dissabte, 13 de juliol de 2019

Dos documents

1. El primer pertany al Diccionario lat.-esp. / esp.-lat. de l'il·lustre Eustaquio Echauri i que es va publicar amb una presentació de Lluís Segalà en temps gairebé immemoriables.  Em van agradar especialment unes pàgines on es recullen totes les formes verbals de perfet dels verbs de la tercera conjugació. Veig que no es tracta pas d'un nombre massa elevat com per a tenir-lo recollit en forma de corpus. N'adjunto l'enllaç:


2. El segon correspon a la Gramática gr. teórico-práctica de B. Goñi y Atienza. Es va publicar el 1912 per primer cop. Vaig fer còpies de la 3a edició, la de 1922. El llibre està escrit pensant en els joves que ingressaven als seminaris de l'orde (tots els exemples, frases, formes verbals són trets d'autors cristians o directament del NT) i, al final, conté un apèndix — que m'ha semblat força interessant i pràctic—  amb expressions i frases que introdueixen l'ús del grec oral a l'aula (pàgs. 302-321). Cadascú en podrà treure les seves pròpies conclusions.

dimarts, 9 de juliol de 2019

Un altre cop Antígona

No ha sigut menor l'impacte de la notícia de la detenció de Carola Rackette, capitana del Sea Watch 3, que va rescatar uns immigrants a la Mediterrània i els atansà a les costes italianes de Lampedusa. Les autoritats, sota les ordres del govern de Matteo Salvini, van detenir aquesta dona i la van acusar de desobediència, etc. fet que va provocar un allau de comentaris als mitjans periodístics i a les xarxes socials.

La desobediència al decret de Salvini s'ha relacionat amb la desobediència de l'Antígona de Sòfocles sobretot perquè la llei en si no pot ser  fruit simplement de les decisions humanes.

El referent de la llei no escrita, ἄγραφος νόμος, la seva potestat per damunt qualsevol altra llei i l'opció del seu compliment o no, podem demanar-nos, quin ha de ser? La resposta, en alguns casos, no és fàcil i d'aquí se'n deriva la decisió que eleva l'ésser humà a la categoria heroica. Mai els grecs no havien filat de manera tan exquisida davant situacions tran greus. Per aquest i altres motius la Grècia clàssica és el nostre referent.

dilluns, 27 de maig de 2019

«Caurà el Ciclop» un poema de Josep Navarro i Santaeulàlia

Segons la breu notícia a la xarxa que ofereix Amazon, M'estimaràs perquè t'ho mano jo  és un «petit recull de poemes (i una prosa: Habitació 155) que volen denunciar la repressió que han patit els defensors de la República Catalana per part de l'Estat espanyol».

Voldria assenyalar aquí que el poemari s'inicia amb una recreació de l'aventura d'Ulisses i els seus homes davant Polifem, el terrible ciclop. No se'ns escapa que ja al cant IX de l'Odissea Polifem també viu en un lloc i temps que desconeix la democràcia (la caverna), que es pren la justícia al seu antull (la llei del més fort), que estarrossa i devora homes innocents (canibalisme ferotge i despietat)... Ara el poeta banyolí contraposa, ja al títol, la certesa de l'esfondrament (de lluny recorda l'Estaca de Llach) que el porta a comparar-lo amb el gegant Goliat. El poble petit (un altre David), sense espasa i armat amb «aquest foc / que crema als nostres ulls», tal com fa Ulisses (Níngú) a l'Odissea, aconseguirà tombar-lo com «un roure podrit».  El roure, el ciclop que fa cruixir els ossos quan s'ensorra, al darrer vers té, per fi, un nom, Espanya. I és en aquest vers final on ressona el prec maragallià dels Tres cants de guerra ―malgrat que ja no ens les havem amb una mare, sinó amb un monstre retenint a la seva cova uns mariners dirigint-se a Ítaca. Al bell mig del poema no passen desapercebuts tampoc el clam del 17-A («t’hem perdut la por») ni les càrregues de l'1-O («Encara que ens colpegis i ens trepitgis / i ens arrosseguis pels cabells»). Crec que paga la pena reproduir-lo:


                  CAURÀ EL CICLOP
                                                        A Jordi Cuixart i Jordi Sànchez

           Monstre d’un ull que habites la caverna,
           rei d’un erm rocallós amb quatre cabres,
           torna’ns dos homes que ens vas prendre ahir!

           Fins ara érem Ningú, l’ase dels cops,
           l'esclau submís als teus insults i befes.
           Però, tot d'una, aquesta nit d’octubre,
           som un exèrcit de petites flames
           alçat contra l'abús del teu poder.
           Torna’ns, Ciclop, els homes que ens has pres!

           “Sempre guanya el gegant!”, diu amb la veu
           tremolosa un vell savi. “Reculem?”
           Mai. Com David va esterrassar Goliat,
           Ningú, Ciclop, et tombarà algun dia.

           Encara que ens colpegis i ens trepitgis
           i ens arrosseguis pels cabells, nosaltres
           ja t’hem perdut la por: som homes lliures
           i ho proclamem ben fort als quatre vents.
           Som gent tranquil·la que avancem plegats,
           en peu de pau, cansats de ser vençuts.

           Ja no esgrimim cap llança contra tu,
           ja no empunyem l'espasa sangonosa,
           ja no volem més arma que aquest foc
           que crema als nostres ulls. Sempre endavant,
           units pel nostre anhel, tots farem força
           fins que et tombem com un roure podrit:
           farem cruixir els teus ossos contra el terra.

           Torna’ns, Espanya, els homes que ens has pres!

dijous, 23 de maig de 2019

divendres, 3 de maig de 2019

Globalitat

La vida, el món, tot plegat és teatre i fressa de boixets, passa com si res... se sol dir.  Mira que, sense anar-ho a cercar, em trobo amb aquesta  frase de Demòcrit (fr. 115 DK):
Ὁ κόσμος σκηνή, ὁ βίος πάροδος· ἦλθες, εἶδες, ἀπῆλθες.
Sentenciosament i, com qui preveia l'arribada d'un general romà, asindèticament i en dos batecs de cor ens passa per davant els ulls què és la vida. Però qui arriba seguidament és Shakespeare en persona. A l'entrada del seu «Globe» hom llegia: «Totus mundus agit histrionem.» Sí, el món sencer —i no només l'edifici on es representaven les seves peces— fa el seu paper teatral. El joc de mots —i de significats ambivalents—  que s'inclou entre l'edifici «The Globe», el globus terraqui i els seus habitants, la globalitat postmoderna que no coneix ni límits ni fronteres, acaben trencant altre cop les línies de l'espai i del temps, l'individu del cosmos, la vida que volem ferma però que s'allarga tants minuts com dura un pàrode tràgic, l'entrada en escena que es precipita vers l'eixida — ἦλθες .... ἀπῆλθες.

dimarts, 23 d’abril de 2019

Ad usum Delphini


Les edicions amb paràfrasi dels autors grecollatins que es van posar de moda en les corts europees sobretot durant el s. XVII poden ser força útils per a una primera aproximació als escriptors canònics atès que, amb mots més planers i una sintaxi més simple, ajuden a copsar i entendre el text original.

He consultat l'edició de les Metamorfosis d'Ovidi preparada per Daniel Chrispinus on, dies enrere, llegia el mite de Narcís (Met. III, 339-510). Es tracta dels vs. 333-5 que descriuen el tarannà del jove:
multi illum iuvenes, multae cupiere puellae;
sed fuit in tenera tam dura superbia forma,
nulli illum iuvenes, nullae tetigere puellae.
Chrispinus ho parafraseja així (p. 89): «Multi adolescentes, multae virgines illum exoptarunt. Verum fastus fuit usque adeo crudelis in tenera pulchritudine, ut nulli adolescentes, nullae virgines illum moverint.»

A parer meu, per un excés de decòrum el nostre pedagog va distreure el correcte sentit del perfet «tetigere» dient que simplement mai no van commoure (moverint) Narcís. El terme correcte seria conèixer (noverint), amb el significat que comporta l'eufemisme «conèixer algú». M'admira veure com canviar simplement una m per una n permet entendre, o no, el text correctament.

divendres, 29 de març de 2019

Àmfores i càntars

El professor parlava de la ceràmica grega. Sens dubte, un dels vasos més vistosos era el càntar, κάνθαρος.  Naturalment, el mot castellà cántaro, prové del grec (a través del llatí 'canthărus') però de cap manera no es refereix al vas grec sinó a una peça amb característiques pròpies. I encara, per bé que en català en diguem 'càntar', el terme no s'ha de confondre tampoc amb el mot castellà cántaro.

Es fa imprescindible, una vegada més, tant per a estudiants com per a professors d'Història de l'art, la consulta de l'article conjunt de Joan Alberich i Montserrat Ros, "Transcripció i transliteració dels noms dels principals vasos grecs" (Faventia, vol. 14, fasc.1, 1992, p. 63-68). En les dues pàgines finals hi ha un llistat utilíssim sobre la forma de transcripció correcta. L'estudi es pot descarregar en aquesta adreça i també en aquesta altra. Val la pena de veritat.


dimecres, 20 de març de 2019

Ni Zeus no fa cas al rei

Rellegia Homo necans, on Burkert explica com solien ser els sacrificis i els àpats sacrificials. A Ilíada II hi ha una bella descripció del ritual i, a partir del v. 412 trobem també una pregària (o més aviat exigència) que fa pensar en la immediatesa i la pressa per enllestir la feina: Agamèmnon en un sol dia vol acabar aquella guerra que fa deu anys que s'allarga.

Ja se sap que a una testa coronada li agrada la festa despatxada. Se m'acut que es tracta d'aquella immediatesa extravagant i rampelluda del caprici d'aquest monarca esbojarrat que a Troia assolí una victòria del tot innoble. Llegim què diu el rei a Zeus:
Ζεῦ κύδιστε μέγιστε κελαινεφὲς αἰθέρι ναίων
μὴ πρὶν ἐπ᾽ ἠέλιον δῦναι καὶ ἐπὶ κνέφας ἐλθεῖν
πρίν με κατὰ πρηνὲς βαλέειν Πριάμοιο μέλαθρον
αἰθαλόεν, πρῆσαι δὲ πυρὸς δηΐοιο θύρετρα,
Ἑκτόρεον δὲ χιτῶνα περὶ στήθεσσι δαΐξαι
χαλκῷ ῥωγαλέον: πολέες δ᾽ ἀμφ᾽ αὐτὸν ἑταῖροι
πρηνέες ἐν κονίῃσιν ὀδὰξ λαζοίατο γαῖαν.
«Gloriosíssim Zeus dels núvols negrosos, magnífic, tu que habites l'èter, no permetis que es pongui el sol ni que vingui la fosca fins que hagi ensorrat l'ennegrit palau de Príam, i n'hagi incendiat les portes amb flames devastadores i hagi travessat la túnica d'Hèctor sobre el seu pit i l'hagi esquinçada amb el bronze; i, entorn d'ell, hagin caigut de bocaterrosa molts dels seus companys i hagin mossegat la pols.» (Trad. M. Ros)