diumenge, 10 de juny de 2018

Lísias 7,30

Al dicurs de Lísias sobre l'acusació per una olivera sagrada i pronunciat davant l'Areòpag llegeixo un passatge que em fa pensar en dues coses:

Ἐγὼ τοίνυν δέομαι ὑμῶν μὴ τοὺς τοιούτους λόγους πιστοτέρους ἡγήσασθαι τῶν ἔργων, μηδὲ περὶ ὧν αὐτοὶ σύνιστε, τοιαῦτ᾽ ἀνασχέσθαι τῶν ἐμῶν ἐχθρῶν λεγόντων, ἐνθυμουμένους καὶ ἐκ τῶν εἰρημένων καὶ ἐκ τῆς ἄλλης πολιτείας.

«Jo us prego, doncs, que no concediu més crèdit a semblants al·legacions que als fets, ni, en punts que coneixeu per vosaltres mateixos, tolereu que els meus enemics vinguin amb històries d'aquesta mena: tingueu en consideració les meves paraules i així mateix tota la meva conducta de ciutadà.» [trad. Joan Petit]

Primera: demana (δέομαι) que les falses acusacions siguin rebutjades perquè són una postveritat. No se sustenten ni amb l'evidència més irrefutable, αὐτοὶ σύνιστε. El rebuig es fa perquè contraposa la πίστις que mereixen els λόγοι davant dels fets comprovables, ἔργα.

Segona: la paraula πολιτεία veig que s'entén i es tradueix com a «comportament polític», «vida en condició de ciutadà» (DGC). Poquíssmes vegades m'havia trobat amb un terme tan abstracte i tan concret, pragmàtic, a la vegada.

divendres, 1 de juny de 2018

Quan l'amor és cec

Entre els vint-i-cinc poemes de Marcial triats per a la revista Auriga (vegi's el núm. 91), hi ha un dístic que parodia el motiu del τυφλὸς Ἔρως. Es tracta d'una noia bòrnia de la que s'ha enamorat Quint, per la qual cosa el poeta comenta que "A Tais li falta un ull, a ell li'n falten els dos".

Miquel Dolç explica breument aquesta actitud de Quint: "Puix que està cec fins al punt de no veure la lletgesa de l'amada". Sí, la ceguesa de l'amor no deixa veure cap defecte en la persona estimada, tant se val que sigui lletja... o guerxa.

[5] III, 8 
          “Thaida Quintus amat.” “Quam Thaida?” “Thaida luscam.”
               Vnum oculum Thais non habet, ille duos.

diumenge, 29 d’abril de 2018

Eufilet davant les lleis

Força vegades expliquem els professors de grec que una diferència cabdal entre l'ús de l'aorist i del pretèrit imperfet rau en que el primer denota una acció puntual mentre que, en el segon cas, l'acció és continuada. L'aorist posa davant nostre situació atípica, momentània, sobrevinguda, mentre que el pretèrit imperfet denota una actitud vital, conínua, repetitiva. El pretèrit imperfet és el present del passat.

És interessant observar-ho al final del primer discurs de Lísias quan l'acusat d'assassinat, el pobre Eufilet, explica que ell va obeir/obeïa (?) les lleis. El text de Cris Carey a la OCT edita la frase així: τοῖς τῆς πόλεως νόμοις ἐπειθόμην. Mentre que tradicionalment, en l'edició de Karl Hude a la mateixia col·lecció (i, amb ell, molts altres editors) llegíem ἐπιθόμην.

Curiosament només un manuscrit (l'Ambrosià 436, de mitjans segle XV) aporta la lectura ἐπιθόμην. La resta de manuscrits, amb el Palatí 88 (molt més antic, de finals del s. XII) al capdavant, i del qual deriva la resta de la tradició, llegeixen la forma d'imperfet ἐπειθόμην. És fàcil imaginar que el copista de l'Ambrosià escrivís una simple iota sota els efecte de la lectura demòtica. Però podem imaginar també que els filòlegs hi devien veure una oposició temporal, ara/abans, que potser es marcava amb més intensitat si escollien un aorist: "la meva vida corre perill perquè vaig obeir les lleis". Si som fidels a la lectura dels manuscrits ens adonem que Eufilet obeïa les lleis perquè era la seva actitud vital, no pas un fet puntual.

dissabte, 21 d’abril de 2018

L'actitud de Sísif

Poc s'ha comentat, em sembla, com l'actitud de Sísif és avui força vegades ben visible. Tot recordant el vell mite de l'home que treballava inútilment per a remuntar una enorme roca fins al capdamunt de la muntanya, Albert Camus sentenciava l'anomenat progrés històric afirmant que Sísif és l'heroi
absurd definitiu: "Els homes moren i no són feliços". Per tant, la vida és patiment, resignació i desesperança. Només queda entretenir el temps. Matar el temps. Tot és inútil. No hi ha progrés. Tot està condemnat al fracàs. I per això, no ha d'estranyar que l’única actitud raonable sigui el passotisme perquè hom s'adona que no hi ha alternativa, ni en el pensament ni en la praxi.

divendres, 6 d’abril de 2018

Els treballs d'Hesíode a l'Antologia Palatina

M'ha agradat un epigrama de Marc Argentari (A.P. IX, 161), senzill i breu i amb una anècdota prou afable:

          Ἡσιόδου ποτὲ βίβλον ἐμαῖς ὑπὸ χερσὶν ἑλίσσων
             Πύρρην ἐξαπίνης εἶδον ἐπερχομένην·
          βίβλον δὲ ῥίψας ἐπὶ γῆν χερί, τοῦτ᾿ ἐβόησα·
             “Ἔργα τί μοι παρέχεις, ὦ γέρον Ἡσίοδε;”

He trobat, com gairebé sempre passa, sense voler-ho expressament la versió llatina d'Hug Grotius (1795), força lliure, però palesant algunes espurnes, subtils, que es troben en els dos dístics. La copio aquí mateix:

          Cum legerem libros, quos scripsit pastor ab Ascra,
             spectandam subito se mihi Pyrrha dedit.
          Excidit e digitis operum pater atque dierum:
             hoc te, clamo, die nil opus Hesiodo est.

diumenge, 4 de març de 2018

Sobre Terenci, sobre Joan Coromines

M'ha semblat especialment reeixit un paràgraf de Joan Coromines, però com a crític literari.
Desconec si mai ningú ha volgut endinsar-se en el seu estil i en els trets que, en abordar una obra literària, li servien de guia. A banda d'això, crec que paga la pena llegir i fixar-se com dibuixa, ben concisament i amb gran encert, les dues parelles de personatges que, en Els bessons de Terenci, sustenten bona part del pes de la comèdia:
«El caràcter dels personatges, com en altres peces de Terenci, és subratllat per l'oposició a parelles. Ctesifó és bondadós i amant del seu pare fins a l'extrem que quan més necessitaria el seu allunyament solament desitja que un fort cansament el retingui al llit per tres dies... Èsquinus, decidit i de voluntat fèrria, estima també de tot cor el seu pare adoptiu, però preval del seu desig de complaure'l per induir-lo a les mesures més extravagants. Mició és l'apòstol de la tolerància paterna; Dèmea és el tipus clàssic del "dýskolos", que acaba per caracteritzar-se asi mateix com a "rústic, malcarat, sorrut, gasiu, ferotge i tossut" (v. 866); aquell és rumbós tant com aquest és agarrat, aquell és conco i aquest casat i amb fills, aquell es dóna a ciutat una vida refiada i amable, aquest viu al camp fent de pagès, i fins el llenguatge que Terenci posa en la seva boca és ple de trets vulgars.»

divendres, 9 de febrer de 2018

El Prometeu encadenat a l'abast

Fa ben bé dos anys que El Prometeu encadenat publicat a L'Esparver Clàssic es va exhaurir. Gràcies al director de Edicions El Cep i la Nansa, Francesc Mestres, ha pogut veure la llum una nova edició, amb algunes correccions i millores. Pensant en la lectura que en fan els alumnes de batxillerat he preparat aquesta guia de lectura disponible aquí mateix. Espero que sigui útil i de profit.



dimarts, 30 de gener de 2018

Unes tardes al Museu d'Arqueologia

Vaig visitar amb alumnes de 2n de batxillerat el MAC de Barcelona, els divendres 12 i 19 de gener per la tarda i, amb alumnes de 1r de batxilllerat,  el dimarts 23 de gener passats. Va ser molt agradable, molt distès, molt interessant i profitós per a tothom. Les piulades al grup de l'Institut que tenim de fa un temps,  https://twitter.com/grexfc  amb algunes notícies i fotografies, en donen fe.

Una de les experiències que em va impressionar més va ser com els joves d'avui han esdevingut tan capaços de copsar, sense veure-hi ni un gram d'incompatibilitat, que cultures com els ibers, fenicis, grecs i romans van conviure entre ells sense que el fet cultural suposés un problema. (Subratllo el terme "cultures" perquè altra cosa són la qüestió del poder i el tema administratiu.)

És, doncs, en aquest sentit que caldrà entendre els dos "posts" anteriors, d'entrada contradictoris, però de facto documentant fets ben reals i que necessiten que qualsevol professor, si volia anar a un museu d'arqueologia, tngui ben clars.