dijous, 1 d’abril de 2021

Una cortina de fum

 «La lectura d’un clàssic ens ha de donar alguna sorpresa, en relació a la imatge que tenim. Per aquesta raó mai recomanarem prou la lectura directa del textos originals evitant el màxim possible la bibliografia crítica, els comentaris, les interpretacions. L’escola i la universitat haurien de servir per fer entendre que cap llibre que parla d’un altre llibre diu més coses que aquell llibre mateix; en canvi, fan de tot per fer creure el contrari. Hi ha una inversió de valors molt difosa per la qual la introducció, l’aparat crític, la bibliografia s’utilitzen com una cortina de fum per amagar allò que el text ha de dir i que només pot dir si se'l deixa parlar sense intermediaris que pretenguin saber més que ell.»

Italo Calvino, Per què llegir els clàssics

dimecres, 3 de març de 2021

Sòcrates / Menandre

Sí, inequívocament ens sorprèn aquest poeta que de tan bona fama gaudí entre els antics. M'ha fet pensar aquest fragment on bescanta la màxima socràtica — i ho fa a partir de l'experiència que tothom, un cop o altre, hem hagut de patir. L'advertiment inicial, el "moltes vegades", i la forma positiva d'entomar el repte, diria que són com la clau de volta, perquè s'elimina el pessimisme que un home de caràcter afigat com Virgili gairebé havia consolidat amb el seu «ab uno disce omnes» (A 2, 65).

Els trímetres iàmbics, doncs, en forma d'adagi fan: «Moltes vegades el "coneix-te a tu mateix" no és un bon consell, fóra més útil si deia "coneix els altres"».



dimarts, 16 de febrer de 2021

«In albis»

Recordo, ja fa uns deu anys, com el grup In albis teatro començava a participar en els Festivals de teatre juvenil grecollatí: concretament en un poble que va prendre nomenada també per aquest fet, Marchena. Hi van representar un Miles gloriosus de Plaute. Després havien d'arribar comèdies d'Aristòfanes i altres més de Plaute... fins a les tragèdies de primer ordre, com unes Coèfores d'Èsquil. El grup ha participat també en altres festivals d'Europa, i amb un mèrit extraordinari. El director del grup, el professor Pepe Luque, va exposar amb pèls i senyals la història del grup en les Jornades de didàctica Paideia el 2018: tots els presents l'escoltàvem amb un nus a la gola i els ulls espurnejants d'emoció... Hom podrà llegir algunes entrades al blog on recullen impressions i notícies.

El més punyent de tot és el mal tràngol (anava a escriure mensypreu) que públicament han de sofrir: des del 2017 esperen el premi de teatre que van guanyar amb El ciclop euripidi, i també altres premis. Per unes engrunes: vergonya i indignació és poc. Mentrestant la seva campanya ha estat curosament preterida i arraconada.

Que les administracions, siguin del color que siguin, no tenen cap mena d'escrúpol a l'hora de maltractar el món grecollatí és un fet objectivament comprobable. «Res, non verba». Una cosa són les paraules, les reunions, les cartes creuades, fins i tot declaracions en seu parlamentària: propaganda hipòcrita, res més. No hi ha excusa que valgui.

dissabte, 23 de gener de 2021

Una confessió de Xenofont sobre l'amistat

 Aquesta és la confessió de Proxen a Xenofont  (Anab. 3,1,4) per tal que aquest l'acompanyés en aquella expedició per terres d'Àsia, tan coneguda pels lectors dels clàssics: "...ὑπισχνεῖτο δὲ αὐτῷ, εἰ ἔλθοι, φίλον αὐτὸν Κύρῳ ποιήσειν, ὃν αὐτὸς ἔφη κρείττω ἑαυτῷ νομίζειν τῆς πατρίδος" (... li prometia, si hi anava, que el faria amic de Ciros, a qui considerava —deia— més important per a ell que no la pàtria).

Que la promesa d'amistat —millor dit, de favor— per part dels poderosos passa per davant de qualsevol altra consideració i que un simple vot fou capaç de posar en moviment aquell atenès que, en paraules pròpies, no era "ni general, ni lòcag, ni soldat" enmig d'un país hostil, corrobora l'experiència, tantes vegades coneguda, de l'afany humà pel domini —o, pel cap baix, per posar-se al costat del poderós i dominador.

dimarts, 12 de gener de 2021

La medicina, sobre Prometeu

M'ha fet pensar en la pretesa excusa d'aquest article, publicat a la Revista Internacional de Cardiologia, sobre el fetge "immortal" de Prometeu. L'alliberament final de l'heroi en la part final del mite es podria considerar, ens ve a dir, com una evolució paral·lela de la medicina i la humantitat plena d'optimisme: sofriment - malaltia - ciència - esperança - curació - immortalitat.... per bé que no crec que sigui del tot extrapolable a noves formes de tractament i cura de malalts. I, a més, dubto que hagi de recaure només en la figura del tità —i no en la d'Asclepi i Apol·lo, per exemple— el pes del progrés en la ciència mèdica.

De fet, en el catàleg a l'episodi segon de la peça homònima que Prometeu fa de tots els seus benifets, s'arriba a aquesta conclusió: "totes les arts (τέχναι) han arribat als homes gràcies a Prometeu" (v. 506). No s'ha d'identificar, doncs, una τέχνη (la medicina), amb el seu inventor (εὑρητής).

dimarts, 22 de desembre de 2020

Del «Messies» de Händel

Repassant aquests dies, sempre tan assenyalats, el llibre del profeta Isaïes m'ha vingut a la memòria aquest passatge del Messiah de Händel:
For unto us a Child is born, unto us a Son is given, and the government
Shall be upon His shoulder; and his name shall be called Wonderful,
Counsellor, the Mighty God, the Everlasting Father, the Prince of Peace.
(Isaiah 9: 6) 


La versió coral conté certes llibertats respecte l'Isaïes grec de LXX. Aquests són els versets del cap. 9:
[5] ὅτι παιδίον ἐγεννήθη ἡμῖν, υἱὸς καὶ ἐδόθη ἡμῖν,
οὗ ἡ ἀρχὴ ἐγενήθη ἐπὶ τοῦ ὤμου αὐτοῦ,
καὶ καλεῖται τὸ ὄνομα αὐτοῦ Μεγάλης βουλῆς ἄγγελος·
ἐγὼ γὰρ ἄξω εἰρήνην ἐπὶ τοὺς ἄρχοντας,
εἰρήνην καὶ ὑγίειαν αὐτῷ.
[6] μεγάλη ἡ ἀρχὴ αὐτοῦ, καὶ τῆς εἰρήνης αὐτοῦ οὐκ ἔστιν ὅριον
ἐπὶ τὸν θρόνον Δαυιδ καὶ τὴν βασιλείαν αὐτοῦ
κατορθῶσαι αὐτὴν καὶ ἀντιλαβέσθαι αὐτῆς ἐν δικαιοσύνῃ
καὶ ἐν κρίματι ἀπὸ τοῦ νῦν καὶ εἰς τὸν αἰῶνα χρόνον·
ὁ ζῆλος κυρίου σαβαωθ ποιήσει ταῦτα. 

dilluns, 14 de desembre de 2020

«Dir» o alguna cosa més

No és pas el mateix, en podem tenir plena certesa. Plató —o un filòsof, el qui vulgueu— no aferma tant una idea amb el verb φημί com amb el verb τίθημι. I menys encara quan atorga i concedeix (δίδωμι) que l'altre té raó. No és el mateix λόγος que θέσις. Oimés quan Sòcrates dialoga amb un sofista. Molt em temo que el pes del que s'acaba de dir (perquè he vist que es troba al principi i al final d'unes intervencions) canvia escollint una opció o altra. Podríem pensar-hi una mica més, aviam quines implicacions podria comportar. No ha de ser fàcil per a un editor escollir entre l'una o l'altra.

Reprodueixo breument unes intervencions del Gòrgias (entre parèntesi incloc la variant a la lliçó adoptada respecte l'edició de John Burnet) i cadascú podrà dir si s'escau més una lectura o l'altra:
  • Gorg. 481c1: πότερόν σε θῶμεν νυνὶ σπουδάζοντα ἢ παίζοντα;  (φῶμεν)
  • Gorg. 514a3: φῶμεν οὕτως ἔχειν;  (θῶμεν)
  • Gorg. 514c8: φῶμεν ταῦτα ὀρθῶς λέγεσθαι ἢ οὔ;  (δῶμεν)

dissabte, 14 de novembre de 2020

Ovidi Met. XIII 832: a favor de Heinsius

El vers pertany a un dels passatges més llegits de les Metamorfosis: els precs de Polifem a Galatea per tal que accedeixi al matrimoni. El ciclop promet i torna a prometre i a demanar el seu amor, a manera de paraklausíthyron — tot i no saber que ella l'escolta — i enumera infinitat de regals que li vol fer. En un moment donat afegeix:

     Nec tibi deliciae faciles vulgataque tantum
     munera contingent, dammae leporesque capraeque,
     parve columbarum demptusve cacumine nidus.

La lectura «caprae» té una alternativa, «caper», que és acceptada per força editors perquè es troba en els manuscrits més antics. Però sobta que algunes edicions, com la d'Antonio Ruíz de Elvira, accepti caprae i ni tan sols en l'aparat crític anoti la variant. Més encara: l'edició de Luis Rivero, dedicada al llibre XIII, amb un comentari textual exhaustiu rebla el clau amb gran autoritat. Sembla que Heinsius edità «caprae» però es referia, en realitat, a la forma «caper». Pel meu gust: el vers enumera animals força tendres, delicats, fins i tot manyacs. Per exemple, l'expressió mi lepus! («llebreta meva», és un mot afectuós en llatí). Tot plegat desdiu de la lectura caper, el boc, que no s'hi adiu gens. Hi afegeixo encara la consideració de Forcellini: caper ponitur etiam pro foetore hircino, qui sub brachiis hominum ex sudore collecto nascitur (cf. Catull. 69, 6).