diumenge, 12 d’agost de 2018

La degradació de la democràcia

Poquíssimes vegades havia llegit paràgrafs mostrant un paral·lelisme tan cru amb la realitat dels nostres temps. Els va escriure un professor de grec de Marsella, René Guastalla, d'ascendència jueva mort tràgicament en plena ἀκμή durant la Segona Guerra Mundial i que preparava el text grec de Demòstenes per a la Fundació Bernat Metge des del 1929.

En les seves pàgines introductòries, tot parlant de la situació política a Atenes a mitjans del s. IV, el professor Guastalla descriu la degradació i desprestigi de la vida democràtica, una apatia i mediocritat generalitzada que va deixar pas a polítics oportunistes, professionals de la demagògia, que actuaven en benefici propi sense cap escrúpol. Desgraciadament es tractava d'una situació que avui tampoc no ens és aliena i que caldria tenir molt en compte.
«Des de la restauració democràtica de 403, i sobretot des de la semiruïna del seu segon imperi marítim, Atenes viu reduïda a ella mateixa, i els seus vint-i-cinc mil ciutadans són almenys en teoria els amos de l'Estat. Les magistratures, generalment anuals, tant si són conferides pel sufragi dels ciutadans com obtingudes per sorteig entre els candidats, han perdut ja gairebé tot el prestigi i en tot cas el poder real, fins al punt que s'estableixen i duren magistratures excepcionals. El Consell de la βουλή, que s'ha reorganitzat cap al 378 fent passar la presidencia de l'assemblea popular dels pritanis als nou proedres elegits de la tribu que no està de servei, ha conservat un cert nombre de prerrogatives, sobretot en el concernent a la marxa general dels afers estrangers i de l'exèrcit. Però, de fet, els professionals de la política, alguns dels quals són en el fons gent honrada, amant de la República, però sense cap visió, sense amplitud d’idees, com un Eubul, bon financier però ple de menyspreu pel poble i home que administra honradament una ciutat que sent perduda mentre que els altres, gent desvergonyida i justament menyspreada per tothom, sense responsabilitats, puix que sense mandat, no tenen en el moment d'aconsellar el poble altre mòbil que llur interès, els presents del qui els paga o la por de desplaure als tres o quatre mil desvagats o peresosos vinguts a l'assemblea per cobrar llurs tres òbols –car a la gent honrada i treballadora l'enutja d'assistir-hi. Així, mentre que en teoria i vista de lluny Atenes presenta una organització assenyada i complexa, magistrats, consells, assemblea del poble, tribunal popular de l'Heliea, en realitat, al costat d'estimables agents d'execució i d'honorables ciutadans excepcionalment amants de la ciutat, tot és en mans de professionals de la política, dels quals la carrera d'un Demades pot donar-nos un excel·lent exemple. Aquest mariner havia tot seguit comprès que valia més pescar en aigües tèrboles a l’àgora que no pas parar les xarxes des de la barca paterna o escarrassar-se a bord d'un vaixell mercant. Sense cultura però no sense intel·ligència, mancat de recursos, però no de cobejances, començà per freqüentar l'assemblea, per fer-se inscriure com a heliasta; després, confiant en el seu esperit ravaler i en la seva paraula grossera però naturalment eloqüent, un dia que l'herald demanava segons la fórmula consagrada, qui volia parlar, prengué la corona de l'orador, pujà a la tribuna de la Pnix i es féu escoltar. La seva fortuna era feta. Fou inútil que confessés públicament la seva venalitat; no gens menys obtingué els honors del pritaneu i d'una estàtua de bronze a l'àgora. Travessà, amb momentanis revessos, èpoques difícils, i si morí de mort violenta, molt temps després que Demòstenes, el seu dèmota i contemporani, fou perqué havia deixat de plaure als macedonis; i aquest fill de pescador, sense professió fixa, sense altre sou que els tres òbols de l'assemblea, va viure per molt temps una vida inimitable i morí ric. Que un tal personatge hagi pogut ésser rival de Demòstenes, vet aquí una cosa que indica fins a quin punt de descomposició havia arribat la política a Atenes en l'època del nostre orador.»

dimecres, 8 d’agost de 2018

Declivi llunyà

Tal dia com avui de l'any 1972 Joan Fuster parlava del declivi de les humanitats i del llatí en un article a «La Vanguardia». Era un dissabte del mes d'agost. En destacaré algunes idees: la fama d'una disciplina lligada al clergat; que, després d'anys d'estudiar-lo, l'autor no en sabia ni un borrall; el miratge d'una educació selecta que (aparentment) té accés a Ciceró i a Tàcit; el llatí com a llengua franca durant segles; que ni Unamuno sabia donar una resposta cabal, el 1894, a la pregunta sobre la utilitat del llatí.

No he vist que l'escrit fusterià hagi estat gaire citat però, sense voler entrar ara en disquisicions que podrien incomodar-nos els dies d'estiu, em sembla que valdrà la pena algun dia que algú posi el dit a la llaga d'esclarir, al menys, perquè el Montaigne de Sueca destil·lava aquestes idees.

dijous, 2 d’agost de 2018

El món antic interpretat per un dermatòleg

Poquíssimes vegades he seguit un blog tan fascinant com el del Dr. Xavier Sierra i Valentí. Són entrades sobre la història de la dermatologia, especialitat que coneix de manera apassionada i exemplar, de les que no se'n pot perdre ni una engruna. Més encara: ho fa d'una manera tan a l'abast i a la vegada, tan completa que captiva el lector des de bon inici. El que explica el nostre metge són notes sobre fets observables, per exemple en museus o en altres espais, que aclareixen la història i els costums, milers de detalls sobre l'art o les formes de vida, prejudicis, valors, referents escrits o de qualsevol altra mena: un autèntic θησαυρός d'un home que unifica allò que semblava irremisiblement desaparellat o renyit, el món de les ciències amb les lletres i les humanitats.

Són ja nombroses les entrades que ha publicat i gairebé totes m'han interessant i agradat. Podeu veure les que fan referència, per exemple, al marbre de Pompeia on Tèlefos és curat, a l'escultura de Dafne de Bernini, a la higiene en els simposis grecs o la que hi havia a les termes romanesal color de la pell dels romans, els cosmètics a l'antiga Roma, les seves reflexions sobre estàtues gregues sense rostre en escultures del s. IV aC, o malalties a la pell de FiloctetesJobAlaric, així com els temples grecs dedicats a ῾Υγιεία. Sé que em deixo moltes coses pel camí però us animo a fer aquest blog un referent a les classes de cultura clàssica i desitjo que el Dr. Xavier Sierra continuï mostrant les seves sàvies observacions per molts anys!

dilluns, 23 de juliol de 2018

Graecum est...

Volia rellegir l'Antígona i un cop més he gaudit, fa uns dies, de la Introducció a Sòfocles de Carles Riba a la Fundació Bernat Metge. M’ha sorprès la manera de tractar la passió amorosa en el poeta, com si d’alguna manera volgués reviscolar l’experiència que devia sentir «del poder elemental, còsmic, d’Eros». És en nota a peu de pàgina que l’estudiós observa que en la nòmina dels antics hi havia «no solament dones; Ateneu (13, 603) anomena Sòfocles φιλομεῖραξ, oposant-lo a Eurípides, φιλογύνης». No es podia anar més lluny si pensem que els anys en què es publicava el llibre els costums i el règim no admetien una traducció del primer terme grec.

diumenge, 8 de juliol de 2018

Descobrir Catul

Ningú no ho nega: malgrat ser un text desigual en la intensitat i en la força dels seus poemes, la lectura de l’obra de Catul resulta altament gratificant i s'hauria de promocionar en molts nivels culturals i educatius. La raó és més que evident: es tracta d’un clàssic. I encara, perquè ens permet una mirada a l'ànima de la societat i costums de l’imperi romà, tant llunyà i tant proper, a través d’un observador privilegiat. Cal llegir Catul per viure en la sorpresa —que s'esmuny a cada pas encara que hagin transcorregut vint segles—, per a admirar com es combina l’estil transgressor i intimista de l’autor o per a quedar ben colpits de la càrrega crítica que arrossega. Fet i fet, gaudir d’un llibre que et faci reflexionar així és, avui per avui, una troballa de valor incalculable.

divendres, 29 de juny de 2018

Redactem


Que una llengua, amb el seu ús actiu, s'aprèn i s'assimila de manera més completa queda fora de dubte. És lògic que la proliferació de cursos, grups de treball, i recursos variats que orienten l'activitat pedagògica de les llengües clàssiques en aquesta direcció hagi crescut notablement. Entre aquests voldria fer esment aquí del Projecte Redactem que impulsa des de fa tres cursos l'Institut Ferran Casablancas.

Es tracta d'exercitar-se en la composició i redacció: totes les matèries (absolutament totes!) fan, en el decurs de l'any, exercicis per a millorar la redacció i expressió escrita dels alumnes. Simone de Beauvoir deia, referint-se a la seva pròpia història, que «escriure és un ofici que s'aprèn escrivint».

Podeu donar, doncs, un cop d'ull al web Redactem, hi ha exercicis de Cultura clàssica i de Llatí (4t ESO)... però qualsevol podrà fer noves propostes enviant simplement un missatge de correu electrònic. Tothom hi està convidat.

diumenge, 10 de juny de 2018

Lísias 7,30

Al dicurs de Lísias sobre l'acusació per una olivera sagrada i pronunciat davant l'Areòpag llegeixo un passatge que em fa pensar en dues coses:

Ἐγὼ τοίνυν δέομαι ὑμῶν μὴ τοὺς τοιούτους λόγους πιστοτέρους ἡγήσασθαι τῶν ἔργων, μηδὲ περὶ ὧν αὐτοὶ σύνιστε, τοιαῦτ᾽ ἀνασχέσθαι τῶν ἐμῶν ἐχθρῶν λεγόντων, ἐνθυμουμένους καὶ ἐκ τῶν εἰρημένων καὶ ἐκ τῆς ἄλλης πολιτείας.

«Jo us prego, doncs, que no concediu més crèdit a semblants al·legacions que als fets, ni, en punts que coneixeu per vosaltres mateixos, tolereu que els meus enemics vinguin amb històries d'aquesta mena: tingueu en consideració les meves paraules i així mateix tota la meva conducta de ciutadà.» [trad. Joan Petit]

Primera: demana (δέομαι) que les falses acusacions siguin rebutjades perquè són una postveritat. No se sustenten ni amb l'evidència més irrefutable, αὐτοὶ σύνιστε. El rebuig es fa perquè contraposa la πίστις que mereixen els λόγοι davant dels fets comprovables, ἔργα.

Segona: la paraula πολιτεία veig que s'entén i es tradueix com a «comportament polític», «vida en condició de ciutadà» (DGC). Poquíssmes vegades m'havia trobat amb un terme tan abstracte i tan concret, pragmàtic, a la vegada.

divendres, 1 de juny de 2018

Quan l'amor és cec

Entre els vint-i-cinc poemes de Marcial triats per a la revista Auriga (vegi's el núm. 91), hi ha un dístic que parodia el motiu del τυφλὸς Ἔρως. Es tracta d'una noia bòrnia de la que s'ha enamorat Quint, per la qual cosa el poeta comenta que "A Tais li falta un ull, a ell li'n falten els dos".

Miquel Dolç explica breument aquesta actitud de Quint: "Puix que està cec fins al punt de no veure la lletgesa de l'amada". Sí, la ceguesa de l'amor no deixa veure cap defecte en la persona estimada, tant se val que sigui lletja... o guerxa.

[5] III, 8 
          “Thaida Quintus amat.” “Quam Thaida?” “Thaida luscam.”
               Vnum oculum Thais non habet, ille duos.