Llegint George Steiner

M'ha vingut a les mans un llibret d'aquest gran estudiós de la literatura i cultura europea. El títol, naturalment, no és casual, La idea d'Europa. I el fet és que, després de repassar el tòpic d'Atenes i Jerusalem, llegeixo un paràgraf esfereïdor. Steiner escriu:

«Som un bíped capaç d'un sadisme atroç, de ferocitat territorial, cobdícia, vulgaritat i abjecció de tota mena. La nostra inclinació a la massacre, a la superstició, al materialisme i a l'egoisme depredador amb prou feines ha canviat al llarg de a breu història de la nostra estada a la Terra. Tanmateix, aquest mamífer desgraciat i perillós ha desenvolupat tres activitats, addiccions o jocs, d'una grandesa del tot transcendents. Són la música, les matemàtiques i el pensament especulatiu (en el qual incloc la poesia, que es pot definit com la música del pensament). Colpidorament inútils, sovint profundament contràries a la intuïció, aquestes tres activitats són exclusives dels homes i les dones, i ens acosten com res a la intuïció metafòrica que efectivament hem estat creats a imatge i semblança de Déu.»

 Sobta, a primer cop d'ull, aquesta visió tan negativa de l'home i, al mateix temps, de la història que grosso modo els homes han protagonitzat. Però el que més angúnia fa és que l'homo eversor es nodreix de la matemàtica-música i del pensament abstracte, com si es tractés d'una mena d'arma espiritual que li garanteix, en la seva superioritat genètica, dur a terme qualsevol mal contra la humanitat mateixa. Podem imaginar que no és per casualitat que coincideixi el fet que, havent conreat «les humanitats», aquests mateixos hagin esdevingut enemics de la humanitat?

Descripció d'Ítaca

M'aturo un altre cop al cant IV de l'Odissea. Menelau ha relatat les seves aventures a Egipte i vol obsequiar Telèmac amb uns presents. Però aquest els refusa perquè a Ítaca el terreny i l'orografia no permeten fer córrer els cavalls (v. 594 ss.). M'ha agradat, m'ha impactat, la modèstia amb què, finalment ho diu: ...Ἰθάκη περὶ πασέων.

—Atreïda, no vulguis ja gaire més temps retenir-me.
Cert és que un any sencer jo vora de tu engrunaria,
sense que mai em vingués enyor del casal dels meus pares;
car és terrible, els teus relats i les teves paraules,
el goig que em fan d'escoltar; però els meus homes ja deuen
migrar-se a Pilos la bona; i tu vols aquí retenir-me.
I el que em regalis, que sigui una cosa en tresor guardadora;
a Ítaca, de cavalls, no en duré: val més que te'ls deixi
aquí per a ornament; car tu ets senyor d'una plana
vasta, en la qual hi ha el trèbol en abundància i la jonça
i els blats i les espeltes i l'ordi blanc d'ampla espiga.
Ítaca... no hi trobaries carreres amples ni prada:
és cabrera, i més d'estimar que si fos eguassera;
sí, perquè cap de les illes que al mar s'inclinen és feta
per cavalcar ni té prats; i la meva menys que les altres.

Fotografia: Andreas Sourbis

Una observació al Περὶ τοῦ ἀκούειν de Plutarc

Repassant el curs que ha acabat i preparant les matèries del que ha de començar el mes de setembre, m'ha vingut a les mans una breu antologia de textos grecs de Nicolà Tammaro que voldria compartir. 

En la secció quarta del seu Περὶ τοῦ ἀκούειν o De recta ratione audiendi (Moral. 39 b-d) Plutarc dibuixa una imatge que no hauria pas de semblar excessivament idíl·lica de ningú que realment vol copsar el valor real del que ensenya un mestre. Diria que l'art d'escoltar és més aviat l'art de l'autodomini, αὐτοκράτεια. En reprodueixo el següent paràgraf:

Πανταχοῦ μὲν οὖν τῷ νέῳ κόσμος ἀσφαλής ἐστιν ἡ σιωπή, μάλιστα δ' ὅταν ἀκούων ἑτέρου μὴ [c] συνταράττηται μηδ' ἐξυλακτῇ πρὸς ἕκαστον, ἀλλὰ κἂν ὁ λόγος ᾖ μὴ λίαν ἀρεστός, ἀνέχηται καὶ περιμένῃ παύσασθαι τὸν διαλεγόμενον, καὶ παυσαμένου μὴ εὐθέως ἐπιβάλλῃ τὴν ἀντίρρησιν, ἀλλ' ὡς Αἰσχίνης φησί, διαλείπῃ χρόνον, εἴτε προσθεῖναί τι βούλοιτο τοῖς λελεγμένοις ὁ εἰρηκώς, εἴτε μεταθέσθαι καὶ ἀφελεῖν. 

Oἱ δ' εὐθὺς ἀντικόπτοντες, οὔτ' ἀκούοντες οὔτ' ἀκουόμενοι λέγοντες δὲ πρὸς λέγοντας, ἀσχημονοῦσιν· ὁ δ' ἐγκρατῶς καὶ μετ' αἰδοῦς ἀκούειν ἐθισθεὶς τὸν μὲν ὠφέλιμον λόγον ἐδέξατο καὶ κατέσχε, τὸν δ' ἄχρηστον ἢ ψευδῆ [d] μᾶλλον διεῖδε καὶ κατεφώρασε, φιλαλήθης φανείς, οὐ φιλόνεικος οὐδὲ προπετὴς καὶ δύσερις.

(Així doncs, en tot temps el silenci és un ornament infal·lible per a un jove, i sobretot quan no es posa neguitós ni plora mentre escolta algú altre, fins i tot si els comentaris no li resulten massa agradables. Doncs bé, els aguanta i s'espera fins que l'orador faci una pausa i, quan arriba la pausa, no interposa la seva objecció a l'instant, sinó que —com diu Èsquines— deixa que passi un interval de temps, no fos cas que aquell que parla vulgui afegir alguna cosa més a allò que ha dit, modificar o eliminar res. 

Però aquells que interrompen a cada moment, ni per escoltar ni per ser escoltats, sinó parlant mentre parlen els altres, es comporten d'una manera impròpia. Ara, qui tingui l'hàbit d'escoltar amb moderació i respecte, entoma i orienta un bon discurs, i s'adona i detecta més fàcilment un discurs inútil o fals, mostrant-se, d'aquesta manera, com un amant de la veritat i no com un un home bregaire, impetuós i procliu a la polèmica.)

Llinatge i ironia

 Continuo amb Ifigenia a Àulida, que em té, per moments, gairebé enganxat. A més, és una peça que conté una història del text molt interessant, amb intervencions crítiques que —com se sol dir— aporten llum, potser en algun moment innecessària. Voldria referir-me en primer lloc a un moment de la intensa intervenció de Clitemnestra, blasmant la covardia d'Agamèmnon, una resi de gran impacte. En un moment donat, la reina l'examina furiosa (vs. 1166-1169):

    Κἄν τίς σ᾽ ἔρηται τίνος ἕκατί νιν κτενεῖς,
    λέξον, τί φήσεις; ἢ 'μὲ χρὴ λέγειν τὰ σά;
    Ἑλένην Μενέλεως ἵνα λάβῃ; καλὸν γ' ἔπος
    κακῆς γυναικὸς μισθὸν ἀποτεῖσαι τέκνα.

(I si algú demana perquè la mates, digues, què respondràs? O cal que jo digui els teus pensaments? A fi que Menelau torni a obtenir Hèlena? Una bella resposta! Entregar a mort els fills per pagar el rescat d'una mala dona.)

El suplement que he assenyalat subratllant-lo, tot reproduint l'edició de François Jouan, en realitat té la lectura γένος en els manuscrits. La conjectura γ' ἔπος remunta a Girolamo Vitelli. I val a dir que no és una conjectura forassenyada: la cruel ironia, en boca de Clitemnestra guanya força, molta força, indubtablement perquè deixa Agamèmnon, un general covard, en evidència. (Murray marca el mot γένος amb una crux desperationis i sembla proposar γ' ὁ νοῦς.)

Però, continuem amb la peça i al cap d'una estona trobem aquesta altra intervenció, quan parla Ifigenia per segona vegada, ara plena de resignació (vs. 1375-1376):

    Kατθανεῖν μέν μοι δέδοκται· τοῦτο δ᾽ αὐτὸ βούλομαι
    εὐκλεῶς πρᾶξαι, παρεῖσά γ᾽ ἐκποδὼν τὸ δυσγενές.

(La meva mort està decidida: ho vull convertir en quelcom gloriós allunyant un llinatge deshonrós.)

Posats l'un al costat de l'altre, tant el que diuen la mare com la filla es pot referir ben bé al γένος al·ludit per Clitemnestra al v. 1168: una família, un γένος pertorbat i marcat per la immoderació, fets que amaguen amb paraules i discursos. Agamèmnon, un home atordit i ple de contradiccions, que no dona per més.

Escollir... i provocar una tragèdia

 Aquest podria ser un títol que ben bé aniria de la mà del Judici de Paris... però aquí i ara no serà tractat directament, no crec que hi facin falta més reflexions. Em voldria referir més aviat a una peça d'Eurípides, Ifigenia a Àulida. I molt en concret a un moment del Pròleg (vv. 66-71):

Ἐπεὶ δ᾽ ἐπιστώθησαν — εὖ δέ πως γέρων
ὑπῆλθεν αὐτοὺς Τυνδάρεως πυκνῇ φρενί —
δίδωσ᾽ ἑλέσθαι θυγατρὶ μνηστήρων ἕνα,
ὅτου πνοαὶ φέροιεν Ἀφροδίτης φίλαι.
ἣ δ᾽ εἵλεθ᾽, ὅς σφε μήποτ᾽ ὤφελεν λαβεῖν,
Μενέλαον.

Sí: els pretendents foren enganyats pel vell Tíndar i aquest va permetre a la seva filla escollir un dels pretendents, «però ella va escollir aquell que mai no hauria de maridar, Menelau». Hi ha, en els versos, una certa ironia en el fet que la forma d'infinitiu actiu, λαβεῖν, es feia servir més pensant en el marit —que és qui pren muller. 

Però aquesta elecció va acompanyada immediatament de l'arribada d'aquell home que va escollir Afrodita, va jutjar les deesses (ἐλθὼν δ᾽ ἐκ Φρυγῶν ὁ τὰς θεὰς / κρίνων). Hèlena, doncs, escull i Paris també ha escollit. De fet, per a assimilar els dos personatges amb un mateix comportament i idèntic tarannà se'ns diu que l'amant fuig amb l'amant: ἐρῶν ἐρῶσαν ᾤχετ᾽ ἐξαναρπάσας (v. 75). Els qui han triat, els protagonistes de l'elecció, ara s'escullen entre ells. I això serà, de bon principi, la guspira de la tragèdia de Troia i fins els Retorns.

Una iniciativa radiofònica

 M'arriba la notícia d'una meravellosa iniciativa que ha posat en marxa l'Institut Nou de Vilafranca: es diu Ràdio Clàssica. Es tracta d'un blog a la xarxa XTEC i també d'un seguit de gravacions en format podcast que, amb dedicació exemplar i amb qualitat excel·lent, els alumnes del departament de llengües clàssiques estan confegint de fa uns mesos.

De moment veiem que hi tenim mitja dotzena d'episodis de les Metamorfosis (previstos per a les PAU d'enguany) i també la Medea d'Eurípides. Hom pot anar directament al seu blog o també subscriure's al seu canal d'ivoox. Crec que val la pena fer-ne difusió. Tant de bo hi hagi més iniciatives com aquesta!