dimarts, 22 de gener de 2019

Grec mèdic


Vaig tenir el goig d'assistir a la presentació del llibre i, realment va ser una tarda dolça i profitosa, la companyia fou d'allò més agradable i gentil. Per motius diversos: el dr. Xavier Sierra va trencar el gel explicant que la medicina és, encara avui, medicina grega. I no només per qüestions de nomenclatura tècnica, sinó per la seva base i essència en la metodologia, la indagació i l'explicació racional de tot fenomen referit al camp de la salut.

Podria semblar, però, que el llibre Grec mèdic s'adreça només als professionals de la medecina? En absolut. És un llibre del qual tothom en pot treure profit i d'això, el seu autor, Jaume Ripoll, prou es preocupa de fer-ho viable: la formació de nous termes té, gràcies a la seva anàlisi, un fil en el qual gairebé tothom trobarà vies per a endinsar-se en el coneixement de la història dels mots i, al mateix temps, forneix la possibilitat, per analogia, de continuar enriquint el nostre cabal lèxic científic. Fóra exagerat afirmar que el Termcat el podria tenir com a llibre de capçalera?

Tot plegat em fa pensar que el llibre és imprescindible: qui no tingui nocions de grec trobarà transcripcions i explicacions planeres, a aquells que ja n'hagin estudiat una mica, els ajudarà a posar en ordre tot de coneixements potser un tant dispersos, per als avesats a tractar la llengua de Sòfocles, en fi, pot ser un exemple de saber fer i de treball. Mentre les universitats tinguin cura especialment de la fonètica, morfologia, sintaxi... i no es tingui prou cura de les qüestions de lèxic (i la seva pervivència), penso que llibres com Grec mèdic  són com una petita revolució endògena.

dijous, 17 de gener de 2019

Epigrames de Marcial

Llegia els epigrames de Cal·límac però el seu editor a la Fundació Bernat Metge, Pere Villalba, dedica també uns mots als epigrames de Marcial. Els trobo molt encertats. Ho fa partint de l'epigrama 49, del llibre quart:
...La poesia epigramàtica en la seva versió llatina aconseguirà la perfecció amb Marcial.
     A nostris procul est omnis uesica libellis,
     Musa nec insano syrmate nostra tumet.
     “Illa tamen laudant omnes, mirantur, adorant”.
     Confiteor: laudant illa, sed ista legunt.
«Queda lluny dels meus llibres tota ampul·lositat, i la meva Musa no presumeix amb aquell vestit tràgic. "Però això és el que tots lloen, admiren, adoren". Ho admeto: allò és el que lloen però això és el que llegeixen.»
Marcial prefereix aquest gènere menor als poemes regulars i monòtons, llargs i pedants. El sentit palpitant de la vida constitueix la seva obsessió, i el gust per la sobrietat, clara i fina, assegura a la seva obra una autèntica espontaneïtat. Així ho testimonia:
     Nescit, crede mihi, quid sint epigrammata, Flacce,
     qui tantum lusus illa iocosque uocat.
«No sap —creu-me, Flac— el que és un epigrama aquell que nomes els anomena joc i broma.»
Es seus millors epigrames satisfan la imaginació com una pintura impressionista, i en ells aconsegueix de combinar l'enginy amb les imatges de la vida. És notable, també, la seva variada versificació.

dissabte, 5 de gener de 2019

Pervivència del món antic i cultura popular

No és quelcom incompatible. Tinc encara 'in mente' una comunicació del prof. Pere Quetglas en un simposi a La Seu, el 1993, amb el suggerent títol de «Tradició clàssica i cultura popular». No era una raresa, no anava gens desencaminat: el món clàssic continua viu, sota altres formes, però.

Val a dir que la xarxa sempre desvela algun secret. El cas ha estat que, en cercar una altra cosa, he topat amb el segell MOM Éditions que dirigeix Jean Pouilloux (MOM és l'acrònim de Maison de l’Orient et de la Méditerranée). De data molt recent ha estat l'aparició del volum, publicat en accés obert i dirigit conjuntament per Fabien Bièvre-Perrin i Élise PampanayLa référence à l’Antiquité dans la culture populaire contemporaine que recull les Actes d'un simposi celebrat dos anys abans. Ells mateixos en donen l'argument:
«L’Antiquité irrigue, inspire et influence les productions audiovisuelles contemporaines de tout genre. La culture classique occupe en effet une place majeure dans la construction des sociétés occidentales et fait depuis de nombreuses années l’objet de travaux scientifiques...»
Val la pena donar una ullada, així mateix, al competíssim blog < antiquipop.hypotheses.org > que actualitza el mateix Fabien Bièvre-Perrin. Ja anuncia, a partir de febrer, la programació que tindrà lloc el 2019.

El rapte d’Europa, de Léon de Pas (1997), a l'entrada del Consell Europeu, a Brusel·les 
(fotografia: JLogan, CC BY-SA 3.0)

diumenge, 30 de desembre de 2018

Sobre parlar i callar

He consultat unes notícies d'Aulus Gel·li per a un treball sobre el Prometeu encadenat i em trobo que en una peça de la trilogia, el Prometeu portador del foc, hi havia un vers  (fr. 351 Mette) que també Eurípides va reproduir: pel que es veu, callar i parlar quan toca ja ve d'antic.
  Id quoque animaduertimus apud Aeschylum ἐν τῷ πυρφόρῳ Προμηθεῖ et apud Euripidem in tragoedia quae inscripta est Ἰνώ, eundem esse uersum absque paucis syllabis. Aeschylus sic:
    σιγῶν θ' ὅπου δεῖ καὶ λέγων τὰ καίρια,
Euripides ita:
    σιγᾶν θ' ὅπου δεῖ καὶ λέγειν ἵν' ἀσφαλές.  
    I també hem observat això, que Èsquil, en el Prometeu portador del foc, i a Eurípides, en la tragèdia que duu per títol Ino, hi ha el mateix vers, tret d'algunes síl·labes. Èsquil diu així:
    "Callant quan cal i dient el que s'escau";
mentre que Eurípides diu així:
    "Callar quan cal i parlar quan és segur."

dissabte, 22 de desembre de 2018

Nadal és el remei

Tothom qui ve al món i no és acceptat és com si no hagués nascut. Nadal és acollir aquell que truca a la porta: estatjar de bona fe, obrir el cor de bat a bat i oferir una engruna d'ajut a qui ho necessiti. El Nadal, vist així, pot ser una de les experiències més gratificants a la vida, un mereixement per la joia.

Perquè cloure's en la incapacitat de sortir del propi món i del criteri propi és l'impediment més gran per fer un món millor. Cert: fóra un món afaiçonat per la comprensió i estima, per l'ajut mutu, pel remei que no coneixem i que, ai las!, tantes vegades deixem passar de llarg.

dissabte, 15 de desembre de 2018

Etimologia i canvi semàntic

Sovint, força sovint, alumnes i força gent mostren un estupor gens dissimulat quan escolten i aprenen l'ètim grecollatí d'un mot modern. Per això m'ha agradat la reflexió de J. Martínez i G. Puigvert en el seves lliçons sobre llatí medieval, quan parlen dels canvis semàntics. Els proposo com a reflexió i ajut a qualsevol que vulgui explicar els nous significats dels mots en el decurs de la història de les llengües clàssiques:
     «En qualsevol llengua l'element lèxic és el més mòbil, el que més s'adapta a les necessitats i a la realitat del moment; de la necessitat d'expressar-se segons les exigències contingents els parlants enriqueixen la seva llengua de neologismes i de locucions noves, mentre que eliminen, gairebé sense adonar-se'n, els mots lligats a idees i a costums històricament superats.
     Aquests fenòmens són particularment evidents en el lèxic del llatí medieval, el qual, per la seva mateixa naturalesa de llengua composta, introdueix mots i locucions, no tan sols per la seva triple font llatina (clàssica, cristiana i vulgar), sinó també per les llengües dels pobles amb els quals s'estableixen contactes bizantins, àrabs, germànics).»

dimarts, 4 de desembre de 2018

Èsquil, Agamèmnon (vs. 717-738)

La notícia ve de lluny: Plutarc (De cohib. ira 14, 142e) i Elià (Hist. anim. 5, 39) expliquen que en ocasions, a les cases, hom criava petits lleons i animals salvatges com si es tractés d'animals de companyia. El passatge d'Èsquil, tot i referir-se a l'arribada d'Hèlena i Paris i a la ruïna de Troia, pot aportar alguna reflexió sobre aquells que «juguen amb animals ferotges i assassins», pensant que mai no els ha de passar res. Amb això, em sembla que l'al·legoria, respecte uns fets recents, queda servida.

          –ἔθρεψεν δὲ λέοντος ἶ-
          νιν δόμοις ἀγάλακτον οὕ-
          τως ἀνὴρ φιλόμαστον,
          ἐν βιότου προτελείοις 
          ἅμερον, εὐφιλόπαιδα
          καὶ γεραροῖς ἐπίχαρτον.
          πολέα δ' ἔσκ' ἐν ἀγκάλαις
          νεοτρόφου τέκνου δίκαν,
          φαιδρωπὸς ποτὶ χεῖρα σαί-
          νων τε γαστρὸς ἀνάγκαις.

          –χρονισθεὶς δ' ἀπέδειξεν ἦ-
          θος τὸ πρὸς τοκέων· χάριν
          γὰρ τροφεῦσιν ἀμείβων
          μηλοφόνοισι μάταισιν
          δαῖτ' ἀκέλευστος ἔτευξεν,
          αἵματι δ' οἶκος ἐφύρθη,
          ἄμαχον ἄλγος οἰκέταις,
          μέγα σίνος πολυκτόνον.
          ἐκ θεοῦ δ' ἱερεύς τις ἄ-
          τας δόμοις προσεθρέφθη.

«Així, un home cria a casa seva un cadell de lleó –estalviant la llet però delerós del mugró matern. Al començ de la seva vida era dolç, estimat pels nens, agradós per als vells. Molts cops el sostenien en braços, com un nadó acabat de néixer. Els ulls espurnegen davant un gest de la mà i mou la cua quan passa gana.

»Però amb el temps revela el caràcter heretat dels seus progenitors i, com agraïment als qui el van criar, sense que ningú el convidés, un dia celebra un banquet amb una degollina de xais. El casal queda amarat de sang, un dol indefugible per als qui hi viuen i un dany enorme per la gran estossinada. És així: criat en aquella casa acabà convertint-se en sacerdot de la Ruïna.»

diumenge, 18 de novembre de 2018

Desig de lloança

Aquest és el començament del cap. II de la Ciropèdia de Xenofont:


«Conten, i encara avui ho canten els bàrbars, que Ciros era molt bell de figura, d'esperit bondadós, molt amant de saber i molt amant d'honors, tant que, per obtenir un elogi, suportava tota mena de treballs i s'arriscava a tota mena de perills.» (Trad. Núria Albafull)

A remarcar: el rei persa vol ser cantat, igual que els herois de l'epopeia grega (Aquil·les, etc.), l'ideal de καλοκαγαθία a l'ús en època clàssica, el desig de glòria (ἀέναος τε κλέος recollit i abreujat en el verb ἐπαινεῖσθαι), l'amor per la saviesa (no és ara, però, σοφία sinó un genèric μάθημα) i, naturalment, la filantropia...tot reduït a quatre ratlles.