dijous, 25 de juny de 2020

Bentley i traduir Horaci

Rellegia unes pàgines del llibre de la Maria Àngels Anglada, Retalls de la vida a Grècia i a Roma. I arribo a les versions horacianes que inclou, a càrrec de Jordi Cornudella, perquè des de sempre m'han semblat una autèntica filigrana.  Voldria recordar la darrera Oda del llibre I: «Persicos odi, puer».... Però sorpresa! La segona estrofa, en la seva traducció, comença així: 

          No t'escarrassis, a la simple murtra
          no hi has d'afegir res

Em fa estrany: no és el jo del poeta qui busca una vida simple i sense complicacions? Ja fa anys Eduard Fraenkel (Horace, p. 297-8) qualificava aquest breu poema com «the poet's creed». Mirem el text llatí:

          simplici myrto nihil adlabores 
          sedulus curo

De fet, «nihil» i «sedulus» fan referència tant a «adlabores» com a «curo». Novament, aquesta ambiguïtat poètica (o duplicitat) que presenta Horaci com un home esclau de les passions i, a la vegada, despreocupat de tot. Però el fet és que Cornudella potser no hagi traduït «curo», sinó una conjectura proposada per Bentley: «cura». Em sembla que devia ser així.

dilluns, 15 de juny de 2020

«El dia vivificador»

D'un temps ençà vaig capficat amb l'adjectiu «almus», que fàcilment traduïm per «vivificador» atesa la seva incontestable relació amb el verb «alere».  Ho comento perquè, en arribar el bon temps m'abelleix rellegir una oda d'Horaci que, segons Gilbert Highet, era el poema predilecte d'Alfred Edward Housmann: Carm. IV, 7. El pas de les estacions de l'any, inquebrantable, ens recorda que la nostra vida també és un «pas». D'ací l'advertiment: 

      inmortalia ne speres, monet annus et almum
          quae rapit hora diem.

I quina autoritat tenen l'any o simplement una hora (que entre els antics es comptava per una durada variable), per a avisar-me que no puc esperar res d'immortal? Quin viure, doncs, ens concedeixen els dies que es van succeint? Potser allò més inestable i fugisser, el temps (o les formes amb què el mesurem), ens porta a una finitud que no mai no ens podrà «restituir» una vida que voldríem inextingible (cf. restituet, v. 24; liberat, v. 26)?

Breument m'entretindré amb «dies almus» perquè, d'alguna manera intueixo que l'adjectiu, quan és aplicat al dia, es podria entendre també com a «tranquil» en més d'un context —no amagaré que possiblement sigui per metonímia. Així, al cant V de l'Eneida tenim aquests dos versos (v. 64-5):

      praeterea, si nona diem mortalibus almum
      Aurora extulerit radiisque retexerit orbem

En aquest punt m'ha obert els ulls el comentari de Servi Honorat, que apunta el següent: «ut sit 'si' pro 'cum', id est cum venerit: aut 'si' pro dubitativa est, ut accipiamus 'almum' serenum, id est si dederit diem serenum et talem qualis ludis aptus est.»

Per tant, ja no fóra el «dia vivificador», sinó el «dia tranquil», el «dia serè». Pensar, doncs, en el temps que discorre tranquil i en pau, s'adiu millor amb el tarannà d'Horaci, sense sobresalts, ordenat, curós. Més encara, aquest significat s'adiu millor, per exemple, a V. Aen. I, 306 (tot i desdir del que proposa el Diccionari de Forcellini): «ut primum lux alma data est exire...»

dilluns, 1 de juny de 2020

Educació en passiu

M'ha agadat l'estudi de María Míguez a l'annex 5 d'EClas (Omnia ab his et in his omnia) i publicat l'any passat sobre el proverbi ξύλον ἀγκύλον οὐδέποτ' ὀρθόν, que apareix sota diferents enunciats tot al llarg d'una corrua prou impressionant d'autors antics fins arribar a Erasme (Adag. II, 10, 42). M'ha obert els ulls la seva interpretació sobre la distorsió i mescla d'idees provinents d'un altre proverbi que Plató fa en el Protàgoras (325d), tot i que no m'acaba de convèncer, ho trobo reelaborat en excés.

No és res de l'altre món pensar que no es pot redreçar un arbre tort perquè forma part, també, del nostre imaginari. Oimés quan pensem en l'educació. En el Protàgonas se'ns parla de l'educació com d'una art preventiva: els nens són educats a força d'amenaces i càstigs i alguna cleca — això últim, Sòcrates i Protàgoras no se n'estan de dir-ho.

Ara voldria afegir, però, la definició de παιδεία que dóna Plató a Lleis 659d. És la que Gregorio Luri pren com a base per al seu Vocabulario de Platón, un llibre fruit d'espigolar sàviament i pacient en l'obra de l'insigne atenès. La seva definició comporta, a parer meu, una actitud passiva per part de l'educand que, en definitiva, continua i perpetua el solc de la tradició. El text grec sembla reafirmar-ho amb termes d'innegable plasticitat i amb formes gramaticals en veu passiva:

...ὡς ἄρα παιδεία μέν ἐσθ᾽ ἡ παίδων ὁλκή τε καὶ ἀγωγὴ πρὸς τὸν ὑπὸ τοῦ νόμου λόγον ὀρθὸν εἰρημένον, καὶ τοῖς ἐπιεικεστάτοις καὶ πρεσβυτάτοις δι᾽ ἐμπειρίαν συνδεδογμένον ὡς ὄντως ὀρθός ἐστιν.

«...Doncs l'educació és arrossegar i dur els nens vers el lógos formulat com a correcte a l'empara de la llei, i que és tingut com a correcte de debò segons parer dels homes més exemplars i dels més ancians, fruit de llur experiència.»

diumenge, 17 de maig de 2020

Irònica analogia

Els arguments per comparació són una de les armes de Sòcrates per a conduir el seu adversari al camp de la ironia on li posarà el peu al coll. Però sense pressa, i com qui no ho vol o no ho busca, esclar.

Per això m'agrada rellegir un passatge del Gòrgias (511c-e): saber nedar no és pas una τέχνη σεμνή.... però potser sí que ho sembla, en tot cas un poc més, la τέχνη κυβερνητική perquè salva (σῴζει) no només la vida sinó la persona sencera i les seves possessions dels perills "últims" (ἐσχάτων), igual que ho fa la retòrica. Vaja! Dos oficis: el rètor i el mariner, l'un ens salva dels perills d'una causa als tribunals, l'altre dels perills de la navegació pel mar. Però aquí Sòcrates fa una digressió on lloa la humilitat —i, per tant, la seva vàlua per damunt de la retòrica fatxendosa— dels que piloten els vaixells perquè la seva τέχνη, diu,

καὶ αὕτη μὲν προσεσταλμένη ἐστὶν καὶ κοσμία, καὶ οὐ σεμνύνεται ἐσχηματισμένη ὡς ὑπερήφανόν τι διαπραττομένη, ἀλλὰ ταὐτὰ διαπραξαμένη τῇ δικανικῇ, ἐὰν μὲν ἐξ Αἰγίνης δεῦρο σώσῃ, οἶμαι δύ᾽ ὀβολοὺς ἐπράξατο, ἐὰν δὲ ἐξ Αἰγύπτου ἢ ἐκ τοῦ Πόντου, ἐὰν πάμπολυ, ταύτης τῆς μεγάλης εὐεργεσίας, σώσασα ἃ νυνδὴ ἔλεγον, καὶ αὐτὸν καὶ παῖδας καὶ χρήματα καὶ γυναῖκας, ἀποβιβάσασ᾽ εἰς τὸν λιμένα δύο δραχμὰς ἐπράξατο, καὶ αὐτὸς ὁ ἔχων τὴν τέχνην καὶ ταῦτα διαπραξάμενος ἐκβὰς παρὰ τὴν θάλατταν καὶ τὴν ναῦν περιπατεῖ ἐν μετρίῳ σχήματι.

«També aquesta [téchne] és humil i modesta i no té un posat orgullós, com si fes res d'extraordinari, sinó que, bo i duent a terme el  mateix que la retòrica forense,  si porta algú sa i estalvi des d’Egina, lleva, em sembla, dos òbols i si és des d’Egipte o des del Pont, si era tot això, per aquest gran benifet d'haver salvat el que suara deia, la nostra vida, fills, cabals i dones, en arribar a port cobrava a tot estirar, dos dracmes. I el qui domina aquesta téchne i ha executat tot això, en baixar de la nau passeja per la platja, a la vora del vaixell, amb posat discret

diumenge, 3 de maig de 2020

Sortir de casa

Ningú mai no ho hagués dit: setmanes de confinament, sense sortir de casa... tot plegat per aturar una pandèmia. Però és una realitat. Sembla, amb tot, que a poc a poc tornarem al carrer.

Hi ha un discurs de Lísias d'aquells que palesen el geni del logògraf, que desvirtua i arracona gairebé fins al ridícul l'argumentació de l'oponent: el discurs en si és una petició de beneficiència per a un invàlid. En un moment donat fa una al·lusió al costum de sortir de casa i a anar a voltar, cosa del tot usual entre els atenesos del seu temps:

[20] ἕκαστος γὰρ ὑμῶν εἴθισται προσφοιτᾶν ὁ μὲν πρὸς μυροπώλιον, ὁ δὲ πρὸς κουρεῖον, ὁ δὲ πρὸς σκυτοτομεῖον, ὁ δ᾽ ὅποι ἂν τύχῃ, καὶ πλεῖστοι μὲν ὡς τοὺς ἐγγυτάτω τῆς ἀγορᾶς κατεσκευασμένους, ἐλάχιστοι δὲ ὡς τοὺς πλεῖστον ἀπέχοντας αὐτῆς· ὥστ᾽ εἴ τις ὑμῶν πονηρίαν καταγνώσεται τῶν ὡς ἐμὲ εἰσιόντων, δῆλον ὅτι καὶ τῶν παρὰ τοῖς ἄλλοις διατριβόντων· εἰ δὲ κἀκείνων, ἁπάντων Ἀθηναίων· ἅπαντες γὰρ εἴθισθε προσφοιτᾶν καὶ διατρίβειν ἁμοῦ (1) γέ που.

(1) ἁμοῦ Bekker: ἄλλου MSS.

«Perquè tots vosaltres esteu acostumats a sovintejar el perfumista, el barber, el sabater o qui sigui on sigui. La majoria aneu a veure els qui són ben aprop de l'àgora, mentre que molt pocs aneu a visitar els qui n'estan totalment allunyats. De manera que, si algú de vosaltres reconeix la iniquitat dels qui venen a casa meva, queda clar que també reconeix la dels qui passen l'estona a casa dels altres. I la iniquitat d'aquells és també la de tots els atenesos, perquè tots teniu el costum d'anar a visitar i de passar l'estona en algun que altre indret.»


dilluns, 16 de març de 2020

Camus, La peste / Pestilentia


La bêtise insiste toujours, on s’en apercevrait si l’on ne pensait pas toujours à soi. Nos concitoyens à cet égard étaient comme tout le monde, ils pensaient à eux-mêmes, autrement dit ils étaient humanistes: ils ne croyaient pas aux fléaux. Le fléau n’est pas à la mesure de l’homme, on se dit donc que le fléau est irréel, c’est un mauvais rêve qui va passer. Mais il ne passe pas toujours et, de mauvais rêve en mauvais rêve, ce sont les hommes qui passent, et les humanistes, en premier lieu, parce qu’ils n’ont pas pris leurs précautions. Nos concitoyens n’étaient pas plus coupables que d’autres, ils oubliaient d’être modestes, voilà tout, et ils pensaient que tout était encore possible pour eux, ce qui supposait que les fléaux étaient impossibles. Ils continuaient de faire des affaires, ils préparaient des voyages et ils avaient des opinions. Comment auraient-ils pensé à la peste qui supprime l’avenir, les déplacements et les discussions? Ils se croyaient libres et personne ne sera jamais libre tant qu’il y aura des fléaux.  (A. Camus, La peste)

Stultitia perpetuo tenaciter adhaeret, quod quidem animadvertissemus si homo in se perpetuo non cogitaverit. Quod ad rem attinet, municipes nostri eodem modo ac omnes gentes mentem in se tenebant, videlicet humanistae erant, nam non esse flagella credebant. Flagellum non est secundum hominis mensuram, hinc flagellum non verum esse dicunt, etiam sicut nequam somnium praeteriturum. At id non semper praeteriit ac, de nequam somno in nequam somnum sunt homines qui praetereunt –et humanistae in primis quia cautionem non habuere. Municipes nostri non magis noxii erant quam ceteri, nam obliviscebantur verecundiam –ne quid plus– et omnia sibi licere putabant, qua fiducia eis videbantur flagella non fieri posse. Negotia eorum prorsus agebant, itinera paranda adhibebant et diverse opinabantur. Quomodo secum de pestilentia excogitavissent, quae res futuras attollit necnon itinera et disputationes? Credebant se liberos homines esse et nemo nunquam liber erit dum flagitia supererunt. (A. Camus, Pestilentia)

dijous, 9 de gener de 2020

Ἡ Ἑλληνικὴ γλῶσσα καθ᾿ αὑτὴν φωτιζομένη

A principis de setembre de l'any passat llegíem una entrada al blog de Seumas Macdonald el qual ens assabentava d'aquest projecte, paral·lel del llatí Lingua Latina per se illustrata.

En aquell moment, a inici d'un nou curs, certament podria semblar un tant atrevit posar-se en mans del nou mètode, per bé que som prou conscients de la importància i el gran ajut que comporta posar-se en mans de textos que segueixen un fil conductor, un context, com els ja coneguts Athenaze, Alexandros o A Greek boy at home. Amb tot, LGPSI conté alguns avantatges i característiques que m'agradaria enumerar breument:

Només afegiria que sembla oportú reforçar el paquet d'exercicis amb propostes d'etimologia. Sigui com sigui, caldrà estar atents als progressos de LGPSI durant els propers mesos i anys. Així ho espero!

dissabte, 21 de desembre de 2019

Nadal, o de qui ens hem oblidat?

No hauria de permetre's que ningú passi un Nadal miserable, envoltat d'indigència. Seria una contradicció imperdonable per als que vivim instal·lats en la paraula i el desig, tan simple com hipòcrita del bon Nadal i bones festes, així com de qualsevol que enfila el relat sobre la humanitat agermanada. Res esdevé més fals en el món d'avui que les realitats fictícies que ens hem fabricat apartant la mirada o el pensament, i que esdevenen més cruels que la fretura en si mateixa. Sí, trista ironia!