dimarts, 23 d’abril de 2019

Ad usum Delphini


Les edicions amb paràfrasi dels autors grecollatins que es van posar de moda en les corts europees sobretot durant el s. XVII poden ser força útils per a una primera aproximació als escriptors canònics atès que, amb mots més planers i una sintaxi més simple, ajuden a copsar i entendre el text original.

He consultat l'edició de les Metamorfosis d'Ovidi preparada per Daniel Chrispinus on, dies enrere, llegia el mite de Narcís (Met. III, 339-510). Es tracta dels vs. 333-5 que descriuen el tarannà del jove:
multi illum iuvenes, multae cupiere puellae;
sed fuit in tenera tam dura superbia forma,
nulli illum iuvenes, nullae tetigere puellae.
Chrispinus ho parafraseja així (p. 89): «Multi adolescentes, multae virgines illum exoptarunt. Verum fastus fuit usque adeo crudelis in tenera pulchritudine, ut nulli adolescentes, nullae virgines illum moverint.»

A parer meu, per un excés de decòrum el nostre pedagog va distreure el correcte sentit del perfet «tetigere» dient que simplement mai no van commoure (moverint) Narcís. El terme correcte seria conèixer (noverint), amb el significat que comporta l'eufemisme «conèixer algú». M'admira veure com canviar simplement una m per una n permet entendre, o no, el text correctament.

divendres, 29 de març de 2019

Àmfores i càntars

El professor parlava de la ceràmica grega. Sens dubte, un dels vasos més vistosos era el càntar, κάνθαρος.  Naturalment, el mot castellà cántaro, prové del grec (a través del llatí 'canthărus') però de cap manera no es refereix al vas grec sinó a una peça amb característiques pròpies. I encara, per bé que en català en diguem 'càntar', el terme no s'ha de confondre tampoc amb el mot castellà cántaro.

Es fa imprescindible, una vegada més, tant per a estudiants com per a professors d'Història de l'art, la consulta de l'article conjunt de Joan Alberich i Montserrat Ros, "Transcripció i transliteració dels noms dels principals vasos grecs" (Faventia, vol. 14, fasc.1, 1992, p. 63-68). En les dues pàgines finals hi ha un llistat utilíssim sobre la forma de transcripció correcta. L'estudi es pot descarregar en aquesta adreça i també en aquesta altra. Val la pena de veritat.


dimecres, 20 de març de 2019

Ni Zeus no fa cas al rei

Rellegia Homo necans, on Burkert explica com solien ser els sacrificis i els àpats sacrificials. A Ilíada II hi ha una bella descripció del ritual i, a partir del v. 412 trobem també una pregària (o més aviat exigència) que fa pensar en la immediatesa i la pressa per enllestir la feina: Agamèmnon en un sol dia vol acabar aquella guerra que fa deu anys que s'allarga.

Ja se sap que a una testa coronada li agrada la festa despatxada. Se m'acut que es tracta d'aquella immediatesa extravagant i rampelluda del caprici d'aquest monarca esbojarrat que a Troia assolí una victòria del tot innoble. Llegim què diu el rei a Zeus:
Ζεῦ κύδιστε μέγιστε κελαινεφὲς αἰθέρι ναίων
μὴ πρὶν ἐπ᾽ ἠέλιον δῦναι καὶ ἐπὶ κνέφας ἐλθεῖν
πρίν με κατὰ πρηνὲς βαλέειν Πριάμοιο μέλαθρον
αἰθαλόεν, πρῆσαι δὲ πυρὸς δηΐοιο θύρετρα,
Ἑκτόρεον δὲ χιτῶνα περὶ στήθεσσι δαΐξαι
χαλκῷ ῥωγαλέον: πολέες δ᾽ ἀμφ᾽ αὐτὸν ἑταῖροι
πρηνέες ἐν κονίῃσιν ὀδὰξ λαζοίατο γαῖαν.
«Gloriosíssim Zeus dels núvols negrosos, magnífic, tu que habites l'èter, no permetis que es pongui el sol ni que vingui la fosca fins que hagi ensorrat l'ennegrit palau de Príam, i n'hagi incendiat les portes amb flames devastadores i hagi travessat la túnica d'Hèctor sobre el seu pit i l'hagi esquinçada amb el bronze; i, entorn d'ell, hagin caigut de bocaterrosa molts dels seus companys i hagin mossegat la pols.» (Trad. M. Ros)

dissabte, 9 de març de 2019

Tres títols que no són casualitat

Es tracta del Quadern gris, de Josep Pla. La nota correspon al al 15 de juliol de 1918 i, per bé que sembli, a primer cop d'ull, que es tracta de llibres de segona categoria o fora de tot canon, crec més aviat que l'interès per la literatura com a eina educadora (la faula), com a estri de bella i correcta escriptura (gramàtica) i com a exercici de l'esperit que busca la superació de l'home (Lluís Vives) la tríade no és atzarosa en absolut. Així:
Aprofitant la mica de frescor deixada per la darrera tronada, he anat al mas. He passat un parell o tres d’hores mirant papers i regirant calaixos. He confirmat el que ja suposava: la poca afecció dels meus avantpassats per la lletra impresa. He trobat tres llibres vells: les «Faules» d’Isop en una edició amb gravats al boix, violents i grollers; la «Gramàtica Catalana» de Ballot en l’edició de 1814 i uns exemplars dels «Diàlegs» de Lluís Vives.

dissabte, 2 de març de 2019

Glossa in textu? (A 69)

Tenia una nota a Ilíada I, 69. Calcant, l'endeví, s'aixeca a l'assemblea dels grecs per a prendre la paraula davant Agamèmnon i els altres prohoms:
Κάλχας Θεστορίδης οἰωνοπόλων ὄχ᾽ ἄριστος
L'aparat crític de l'edició de Monro-Allen, la més corrent, indica que Zenòdot preferia la lectura μάντις en lloc del nom propi. I doncs? Possiblement, se m'acut, a l'erudit alexandrí li semblava preferible, per bé que crec més encertada la lectura Κάλχας i prendre μάντις només per una glossa in textu.

Encuriosit, vaig voler mirar els escolis i, per sort, el projecte Perseus ofereix la vella edició de Dindorf disponible en línia, a través del seu Scaife Viewer. Però res no sembla abonar la meva suposició atès que l'escoliasta es fixa en el gènere de μάντις (el mot pot ser masculí i femení). La nova edició, a càrrec de Hartmut Erbse (vol. I p. 30-31), corregeix l'inintel·ligible λἶδος del Perseus en εἶδος i amplia una mica la notícia d'Eustaci sobre uns versos que, segons Porfiri haurien caigut i que es referien al llinatge de Calcant. Res més: τινές φασιν ἐν τῇ τοῦ Κάλχαντος Ὁμηρικῇ γενεαλογίᾳ στίχους ἐκλελοιπέναι, ὁ Πορφύριος ἱστορεῖ, ἐκτιθέμενος καὶ στίχους δύο, ἐν οἷς Εὐβοεύς τε φαίνεται εἶναι καὶ Ἄβαντος ἀπόγονος.



diumenge, 24 de febrer de 2019

Record de Bàrbara Matas

He assistit als col·loquis de la Jornada d'innovació docent organitzada per la UAB In honorem Bàrbara Matas. La seva aposta discorre pel camí de combinar les TIC i les metodologies actives d'aprenentatge de les llengües. Penso que l'estructura de la Jornada és totalment encertada: aquests dos aspectes poden indicar molt bé quins són avui els avenços de referència.

Però jo dec a Bàrbara Matas una gran lliçó: em va ensenyar a traduir amb disciplina i fruïció. Conservo perfectament el record de les seves observacions al Ciclop euripidi que es va publicar a L'esparver clàssic el 1994. No va ser poca feina, tot al contrari! Era un divendres al mig dia quan em va citar a l'Institut La Guineueta: després d'un dinar de treball (mai cap altre professor ha fet una recomació amb tant de zel del llibre de Jesús Moncada, Camí de sirga) em va tenir lligat a la cadira dues hores ben bones indicant-me expressions, paraules, frases senceres que no eren correctes o no eren prou acurades. Amb ella vaig aprendre a traduir, a posar-me en el lloc del lector, a recórrer amb la ment les diferents possibilitats d'un mot ambigu o d'una nota poc convenient: «això desorienta», «aquí hi ha erudició feixuga», «massa concisió», «poc precís»... Em ballen pel cap les seves indicacions sempre amables i dites amb caliu, amb un escalf amorosit únic, buscant millorar el treball, fer-lo digne de la col·lecció: per això, una vegada més, gràcies Bàrbara!

dimecres, 20 de febrer de 2019

Nòtula a Núvols

M’ha fet pensar l’agon que hi ha a Núvols (1034 ss.), iniciat per invitació del corifeu apel·lant a δεινὰ βουλεύματα, que tot seguit són transformats pel Discurs Injust en un seguit de frases i respostes provocadores (ἐπενόησα τοῖσιν νόμοις καὶ ταῖς δίκαις τἀναντί᾽ ἀντιλέξαι).

Val la pena llegir amb deteniment el passatge —especialment la part final— perquè la discussió que havia de discórrer en termes de dialèctica i retòrica acaba amb la derrota del Discurs Just, que descura l’evidència i, en veure’s vençut, ha de regalar el seu himàcion (1086 ss.):
ἡττήμεθ᾽· ὦ κινούμενοι
πρὸς τῶν θεῶν δέξασθέ μου
θοἰμάτιον, ὡς
ἐξαυτομολῶ πρὸς ὑμᾶς.
Fotografia d'una representació del 1936

dimarts, 22 de gener de 2019

Grec mèdic


Vaig tenir el goig d'assistir a la presentació del llibre i, realment va ser una tarda dolça i profitosa, la companyia fou d'allò més agradable i gentil. Per motius diversos: el dr. Xavier Sierra va trencar el gel explicant que la medicina és, encara avui, medicina grega. I no només per qüestions de nomenclatura tècnica, sinó per la seva base i essència en la metodologia, la indagació i l'explicació racional de tot fenomen referit al camp de la salut.

Podria semblar, però, que el llibre Grec mèdic s'adreça només als professionals de la medecina? En absolut. És un llibre del qual tothom en pot treure profit i d'això, el seu autor, Jaume Ripoll, prou es preocupa de fer-ho viable: la formació de nous termes té, gràcies a la seva anàlisi, un fil en el qual gairebé tothom trobarà vies per a endinsar-se en el coneixement de la història dels mots i, al mateix temps, forneix la possibilitat, per analogia, de continuar enriquint el nostre cabal lèxic científic. Fóra exagerat afirmar que el Termcat el podria tenir com a llibre de capçalera?

Tot plegat em fa pensar que el llibre és imprescindible: qui no tingui nocions de grec trobarà transcripcions i explicacions planeres, a aquells que ja n'hagin estudiat una mica, els ajudarà a posar en ordre tot de coneixements potser un tant dispersos, per als avesats a tractar la llengua de Sòfocles, en fi, pot ser un exemple de saber fer i de treball. Mentre les universitats tinguin cura especialment de la fonètica, morfologia, sintaxi... i no es tingui prou cura de les qüestions de lèxic (i la seva pervivència), penso que llibres com Grec mèdic  són com una petita revolució endògena.