Una observació al Περὶ τοῦ ἀκούειν de Plutarc

Repassant el curs que ha acabat i preparant les matèries del que ha de començar el mes de setembre, m'ha vingut a les mans una breu antologia de textos grecs de Nicolà Tammaro que voldria compartir. 

En la secció quarta del seu Περὶ τοῦ ἀκούειν o De recta ratione audiendi (Moral. 39 b-d) Plutarc dibuixa una imatge que no hauria pas de semblar excessivament idíl·lica de ningú que realment vol copsar el valor real del que ensenya un mestre. Diria que l'art d'escoltar és més aviat l'art de l'autodomini, αὐτοκράτεια. En reprodueixo el següent paràgraf:

Πανταχοῦ μὲν οὖν τῷ νέῳ κόσμος ἀσφαλής ἐστιν ἡ σιωπή, μάλιστα δ' ὅταν ἀκούων ἑτέρου μὴ [c] συνταράττηται μηδ' ἐξυλακτῇ πρὸς ἕκαστον, ἀλλὰ κἂν ὁ λόγος ᾖ μὴ λίαν ἀρεστός, ἀνέχηται καὶ περιμένῃ παύσασθαι τὸν διαλεγόμενον, καὶ παυσαμένου μὴ εὐθέως ἐπιβάλλῃ τὴν ἀντίρρησιν, ἀλλ' ὡς Αἰσχίνης φησί, διαλείπῃ χρόνον, εἴτε προσθεῖναί τι βούλοιτο τοῖς λελεγμένοις ὁ εἰρηκώς, εἴτε μεταθέσθαι καὶ ἀφελεῖν. 

Oἱ δ' εὐθὺς ἀντικόπτοντες, οὔτ' ἀκούοντες οὔτ' ἀκουόμενοι λέγοντες δὲ πρὸς λέγοντας, ἀσχημονοῦσιν· ὁ δ' ἐγκρατῶς καὶ μετ' αἰδοῦς ἀκούειν ἐθισθεὶς τὸν μὲν ὠφέλιμον λόγον ἐδέξατο καὶ κατέσχε, τὸν δ' ἄχρηστον ἢ ψευδῆ [d] μᾶλλον διεῖδε καὶ κατεφώρασε, φιλαλήθης φανείς, οὐ φιλόνεικος οὐδὲ προπετὴς καὶ δύσερις.

(Així doncs, en tot temps el silenci és un ornament infal·lible per a un jove, i sobretot quan no es posa neguitós ni plora mentre escolta algú altre, fins i tot si els comentaris no li resulten massa agradables. Doncs bé, els aguanta i s'espera fins que l'orador faci una pausa i, quan arriba la pausa, no interposa la seva objecció a l'instant, sinó que —com diu Èsquines— deixa que passi un interval de temps, no fos cas que aquell que parla vulgui afegir alguna cosa més a allò que ha dit, modificar o eliminar res. 

Però aquells que interrompen a cada moment, ni per escoltar ni per ser escoltats, sinó parlant mentre parlen els altres, es comporten d'una manera impròpia. Ara, qui tingui l'hàbit d'escoltar amb moderació i respecte, entoma i orienta un bon discurs, i s'adona i detecta més fàcilment un discurs inútil o fals, mostrant-se, d'aquesta manera, com un amant de la veritat i no com un un home bregaire, impetuós i procliu a la polèmica.)

Llinatge i ironia

 Continuo amb Ifigenia a Àulida, que em té, per moments, gairebé enganxat. A més, és una peça que conté una història del text molt interessant, amb intervencions crítiques que —com se sol dir— aporten llum, potser en algun moment innecessària. Voldria referir-me en primer lloc a un moment de la intensa intervenció de Clitemnestra, blasmant la covardia d'Agamèmnon, una resi de gran impacte. En un moment donat, la reina l'examina furiosa (vs. 1166-1169):

    Κἄν τίς σ᾽ ἔρηται τίνος ἕκατί νιν κτενεῖς,
    λέξον, τί φήσεις; ἢ 'μὲ χρὴ λέγειν τὰ σά;
    Ἑλένην Μενέλεως ἵνα λάβῃ; καλὸν γ' ἔπος
    κακῆς γυναικὸς μισθὸν ἀποτεῖσαι τέκνα.

(I si algú demana perquè la mates, digues, què respondràs? O cal que jo digui els teus pensaments? A fi que Menelau torni a obtenir Hèlena? Una bella resposta! Entregar a mort els fills per pagar el rescat d'una mala dona.)

El suplement que he assenyalat subratllant-lo, tot reproduint l'edició de François Jouan, en realitat té la lectura γένος en els manuscrits. La conjectura γ' ἔπος remunta a Girolamo Vitelli. I val a dir que no és una conjectura forassenyada: la cruel ironia, en boca de Clitemnestra guanya força, molta força, indubtablement perquè deixa Agamèmnon, un general covard, en evidència. (Murray marca el mot γένος amb una crux desperationis i sembla proposar γ' ὁ νοῦς.)

Però, continuem amb la peça i al cap d'una estona trobem aquesta altra intervenció, quan parla Ifigenia per segona vegada, ara plena de resignació (vs. 1375-1376):

    Kατθανεῖν μέν μοι δέδοκται· τοῦτο δ᾽ αὐτὸ βούλομαι
    εὐκλεῶς πρᾶξαι, παρεῖσά γ᾽ ἐκποδὼν τὸ δυσγενές.

(La meva mort està decidida: ho vull convertir en quelcom gloriós allunyant un llinatge deshonrós.)

Posats l'un al costat de l'altre, tant el que diuen la mare com la filla es pot referir ben bé al γένος al·ludit per Clitemnestra al v. 1168: una família, un γένος pertorbat i marcat per la immoderació, fets que amaguen amb paraules i discursos. Agamèmnon, un home atordit i ple de contradiccions, que no dona per més.

Escollir... i provocar una tragèdia

 Aquest podria ser un títol que ben bé aniria de la mà del Judici de Paris... però aquí i ara no serà tractat directament, no crec que hi facin falta més reflexions. Em voldria referir més aviat a una peça d'Eurípides, Ifigenia a Àulida. I molt en concret a un moment del Pròleg (vv. 66-71):

Ἐπεὶ δ᾽ ἐπιστώθησαν — εὖ δέ πως γέρων
ὑπῆλθεν αὐτοὺς Τυνδάρεως πυκνῇ φρενί —
δίδωσ᾽ ἑλέσθαι θυγατρὶ μνηστήρων ἕνα,
ὅτου πνοαὶ φέροιεν Ἀφροδίτης φίλαι.
ἣ δ᾽ εἵλεθ᾽, ὅς σφε μήποτ᾽ ὤφελεν λαβεῖν,
Μενέλαον.

Sí: els pretendents foren enganyats pel vell Tíndar i aquest va permetre a la seva filla escollir un dels pretendents, «però ella va escollir aquell que mai no hauria de maridar, Menelau». Hi ha, en els versos, una certa ironia en el fet que la forma d'infinitiu actiu, λαβεῖν, es feia servir més pensant en el marit —que és qui pren muller. 

Però aquesta elecció va acompanyada immediatament de l'arribada d'aquell home que va escollir Afrodita, va jutjar les deesses (ἐλθὼν δ᾽ ἐκ Φρυγῶν ὁ τὰς θεὰς / κρίνων). Hèlena, doncs, escull i Paris també ha escollit. De fet, per a assimilar els dos personatges amb un mateix comportament i idèntic tarannà se'ns diu que l'amant fuig amb l'amant: ἐρῶν ἐρῶσαν ᾤχετ᾽ ἐξαναρπάσας (v. 75). Els qui han triat, els protagonistes de l'elecció, ara s'escullen entre ells. I això serà, de bon principi, la guspira de la tragèdia de Troia i fins els Retorns.

Una iniciativa radiofònica

 M'arriba la notícia d'una meravellosa iniciativa que ha posat en marxa l'Institut Nou de Vilafranca: es diu Ràdio Clàssica. Es tracta d'un blog a la xarxa XTEC i també d'un seguit de gravacions en format podcast que, amb dedicació exemplar i amb qualitat excel·lent, els alumnes del departament de llengües clàssiques estan confegint de fa uns mesos.

De moment veiem que hi tenim mitja dotzena d'episodis de les Metamorfosis (previstos per a les PAU d'enguany) i també la Medea d'Eurípides. Hom pot anar directament al seu blog o també subscriure's al seu canal d'ivoox. Crec que val la pena fer-ne difusió. Tant de bo hi hagi més iniciatives com aquesta!

La casa de Píndar

 Aquest és el títol d'un poema de Manuel Forcano, inclòs a Corint. El trobem en la primera secció, un conjunt de poemes sota el títol «Dàtils de Palmira». Com que és breu, em sembla adient de reproduir-lo:

     Podem en la memòria,
     com el darrer cop d’una destral al tronc d’un arbre,
     convertir tots els records en un temps
     que ja no reconeixerem mai més
     com a nostre.

     Però cal salvar-ne sempre alguna cosa:
     la llum d’un vespre, el gest d’una carícia,
     la calor brillant després d’un bes
     als llavis.

                         Com Alexandre amb Tebes:
     va enderrocar pedra a pedra la ciutat hostil,
     però hi deixà en peu
     la casa de Píndar.

Qui tingui el llibre a l'abast veurà com el nostre autor juga tot sovint amb el record i l'oblit, l'amor que hom perd i malda per tornar a recuperar. Més encara: sovint presenta quelcom de grandiós i, al final, Forcano ens dona un bany de realitat, la de l'ara i avui: viatgem al metro com qualsevol altra persona, o seiem al celobert de casa mentre hem d'escoltar la ràdio del veí. Però és a l'acabament de tot que trobem un vers que podria ser ben bé la divisa per a viure tornant a recomençar. Tot i que els desigs no s'acompleixin, dirà «No et conformis amb els geranis d'un test a la finestra.» És una mica l'Enllà de Maragall... no ho sé.

D'igual manera crec que podem besllumar una nova via per a contemplar el poema «La casa de Píndar«», i el missatge fora aquest: malgrat hagis vençut o no tinguis recança de res, a pesar de tot, deixa dempeus alguna cosa que et recordi allò que, no volent-ho, serves igualment en el record com una evocació. M'atreviria a dir que fins i tot cal rendir-se en la lluita contra la memòria, contra Mnemòsine mateixa.

Lèxic gramatical en grec

 Dec la inspiració d'aquestes línies a N.J. Erickson, de qui vaig llegir fa temps uns comentaris que em van ser de gran utilitat sobre l'ús i significats de ὅτι. El seu punt de partida és l'anàlisi morfosintàctica d'aquest passatge de Gn 2,15 en grec: «Καὶ ἔλαβεν κύριος ὁ θεὸς τὸν ἄνθρωπον, ὃν ἔπλασεν, καὶ ἔθετο αὐτὸν ἐν τῷ παραδείσῳ ἐργάζεσθαι αὐτὸν καὶ φυλάσσειν...» Fixem-nos breument com pregunta pel Subjecte, Verb i Compl. directe.

   φράσις α΄
   ἐρώτημα· τί ἐστιν τὸ ὑποκείμενον;
   ἀπόκρισις· «τὸ κύριος ὁ θεός» ἐστιν τὸ ὑποκείμενον.
   ἐρώτημα· τί ἐστι τὸ ῥῆμα;
   ἀπόκρισις· «τὸ ἔλαβέν» ἐστι τὸ ῥῆμα.
   ἐρώτημα· τί ἐστι τὸ διατιθέμενον;
   ἀπόκρισις· «τὸ τὸν ἄνθρωπόν» ἐστι τὸ διατιθέμενον.

El mètode utilitzat a l'aula és el del grec per immersió. I d'entrada cal dir que el domini de la terminologia gramatical en grec, avui per avui, no és pas el nostre fort. En aquest sentit crec que fóra d'utilitat poder compartir, com fa el mateix Erickson, documentació sobre la terminologia gramatical. I d'entre els més remarcables hi ha unes pàgines d'un manual de sintaxi grega elaborat per James Clyde que cal esmentar en primer lloc. Després tenim aquest document, que el mateix Erickson proposa i, fins i tot un llistat de termes i expressions usuals per a ser emprats a l'aula, amb els alumnes, en viu.

Katabasis: Descensus ad inferos

 M'arriba la notícia, des del canal de l'Acadèmia «Vivarium Novum» a Youtube, d'una pel·lícula sobre la catàbasi, la davallada als inferns en tres grans obres: l'Odissea, l'Eneida i la Commedia de Dante. L'àudio és fet íntegrament i exclusiva en grec, llatí i italià: la recitació és feta amb gran claredat, molt entenedora, i els actors, alumnes avançats de l'Acadèmia, interpreten els respectius papers de manera superba i excepcional. El director d'aquest curtmetratge, Davide Rinaldi, hi ha deixat la seva empremta: efectes especials, ambientació, plànols de la càmera.... ningú no negarà que és una obra mestra i que caldria donar-ne difusió.

Quan la Ventafocs parla en llatí

Ciniscula, quae tam proba erat quam venusta... 

La Ventafocs és, segurament, un dels contes per a infants de més nomenada (en català, pel que veig, podria ser també, Cendrosa). La trama possiblement tingui orígens orientals (a la Xina era considerat com a signe de distinció i de noblesa tenir uns peus petits), però la seva difusió per Occident és deguda en gran manera a Charles Perrault, els germans Grimm i, definitivament, amb Walt Disney.

Durant el primer quart del segle XX un gran llatinista i pedagog, Arcadius Avellanus, va traduir el conte a partir del recull de Herbert Strang, The Rose Fairy Book (1912). La versió llatina d'Avellanus, igual que la del conte d'Aladí i la làmpada meravellosa, es troba dins el volum Fabulae dīvālēs, del 1918. En aquesta nova edició de la Ventafocs he seguit els mateixos principis que en la del conte d'Aladí, tant en ortografia com en notes a peu de pàgina (que he incrementat notablement) o en l'adopció del signe màcron. Hom assentirà que és un ajut llegir amarē (amargament) diferent d'amāre (estimar), i així amb un llarg etcètera.

Juntament amb la narració, escrita en un llatí elegant, curós i àgil, produeix una gran delectació veure com Avellanus adapta el vocabulari llatí al context de l'època. A tall d'exemple recordaré com descriu les feines domèstiques (hūius erat vāsa cibāria lavāre, cōnstrātum lixīviō  dēfricāre, cubiculaque sorōrum pūrgāre...), el moment en què arriba la notícia d'un ball organitzat pel rei (ballistia īnstituere), les germanastres fent règim per assistir-hi (...sorōrēs suae novercālēs per bīduum inediā sē mācerārunt, lumbōs arctē coangustārunt,  ut eō  graciliōrēs esse vidērentur...) o com anavaen uniformats els animalons (synthesī indūtus). De debò, tot el llibre és per gaudir-ne a pleret.

Hi ha, al final de Ciniscula, uns exercicis de comprensió lectora i de lèxic. La finalitat pedagògica, per tant, és present de dalt a baix. Avellanus sempre escriu textos de bon aprofitar.

Ciniscula