esperant-ne l'al·legoria.

ISOP. Quin ardiment el vostre, confiant als vostres lectors la tasca d'al·legoritzar sobre els vostres poemes! Què hauria estat de vós, si hom els haguès entès al peu de la lletra?

HOMER. Bé, no hauria suposat cap desgràcia.

ISOP. Què! Aquests déus que es destrossen mútuament; aquest Júpiter fulminador, que en una assemblea de divinitats amenaça d'escometre l'augusta Juno; aquell Mart, que en ser ferit per Diomedes, crida —vós ho dieu— igual que nou o deu mil homes i no actua com un sol home (car, en lloc de fer pedaços els grecs, s'afanya per anar a plànyer-se davant Júpiter de la seva ferida); tot això hauria estat bé sense al·legoria?

HOMER. I per què no? Vosaltres us imagineu que l'esperit humà no cerca res més que la veritat: au, desenganyeu-vos-en. L'esperit humà i l'engany simpatitzen mútuament fora mida. Si tenim de proclamar la veritat farem molt bé d'embolcallar-la en les faules; plaurà molt més. I al contrari, si volem proclamar faules, aquestes podran agradar sense contenir cap veritat. Així que la veritat necessita prendre en préstec la figura de la falsedat per tal de ser acollida agradosament dins l'esperit humà; ara, però, el que és fals hi entra bé, amb la seva pròpia aparença, perquè aquest és el seu lloc de neixement i el lloc on fa estada habitualment, mentre que la veritat li és estranya. I encara us en diré més. Quan jo m'hagués escarrassat imaginant faules al·legòriques, hauria pogut ocórrer que la majoria de la gent haguessin entès la faula com una cosa no massa llunyana de la veritat i haurien deixat estar l'al·legoria. Efectivament, vós sabeu que els méus déus, tal com són i deixant de banda tot misteri, enlloc no han estat tinguts com a ridículs.

ISOP. Això em fa estremir. Temo qui-sap-lo que hom cregui que les bèsties hagin parlat tal com fan en els meus apòlegs.

HOMER. Heus ací una por ridícula, la vostra.

ISOP. Que no? Si mai s'ha arribat a creure que els déus han pogut dir els discursos que vós els heu fet pronunciar, per què hom no haurà de creure que les bèsties parlessin de la manera que jo les he fetes parlar?

HOMER. Ah! No és pas la mateixa cosa, això. Els homes prou volen que els déus siguin tan folls com ho són ells; però de cap manera no volen que les bèsties siguin tan assenyades.