La lliçó de Xenofont

«En la literatura grega no es pot dir que Xenofont estigui en els primers llocs. Al costat d’Homer dels tràgics, d’Aristòfanes, de Tucídes, de Plató, de Demòstenes, Xenofont ocupa un modest lloc de segona fila. El que hem citat són genis, Xenofont és un talent. Però la lliçó és aquesta: sense cap concepció genial, amb unes quantes idees justes, però derivades d’una sensibilitat poc extensa, Xenofont, per la gràcia d’una facultat d’expressió justa, elegant i d’una capacitat de raonament limitada, però exigent, és un gran escriptor. I és que Xenofont viu en un clima intel·lectual que existia per a l’home atenès a darreries del segle V i primera meitat del segle IV.

El talent de Xenofont, potser en una altra època, amb uns altres mestres, no hauria reeixit a donar el producte que ha donat. Però Xenofont utilitza les exigències de raonament dels sofistes i de Sòcrates, l’esperit de fidelitat als fets de Tucídides, la transparència en l’expressió que caracteritzà sempre la prosa i la poesia grega, i ho posa tot al servei de les seves modestes finalitats. Quan raona, no arriba mai als darrers fonaments; quan analitza un fet, mai no arriba a les darreres causes; quan es proposa quelcom, la seva finalitat no és mai la més elevada que hom es podria proposar. El seu estil no sempre és un àtic perfecte. Però l’assenyada combinació de totes les seves qualitats justifica que hom l’anomeni clàssic.

En aquestes obres suara publicades [cf. Fundació Bernat Metge - Barcelona 1925], hi ha uns quants fragments dels més preuats de Xenofont; per exemple, l’elogi de l’agricultura a l’Economia i alguns fragments del Convit, singularment els primers i els darrers capítols. Doncs bé: en cap cas no hi ha una intuïció genial, ans totes les idees que exposa hom diria que són a l’abast de qualsevol intel·ligència. I ni un sol moment es vulgar. L’estil mai no arriba a la intensitat que hom troba, per exemple, en un Tucídides. Mai, però, no es debilita ni es deixata.

La lliçó de Xenofont és que no cal tenir les idees sublims per ésser un gran escriptor. Però, que cal escriure quan es tenen idees i no simples gèrmens d’idees.

Que no cal tenir un estil en un o altre sentit extraordinari per escriure. Però, que cal no deixar l’estil a mig camí del que es pretén explicar.

Ni cal que hom es preocupi constantment dels darrers problemes religiosos per escriure. Però, cal que hom es preocupi d’alguna cosa i escrigui sobre les coses de les quals es preocupa.

Que no cal, en fi, raonar fins als darrers principis en tractar alguna qüestió, però que és just i lògic de raonar amb rigor i modèstia per fonamentar els propis parers .

Perquè Xenofont, sense tenir cap d’aquestes grans qualitats, no tenia aquests grans defectes és anomenat amb justícia un clàssic».

[Extret de Joan Crexells, Obra Completa, vol. I, Barcelona 1995, pp. 547-548; abans publicat a La Publicitat el 15 de gener de 1925.]