dimecres, 18 novembre de 2009

Quan fallen els genolls i el cor


Es tracta, no tingueu por, d’un vers formular. L’he trobat iniciant dos moments ben diferents. Són dues situacions contràries, de pena i d’alegria.

Primera. Som a meitat del llarg cant IV de l’Odissea i els pretendents s’assabenten, per fi, que Telèmac s’ha fet a la mar en requesta de notícies sobre el seu pare. Antínous, un dels capitostos
del grup,
ἀχνύμενος· μένεος δὲ μέγα φρένες ἀμφιμέλαιναι
πίμπλαντ᾽, ὄσσε δέ οἱ πυρὶ λαμπετόωντι ἐίκτην·
[tot marrit; i el seu cor negrejant era ple que vessava
de ràbia, i els seus ulls semblaven un foc que llumeja] Od. IV, 661-2
demana que li donin νῆα θοὴν καὶ εἴκοσ᾽ ἑταίρους (v. 669) ... ὡς ἂν ἐπισμυγερῶς ναυτίλλεται εἵνεκα πατρός (672).

Les intencions, doncs, no són gens falagueres. I en rebre la notíciaPenèlope per boca de Medont, un herald de palau, l’efecte és del tot impressionant:
ὣς φάτο, τῆς δ᾽ αὐτοῦ λύτο γούνατα καὶ φίλον ἦτορ,
δὴν δέ μιν ἀμφασίη ἐπέων λάβε· τὼ δέ οἱ ὄσσε
δακρυόφι πλῆσθεν, θαλερὴ δέ οἱ ἔσχετο φωνή.
[Tal digué; i a ella els genolls i el cor li falliren,
i una estona va estar sense parla, i els ulls se li ompliren
de llàgrimes, i la veu, d’un doll tan clar va estroncar-se.] Od. IV, 703-5
Segona. Som a la fi del poema. Ulisses ha pres venjança dels pretendents superbiosos i de les serventes infidels. Tots els perills han passat. Després de tant de temps, marit i muller es retroben. No hi ha motiu per a negar res a l’heroi. Amb tot, Penèlope parla de manera ben desimbolta i astuta:
δαιμόνι᾽, οὔτ᾽ ἄρ τι μεγαλίζομαι οὔτ᾽ ἀθερίζω
οὔτε λίην ἄγαμαι, μάλα δ᾽ εὖ οἶδ᾽ οἷος ἔησθα
ἐξ Ἰθάκης ἐπὶ νηὸς ἰὼν δολιχηρέτμοιο.
ἀλλ᾽ ἄγε οἱ στόρεσον πυκινὸν λέχος, Εὐρύκλεια,
ἐκτὸς ἐϋσταθέος θαλάμου, τόν ῥ᾽ αὐτὸς ἐποίει·
ἔνθα οἱ ἐκθεῖσαι πυκινὸν λέχος ἐμβάλετ᾽ εὐνήν,
κώεα καὶ χλαίνας καὶ ῥήγεα σιγαλόεντα."
ὣς ἄρ᾽ ἔφη πόσιος πειρωμένη·
[—Home estrany, no és pas que em faci valer ni et desdenyi
ni que massa m’admiri: prou bé recordo com eres
quan d’Ítaca vas partí’ en un vaixell de llarga remada.
Doncs obeeix i prepara-li un llit massís Euriclea,
dins la sòlida cambra: vull di’ el que en persona va fer-se;
allí poseu-li el seu llit massís i tireu-hi la colga,
tot ben parat, amb pells i abrigalls i tapissos brillosos.
Deia ella provant el seu marit.] Od. XXII, 174-181
Aquesta aparent ordre conté el signe que donarà pas a la veritat. Ningú més, tret d’ells dos, no sabia el secret de la cambra. El context és idoni al senhal inequívoc que identifica aquell home amb el seu legítim marit. Era el que ella esperava escoltar. I així passa:
ὣς φάτο, τῆς δ᾽ αὐτοῦ λύτο γούνατα καὶ φίλον ἦτορ,
σήματ᾽ ἀναγνούσῃ τά οἱ ἔμπεδα πέφραδ᾽ Ὀδυσσεύς·
δακρύσασα δ᾽ ἔπειτ᾽ ἰθὺς δράμεν, ἀμφὶ δὲ χεῖρας
δειρῇ βάλλ᾽ Ὀδυσῆϊ, κάρη δ᾽ ἔκυσε
[Tal digué; i a ella de genolls i cor li falliren,
reconeixent els senyals que donava, tan sòlids, Ulisses;
i, esclafint de plorar, corregué cap a ell i, tirant-li
tots dos braços al coll, va besar-li el cap.] Od. XXIII, 205-8.
Amb tot, la realitat del cinema oblida detalls. Gràcies, Santi, per recollir el moment!


2 comentaris:

Juan Carlos Sesé ha dit...

Más que Penélope en nuestro laberinto de la vida encontramos a Ariadna que nos da un ovillo para encontrar la salida ¿qué opinas?

Ramon Torné Teixidó ha dit...

Pues mira, Juan Carlos, no te falta razón. A veces será contra un ciclope, a veces será contra el Minotauro. Pero hay que salir adelante.