divendres, 1 de desembre de 2017

Analogia... amb la imatge de Plató

No hi ha dubte que els mites i les imatges de Plató han fet escola entre la pedagogia del pensament filosòfic. Ningú no dubta a afirmar que és un mestre en analogia, discurs i, sobretot, diàleg. M'ha vingut a les mans una breu anècdota, explicada per Dario Antiseri, reflexionant sobre el llenguatge i les possibilitats d'explicar l'Inexplicable. Segur que el ressò d'unes imatges del filòsof atenès us vindran de seguida a la memòria. El més colpidor potser sigui el consol de la persona, quan hom pot copsar l'Inintel·ligible mitjançant una simple analogia:
Un nen va néixer en una habitació fosca i va créixer envoltat de foscor. La seva mare el va cuidar en la malaltia i també el va alimentar. També el va animar en períodes de crisi. És a dir, el va estimar com una mare. Un bon dia la mare va dir al fill: «Tu no ho saps, perquè no en tens experiència, però a l’altre costat, a fora, hi ha el sol». El nen es va espantar. No podia entendre què significaven termes com “fora”, “altra banda”; la paraula “sol” se li feia totalment incomprensible. Però confià en la seva mare i no podia pensar que l’estigués turmentant amb banalitats lingüístiques. Aquest sol ha de ser alguna cosa! Fins que un dia la mare encén, enmig d’aquella foscor, un llumí i diu al nen que s'ho mirava ben astorat: «Mira, el sol és semblant al llumí, però immensament més gran i la seva llum és tant potent que no el podem ni mirar directament. A més, el sol té llum per ell mateix». El nen reflexiona durant molt de temps, no ho comprèn tot, però s'aconsola pensant haver entès que el sol és semblant a un llumí.

dimecres, 15 de novembre de 2017

Teatre com a «pura explosió lírica»

A destacar en Els Perses d'Èsquil és que l'acció dramàtica no descabdella cap nus ni ens aboca a cap lluita entre homes o contra el destí tal com veiem a l'Èdip Rei, posem per cas. Per a Carles Riba els protagonistes de la gran batalla es fan presents davant l'espectacle de llur triomf «de la manera més primària i per tant més dramàtica possible». Ho fan posant en escena «l'abatiment i desesperació de llur contrari, i l'exhaureixen fins a la pura explosió lírica.»

En haver-ho llegit he de confessar que poques vegades havia reflexionat sobre els cors de tragèdia com a màxim exponent de desesperació humana vista com a «pura explosió lírica». I per això, a mi, que les parts corals em feien pensar sempre en una grandiloqüència arquitectònica de mots (mètrica audaç, responsió verbal, etc.), m'he trobat, per llarga estona, ben desorientat intentant veure com el drama comportava tanta càrrega primària.

dimarts, 7 de novembre de 2017

El cant de les illes gregues

Llegint l'epistolari d'Antoni Rubió i Lluch publicat per l'IEC he trobat una notícia interessant en
aquesta carta a Dimítrios Vikelas, de l'onze de juliol de 1884. Li demana la versió al grec, no de tota l'obra, sinó d'aquella part que per al romanticisme en voga podia redundar en major benefici. Una gran invitació:
Je suis très charmé de que vous connaissez déjà L'Atlantide, le plus précieux joyaux de notre moderne littérature catalane, et j'en serais encore plus satisfait si, par votre médiation ou par celle de quelqu'un des votres savants compatriotes, parle la langue grecque le chef-d'oeuvre de la rennaissance poétique de la Catalogne. Je recommande à vos soins le chant intitulé "Chant des îles grecques", celui qui peut offrir plus d'interêt à vos concitoyens. J'ai fait que votre charmant Louki Laras soit connu déjà dans notre patrie et soit aussi même le lien quei unisse désormais les deusplus jeunes littératures méditerraines. Pourriez- vous faire une chose semblable avec quelque morceau de L'Atlantide?

dimecres, 1 de novembre de 2017

«He nascut per a estimar»

«No he nascut per a compartir l'odi, sinó que he nascut per a estimar» (Antígona v. 523). Quin professor de Grec no ha fet llegir, fins i tot en veu alta, aquests versos de Sòfocles un cop o un altre en les seves classes? I quin jove no llegirà l'Antígona si no és gràcies a la iniciativa del seu professor de Grec? Quin dels nostres alumnes no pensarà dintre seu que, realment, aquella heroïna va triar el camí valent, el que val realment la pena, viure per a estimar? I afegim, encara, viure per a estimar i ser estimats, no odiats; perquè l'amor és un do recíproc.

Doncs bé, arran de nombroses notícies dels dies passats, quin professor de Grec no haurà sentit indignació (com a mínim estranyesa) llegint o escoltant dir a representants polítics —fins i tot ocupant altes responsabilitats— que els professors ens dediquem a inculcar odi, adoctrinar o que promovem la falta de respecte a les escoles? Si per llegir un poeta que ensenya que la vida d'una heroïna troba sentit estimant, se'ns avisa que el nostre treball i vocació han de ser controlats per la censura, penso que aquests polítics viuen ancorats en la desconfiança pròpia d'anys foscos del segle passat. Una vegada més, aquests personatges maníacs, en la seva cerca adelerada de vots —acomboiats de periodistes igualment frívols, obsessius i ben apadrinats— no fan sinó deteriorar el treball abnegat del professorat i malmetre la societat que, ai mentida!, ells diuen defensar.

dissabte, 21 d’octubre de 2017

Sense oposicions

Un any més continuem sense concurs d'oposicions per a les especialitats de Grec i Llatí o, tal com s'ha avesat l'administració denominar-nos, simplement "clàssiques". Res de res: ni una sola plaça de les 1602 previstes per la Generalitat al cos d'ensenyament secundari. Professors de Grec i Llatí que s'han jubilat i que, a tot estirar, veuran un professor substitut en el seu antic institut sense cap garantia de continuïtat o dedicació, perquè la llei permet que qualsevol plaça quedi reconvertida d'avui per demà. Nul·la ha estat la protesta tant dels representants sindicals (la reunió es va celebrar el dia  18 del corrent) com per part d'altres estaments, cossos i col·lectius lligats amb les "clàssiques" o el món de l'educació: no hi tenen res a dir.

dijous, 19 d’octubre de 2017

De quan els déus foren prohibits i de com se n'assabenta Prometeu

[...]

Fent un violent esforç va estintolar-se arrapat a un arbre i gairebé ja havia aconseguit posar-se dret quan una noia alta i bruna, recta com una fletxa, prima com un antílop, ferament bonica com una dríada, encara que més semblant a una mènada per aquella barreja de menyspreu i de consternació, de pressa esbojarrada com d’aquell que persegueix o que és perseguit i que tot d’una es refrena en fer el descobriment de l’altre.

—Qui ets? —va exclamar ell.

—Déus! Parles grec!

—Quina altra llengua havia de parlar?

—Quina altra? De qui, llevat de tu, d’ençà que vaig tancar els ulls del meu pare, he sentit la llengua d’Homer i de Plató?

—Qui és Homer? Qui és Plató?

La donzella se’l va mirar amb la més profunda sorpresa.

—Ben segur que t’han concedit aquest do d’una manera ben inútil. Que no es digui, almenys, que fas servir la llengua dels Déus per cobrir-los de blasfèmies. Deus ser un devot de Zeus, oi?

—Jo un devot de Zeus! —va exclamar el desconegut—. No pas amb aquestes cadenes!

[...]

—Estimada donzella —va respondre-li ell amb veu i posat encisadors—, cal que ens coneguem més bé si vull que creguis la meva història. Més val que m’expliquis allò que les teves paraules no m’han aclarit. Com és que sembla que només tu i jo entenguem la llengua dels Déus? Quins altres enemics té Zeus aquí fora de mi? Quina és aquesta multitud profana de la qual parlaves? Per què has pujat aquesta muntanya tota sola i sense protecció? Pensa en mi, si vols, com en una persona que ha caigut dels núvols.

—Home estrany —va respondre-li la donzella— que coneixes la llengua d’Homer i no la persona d’Homer, que has renunciat a Zeus i t’hi assembles, escolta la meva història abans que jo et demani la teva. Ahir jo m’hauria declarat la darrera vestal d’Apol·lo en aquesta terra vençuda, avui no tinc santuari ni altar. Empesos per no sé quina mena de bogeria, fa molt temps que els meus paisans van abandonar el culte als Déus. Els temples s’han ensorrat i ara són ruïna, ja no s’ofereixen pregàries ni es fan sacrificis com en altre temps, les rendes dels sacerdots han estat saquejades, s’han endut els vasos sagrats, les veus dels oracles han emmudit, la llengua divina de Grècia ha estat oblidada, els rotlles on hi ha la seva saviesa van desfent-se sense que ningú no els llegeixi i els homes, desenganyats, esdevenen màquines humanes i pecadors. Però a Apol·lo li va restar un devot fidel, el meu pare, el qual ara fa set dies que va tancar els ulls per sempre més. Va ser oportú, perquè ahir a migdia els heralds van proclamar per ordre del rei que no s’esmentés mai més al Caucas el nom de Zeus ni dels déus de l’Olimp.

Richard Garnett, El crepuscle dels déus i altres històries (1903)

diumenge, 15 d’octubre de 2017

«Eren deu mil»

Eren deu mil.
Sí, deu mil covards,
deu mil bastards.

Mai no va fer falta
ni Quirísof, ni Proxen;
ni Cirus ni cap altre
no els havia convidats.

Van sembrar el terror,
van sembrar odi;
mentre el poble callava,
sofria, els maleïa
                            silent.

Era una invasió furient.
Dormien a la còncava nau,
s’hi amuntegaven embriacs,
viciosos: eren deu mil.

D’aquests, ni un lladre de pa.
L’ull i la pensa només
en el botí, en destruir.
Eren deu mil covards.

I fugien dels pobles.
Reculaven davant milers
                                        de mans obertes.
Ni Xenofont, a la reraguarda,
no ho podria haver somiat.

Europa aquell dia, un dia més,
renuncià a ser mare de probitat
i no s’avergonyí de deu mil covards,
   deu mil bastards.


I amb l'aede, conta l'Odissea, van gaudir tots els qui escoltaven unes paraules alades. I l'aede, també segons l'Odissea, demanava que Ulisses es compadís d'ell. Tant se val si l'anònim poeta posava nom, o no, als herois. Hi hagué també molts altres herois: deu mil prengueren part en una expedició, una Anàbasi, però alguns mai no tornaren. I el poeta també narra que un dia molts altres foren herois anònims, defensant la pàtria, la família i la llar –en un cop mai imaginat a Salamina. D'altres, en fi, es convertiren en antiherois a cop calent: mesquins com eren, per por, sempre segons Eurípides, amb les armes estimbaren infants inermes. Però l'expedició de Xenofont, ai!, la retina de l'ull no ho pot oblidar. (Com sol passar, aquests versos des de fa uns dies corren per la xarxa: versió en PDF.)

dissabte, 14 d’octubre de 2017

«La llengua dels déus»

Ha tingut una excel·lent acollida, les darreres setmanes, el llibre d'Andrea Marcolongo, La lengua de los dioses, publicat per Taurus. És una notícia que a tots els estudiosos i professors de grec ens omple d'alegria.

No trobo menys fascinant l'expressió «La llengua dels déus», aplicada al grec. És la mateixa expressió que l'any 1880 l'erudit Antoni Rubió i Lluch escrivia en una carta adreçada a Epaminondas Stamatiadis, interessat a traduir al castellà la seva monografia Οἱ Καταλάνοι ἐν τῇ Ἀνατολῇ, treball que va dur a terme, però que mai no es va publicar. Copiaré aquí tres paràgrafs finals d'aquesta carta:
Le Marquis de Queux m'a donné votre addresse et m'a dit que vous êtes Secrétaire du Gouvernement  de Samos. Cependant je crains que cette lettre ne s'égare dans la poste, et pour empêcher cela la certifierai. Les communications parmi la Grèce et l'Espagne sont très rares et très embarrassées. 
C'est par ce que je compte sur votre bienveillance que se me suis hasardé à vous écrire en français. C'est la première fois que je le fais. Je ne connais pas encore suffisament le grec moderne pour vous écrire en cette langue. 
Si vous me faites l'honneur de répondre cette lettre, j'aimerai bien que vous m'écrissiez en grec littéraire moderne. J'aime beaucoup votre charmante langue, qui est la langue des dieux, la langue d'Homère et de Demostène. J'aime aussi avec passion votre pays, votre histoire, votre littérature et, en un mot, tout ce que vous appartient. Vous avez droit d'en être fier et de vous  honorer d'avoir une patrie telle que la Grèce régénérée et independante. 
(A. Rubió, Epistolari grec, vol. I. Ed. E. Ayensa. IEC, Barcelona, 2006, p. 31-32)