dilluns, 5 de novembre de 2018

Complex de Cassandra

Intentant seduir Cassandra, Apol·lo li va atorgar el do de la profecia. Tot i això, ella no volgué correspondre i Apol·lo, enutjat, afegí un càstig ben malintencionat: ella podia vaticinar el futur però ningú mai no li faria cas. Cassandrà va predir la ruïna de Troia... però ni el rei ni cap prohom de la ciutat no la van creure. I així va anar tot.

Passa de vegades que algú prediu una desgràcia, una catàstrofe, però ningú no li fa cas. El blog d'Antoni Janer ho explica més en detall referint-se a dones davant situacions de violència que no són ateses degudament. Succeeix àdhuc en àmbits més amplis del món: economia, ecologia, política, ciències de la salut, etc. Una persona, o un grup, que no detenta el poder —o no ocupa un lloc destacat— però que té els coneixements idonis avisa del risc que comporta una acció o una decisió: tot és debades, els responsables, els qui dirigeixen la nau de l'estat, capficats en llurs cabòries, no escolten els advertiments i l'ensorrada esdevé inevitable. És el complex de Cassandra: tancats en nosaltres mateixos, esdevenim insensibles a la crida que de vegades arriba de qui tenim a tocar, però el menystenim o no l'escoltem.

Més encara: Joan Garcia del Muro, en el seu llibre Menú del dia: carn de canó, detalla com Cassandra va haver de contemplar, sense poder fer res, la destrucció de la ciutat. La comparació arriba tota sola: quantes vegades el teleespectador contempla inert les calamitats i les misèries que el periodisme aboca davant els seus ulls? No va errat quan acusa els homes d'avui de passar per la vida igual que teleespectadors insensibles davant l'horror o la injustícia, com si tot plegat fos una pel·lícula de ficció. Anem bé!

diumenge, 28 d’octubre de 2018

Em va agradar, sí

Sense escarafalls ni posant ningú dalt del candeler, en el darrer simposi de la secció catalana de la seec em van agradar algunes ponències i comunicacions. En vaig treure profit. Són les següents:

· L'actualització sobre llengua grega del professor Jesús de la Villa: especialment l'enciclopèdia de la llengua grega de Giannakis i la pragmàtica en l'ordre de paraules encetat per Dik.
· El reclam a la tradició en la didàctica del llatí del professor Antonio González Amador.
· El repàs del mite de Medusa que fa ver la professora Pilar Gómez en la tradició mitogràfica i iconologia.
· La coreografia de l'Olímpica XIV dirigida per la professora Natalia Palomar, a partir de la música Petros Tabouris.
· L'actualització els estudis hagiogràfics de la professora Maria Teresa Fau.
· L'anunci del web www.viamedia.cat a càrrec dels professors Joan Mut i Sergi Guijarro.
· Les noves possibilitats de l'audiovisual que ha endegat el grup www.cinestesiagid.com a càrrec dels professors David Solé, Lorena Rión i Denis Plesa. Crec que han encertat el camí. Tot plegat em va agradar, sí.

diumenge, 7 d’octubre de 2018

Lexema, prefix i sufix del grec i llatí

Quantes vegades no hem fet èmfasi en les arrels del nostre vocabulari? Vetaquí un programa, senzill i força complet, que permetrà esbrinar l'origen de cent mil paraules... El programa és completament lliure i està disponible en plataformes Windows, Mac i Android: el web és cognaxon i el programa s'anomena Greek and Latin Roots Finder, que es pot descarregar des d'un web secundari, neuroclusterbrain. Ara mateix ha desenvolupat la versió 2.3 que permet fins i tot avaluar coneixements.

El programa s'instal·la en un tres i no res des d'una carpeta *zip on veureu també l'arxiu de tot el lèxic en format text, cosa que em sembla que permetrà traduccions i/o ampliacions. Tot plegat valdria la pena si es feia, per exemple en col·laboració.



divendres, 28 de setembre de 2018

Interès per les llengües

M'ha fet reflexionar la informació que dóna el GELA sobre les llengües que van ser objecte d'estudi per part de Pompeu Fabra. A més del català hi ha les següents: castellà, francès, llatí, italià, anglès, portuguès, grec, àrab, alemany, romanès, provençal, rus, persa i sard. De jovenet sovintejava el port de Barcelona per a tractar amb mariners de diferents països i interessar-se per la llengua que parlaven. Aquest detall hauria de ser motiu d'atenció: no passa avui que, tenint ocasió d'entrar en contacte amb altres llengües, tanquem les orelles i l'enteniment perquè només volem configurar la nostra pobra ànima?

Saber conviure amb diverses formes de vida i d'opinions és una actitud que va de la mà amb el respecte i l'interès per la diversitat de llengües que ens envolten. En aquest sentit, les llengües clàssiques, tant pel seu cabal lèxic com per les seves característiques morfosintàctiques, són un ajut inestimable, imprescindible, que ens fan obrir els ulls i copsar el món amb una mirada més ampla i fraterna, plena d'admiració per tot allò que és signe inequívoc d'humanitat.

dimarts, 18 de setembre de 2018

Avís per al nou curs

No tot seran flors i violes... es tracta de colzes i celles.... no podem anar pel món com uns bonifacis... no és això, companys, no és això... Com es podria dir més clar? Començar un nou curs és enfrontar-se a nous reptes, el primer dels quals és entomar la realitat d'un nivell acadèmic nou, superior, que va lligat a la pròpia capacitat d'autosuperació. Avisos des de la Universitat quan parla de la necessitat d'entomar la cultura de l'esforç a la qual no estem predisposats han de motivar una acció generosa.

Pares i professors han de fer costat a l'alumne però no li han de fer la feina que té encomanada Res de bo no s'improvisa. En aquest sentit, la capacitat de treball, lligada a la pròpia voluntat i a la lliure decisió d'optar per uns hàbits o altres, serà la base sobre la que cadascú construeix la pròpia obra.


dimarts, 4 de setembre de 2018

Base de dades de les traduccions dels clàssics grecs i llatins

Em sembla una base de dades d'importància capital: l'Aula Carles Riba ha iniciat la recopilació de traduccions al català que ha de ser el referent per antonomàsia. Ho explica Ignasi Vidiella en el núm. 93 de la revista Auriga (que sigui dit de passada, penso que haurien de rebre totes les escoles i instituts... i no només de Catalunya).

Disposarem, doncs, de la relació, cada dia més actualitzada i completa, de totes les traduccions dels clàssics grecollatins fetes des del Quatre-cents, fins i tot si es tractava de traduccions parcials o incorporades en capítols de llibres. La base de dades informa, així mateix, de la biblioteca on es pot trobar el lllibre o manuscrit, així com d'aspectes curiosos o rellevants. Crec que val la pena donar-hi més d'un cop d'ull, ha de ser un referent obligat. La meva enhorabona, doncs, a l'equip de treball.

dimecres, 22 d’agost de 2018

Brill fonts


Reconec que no m'ho esperava: l'editorial Brill, amb una història que remunta al s. XVII, deixa en obert les seves fonts Unicode. Això sí, el seu ús no pot ser destinat a publicacions o treballs amb finalitat crematística.

La veritat és que, si hom dóna un cop d'ull al web, podrà comprovar que el regal no podia ser més generós: àrab, xinès, copte, grec, hebreu, tots els caràcters llatins... fins i tot la notació mètrica!

The Brill typeface (el tipus de lletra Brill), que així s'anomena, requereix, però, donar el consentiment de llicència en primer lloc i descarregar aquestes fonts (mitjançant una carpeta comprimida, però si es vol també un arxiu per a cada font) que seran, per la seva elegància i per la quantitat tan completa de caracters que incorpora, d'ús preferent per als classicistes.

diumenge, 12 d’agost de 2018

La degradació de la democràcia

Poquíssimes vegades havia llegit paràgrafs mostrant un paral·lelisme tan cru amb la realitat dels nostres temps. Els va escriure un professor de grec de Marsella, René Guastalla, d'ascendència jueva mort tràgicament en plena ἀκμή durant la Segona Guerra Mundial i que preparava el text grec de Demòstenes per a la Fundació Bernat Metge des del 1929.

En les seves pàgines introductòries, tot parlant de la situació política a Atenes a mitjans del s. IV, el professor Guastalla descriu la degradació i desprestigi de la vida democràtica, una apatia i mediocritat generalitzada que va deixar pas a polítics oportunistes, professionals de la demagògia, que actuaven en benefici propi sense cap escrúpol. Desgraciadament es tractava d'una situació que avui tampoc no ens és aliena i que caldria tenir molt en compte.
«Des de la restauració democràtica de 403, i sobretot des de la semiruïna del seu segon imperi marítim, Atenes viu reduïda a ella mateixa, i els seus vint-i-cinc mil ciutadans són almenys en teoria els amos de l'Estat. Les magistratures, generalment anuals, tant si són conferides pel sufragi dels ciutadans com obtingudes per sorteig entre els candidats, han perdut ja gairebé tot el prestigi i en tot cas el poder real, fins al punt que s'estableixen i duren magistratures excepcionals. El Consell de la βουλή, que s'ha reorganitzat cap al 378 fent passar la presidencia de l'assemblea popular dels pritanis als nou proedres elegits de la tribu que no està de servei, ha conservat un cert nombre de prerrogatives, sobretot en el concernent a la marxa general dels afers estrangers i de l'exèrcit. Però, de fet, els professionals de la política, alguns dels quals són en el fons gent honrada, amant de la República, però sense cap visió, sense amplitud d’idees, com un Eubul, bon financier però ple de menyspreu pel poble i home que administra honradament una ciutat que sent perduda mentre que els altres, gent desvergonyida i justament menyspreada per tothom, sense responsabilitats, puix que sense mandat, no tenen en el moment d'aconsellar el poble altre mòbil que llur interès, els presents del qui els paga o la por de desplaure als tres o quatre mil desvagats o peresosos vinguts a l'assemblea per cobrar llurs tres òbols –car a la gent honrada i treballadora l'enutja d'assistir-hi. Així, mentre que en teoria i vista de lluny Atenes presenta una organització assenyada i complexa, magistrats, consells, assemblea del poble, tribunal popular de l'Heliea, en realitat, al costat d'estimables agents d'execució i d'honorables ciutadans excepcionalment amants de la ciutat, tot és en mans de professionals de la política, dels quals la carrera d'un Demades pot donar-nos un excel·lent exemple. Aquest mariner havia tot seguit comprès que valia més pescar en aigües tèrboles a l’àgora que no pas parar les xarxes des de la barca paterna o escarrassar-se a bord d'un vaixell mercant. Sense cultura però no sense intel·ligència, mancat de recursos, però no de cobejances, començà per freqüentar l'assemblea, per fer-se inscriure com a heliasta; després, confiant en el seu esperit ravaler i en la seva paraula grossera però naturalment eloqüent, un dia que l'herald demanava segons la fórmula consagrada, qui volia parlar, prengué la corona de l'orador, pujà a la tribuna de la Pnix i es féu escoltar. La seva fortuna era feta. Fou inútil que confessés públicament la seva venalitat; no gens menys obtingué els honors del pritaneu i d'una estàtua de bronze a l'àgora. Travessà, amb momentanis revessos, èpoques difícils, i si morí de mort violenta, molt temps després que Demòstenes, el seu dèmota i contemporani, fou perqué havia deixat de plaure als macedonis; i aquest fill de pescador, sense professió fixa, sense altre sou que els tres òbols de l'assemblea, va viure per molt temps una vida inimitable i morí ric. Que un tal personatge hagi pogut ésser rival de Demòstenes, vet aquí una cosa que indica fins a quin punt de descomposició havia arribat la política a Atenes en l'època del nostre orador.»