dimarts, 14 de setembre de 2021

Fonts gregues de la «col·lecció Budé»

Amb goig he vist que el professor Bruno Oberle, especialista en lingüística però bon coneixedor del grec, ha elaborat unes fonts, ara mateix d'ús lliure, que imiten amb fidelitat admirable la tipografia de la col·lecció Budé de textos grecs. Certament, ha estat per mi un goig immens perquè són també les fonts que es feien servir a la col·lecció Bernat Metge en els seus inicis i en la Fundació Bíblica Catalana. La seva claredat i nitidesa m'agraden més que no les de les fonts Porson, Aroania o Athena — bé que això pugui semblar un tant subjectiu—. La carpeta comprimida on es troba la font en qüestió té per nom MyGreekFont i és així com es podrà localitzar en el menú del vostre processador de textos.


Voldria remarcar breument, però, dos altres treballs seus força dignes:
Acabo amb dues altres observacions. 1) Recomano la lectura d'aquest article sobre diferents fonts i presentació tipogràfica. 2) Hi ha una actualització de la font Athena, ara «New Athena», cadascú podrà incorporar-la en la seva carpeta corresponent.

dijous, 9 de setembre de 2021

Sobre la traducció de «κόσμος»

M'ha agradat la manera com Xenofont juga amb l'isolexisme de l'arrel de κόσμος bo i lloant la generositat de Ciros, un home a qui es devien atribuir alguns λόγια referits al seu capteniment davant els regals (δῶρον no apareix en el passatge!). No esdevé fàcil fornir una traducció que ens satisfaci plenament davant la complexió d'aquest joc de mots i el seu sinònim, καλλωπισμός (X. Anab. 1,9,23).

[23] Kαὶ ὅσα τῷ σώματι αὐτοῦ πέμποι τις ἢ ὡς εἰς πόλεμον ἢ ὡς εἰς καλλωπισμόν, καὶ περὶ τούτων λέγειν αὐτὸν ἔφασαν ὅτι τὸ μὲν ἑαυτοῦ σῶμα οὐκ ἂν δύναιτο τούτοις πᾶσι κοσμηθῆναι, φίλους δὲ καλῶς κεκοσμημένους μέγιστον κόσμον ἀνδρὶ νομίζοι.

Tots els regals que li enviaven com a cosa purament personal, o bé per a la guerra, o bé d'adorn, hom deia que ell assegurava que no hauria pogut emprar-los tots per al seu propi agençament i que estimava que uns amics ben agençats són el millor adorn per a un home. (Trad. F. Cuartero)

dijous, 2 de setembre de 2021

El Νόστος de Menelau


Amb la visita de Telèmac i Písistrat, el fill de Nèstor, a l'Esparta de Menelau assistim a interessants escenes sacrificials i a entranyables escenes de banquet i dons d'hostatgia. M'ha fet pensar el següent passatge d'una ῥῆσις de Menelau en què sembla relatar uns pocs detalls del seu retorn de Troia, qui sap si presos d'algun poema perdut  (Od. IV, 81-90):

     ... Val a dir que he sofert i passat aventures
     per tornar, després de set anys amb les naus emplenades!
     Aventures per Cipros i per fenícia i Egipte,
     fins a les terres dels negres i dels sidonis i els àrabs,
     i per Líbia, on els xais banyeguen tot d'una de néixer;
     on ni el senyor ni el pastor no va mai escàs de formatge
     i carn, ni de dolça llet; sinó que en tot temps les ovelles
     forneixen un continu de llet a qui vulgui munyir-les;
     car anyellen tres cops en el cercle perfet d'una anyada.
     Mentre en aquelles mars, apilant cabals, jo corria...

Fa pensar una mica la presència d'alguns noms del possible perible: no ja la traducció d'Αἰθίοπάς per "negres" (del tot etimològica) sinó Ἐρεμβοὺς per "àrabs". Llegim en alguns escolis (ad loc. vol II p. 207): Ἀρίσταρχος "Ἐρεμβοὺς" τοὺς Ἄραβας ἀκούει, τινὲς δὲ γράφουσιν "Ἐρεμνοὺς", ὅ ἐστι τοὺς Ἰνδούς.
(Valdrà la pena llegir més calmosament aquest segon volum dels Escolis a l'Odissea editat per Filippomaria Pontani.)

divendres, 27 d’agost de 2021

Pisístrat

Llegint els versos de Soló aprenem com debades avisava els seus conciutadans de la tirania de Pisístrat que estava a punt de caure'ls damunt, com una pedregada. Potser val la pena remarcar, ara mateix, que el tirà rep el nom de «monarca» per boca del nostre poeta, i d'alguna manera sembla com si s'hagués avançat a la història. (Aquest breu comentari a cura de William S. Annis, als dos fragments recollits per Diodor de Sicília poden ser ben útils.)

   Ἐκ νεφέλης πέλεται χιόνος μένος ἠδὲ χαλάζης,
      βροντὴ δ’ ἐκ λαμπρῆς γίγνεται ἀστεροπῆς·
   ἀνδρῶν δ’ ἐκ μεγάλων πόλις ὄλλυται, ἐς δὲ μονάρχου
      δῆμος ἀϊδρείῃ δουλοσύνην ἔπεσεν.
   λίην δ’ ἐξάραντ’ οὐ ῥᾴδιόν ἐστι κατασχεῖν
       ὕστερον, ἀλλ’ ἤδη χρὴ <τάδε> πάντα νοεῖν.

[West proposa, al v. 6, καλὰ. Prefereixo, no obstant, la conjectura de Passow, τάδε.]

Del núvol surt la fúria de la neu i de la pedregada, el llamp fulminant fa germinar el tro. La ciutat s’arruïna per culpa dels poderosos i, víctima de la seva ignorància, el poble ha caigut sota l’esclavatge d’un monarca. Quan un hom s’ha enlairat massa no és pas fàcil retenir-lo després. Més aviat és ara que cal vigilar totes aquestes coses…

dimarts, 17 d’agost de 2021

Un epigrama d'Ió de Quios dedicat a Eurípides

Fent exercicis de traducció amb els Epigrammata Graeca de D.L. Page, m'han vingut a mà aquests dístics elegíacs conservats a la Palatina (VII, 43). M'ha colpit de manera especial que a un tràgic se li volgués atorgar, igual que a Homer, un κλέος ἄφθιτον. M'ha semblat un atreviment fins aleshores impensable...

Χαῖρε μελαμπετάλοις, Εὐριπίδη, ἐν γυάλοισιν
   Πιερίας τὸν ἀεὶ νυκτὸς ἔχων θάλαμον.
ἴσθι δ᾽ ὑπὸ χθονὸς ὤν, ὅτι σοι κλέος ἄφθιτον ἔσται
   ἶσον Ὁμηρείαις ἀενάοις χάρισιν.

[Salut, Eurípides, que tens el tàlem de l’eterna nit dins la cova de fulles obscures. Sàpigues que, de sota terra estant, la teva glòria serà immarcescible, igual que les eternals Gràcies homèriques.]



dissabte, 7 d’agost de 2021

Ὁμιλεῖτε Ἑλληνικά (Do you speak Greek?)

Aquest és el títol del llibre que, durant unes setmanes he anat llegint i assaborint. Ὁμιλεῖτε Ἑλληνικά es troba disponible, naturalment en aquesta adreça. No cal dir que el seu autor, Arcadius Avellanus, va dur a terme un treball ingent per a la introducció de l'aprenentatge de la llengua llatina com d'una llengua viva i, amb aquest llibre, va fer un pas de gegant també amb el grec. Faré aquí dues observacions: 1) el llibre incorpora la traducció a l'anglès, amb el seu anàlisi, dels mots grecs, i 2) les instruccions gramaticals es troben escrites també en grec, en una katharévusa prou arcaïtzant i assequible a qui ja hagi passat de les beceroles del grec clàssic. Seria una mostra del convenciment d'haver-nos-les amb una llengua que pot ser contemplada amb unitat diacrònica.

Però el que més m'interessa potser  sigui la capacitat del nostre pedagog per a graduar la dificultat del text que proposa i, d'aquesta manera, a fer via al costat de l'estudiant. Hom ja sap que altres llibres i autors, com Reading Greek de la JACT o A Greek boy at home de W.H.D. Rose, no eren pas unes illes desertes. Adjunto una pàgina que mostra com es podia adaptar el primer capítol de l'Anàbasi de Xenofont — i que m'ha fet l'efecte d'una petita obra mestra.



dimarts, 3 d’agost de 2021

Superació

L'ànim de superació és innat en l'home. En el capteniment d'alguns prínceps de l'antigor era un senyal que els atorgava un favor i una bona fama gairebé incondicional. Al final del llibre I de l'Anàbasi (1,9,11), Xenofont fa una lloança de Ciros el Jove i n'assenyala el següent:

Φανερὸς δ᾽ ἦν καὶ εἴ τίς τι ἀγαθὸν ἢ κακὸν ποιήσειεν αὐτόν, νικᾶν πειρώμενος· καὶ εὐχὴν δέ τινες αὐτοῦ ἐξέφερον ὡς εὔχοιτο τοσοῦτον χρόνον ζῆν ἔστε νικῴη καὶ τοὺς εὖ καὶ κακῶς ποιοῦντας ἀλεξόμενος.

Es feia ostensible, si algú li feia un benifet o un tort, que intentava de superar-lo. I alguns deien que pregava viure fins al punt de superar benefactors i facinerosos pagant-los amb la mateixa moneda.

[Òbviament, no és gens necessària la correcció que una segona mà va a afegir al còdex Parisí 1640, φανερὸν.] Aquest desig de tenir la capacitat de fer el màxim de bé i el màxim de mal no només és una aspiració qüestionada —com molt bé indica F.J. Cuartero en nota a peu de pàgina, però no en diu res en absolut P. Masqueray— per Sòcrates (cf. Pl. Crit. 49a), sinó totalment refusada (οὐδενὶ τρόπῳ ... οὐδαμῶς) bo i trencant amb la tradició incontestada que venia de molt temps abans (ὡς πολλάκις ἡμῖν καὶ ἐν τῷ ἔμπροσθεν χρόνῳ ὠμολογήθη). Amb tot, em fa l'efecte que continua vigent avui dia, com un senyal indeleble.

dissabte, 31 de juliol de 2021

L'home no és els diners

És conegut el tòpic iniciat per Alceu —i reformulat per Píndar (Istm. 2, 11)— segons el qual l'home és el diner. El fragment alcaic, transmès per Diògenes Laerci i pels escolis pindàrics (360 L-P) fa així:

ὠς γὰρ δήποτ᾽ Ἀριστόδα-
    μον φαῖσ᾽ οὐκ ἀπάλαμνον ἐν Σπάρται λόγον
εἴπην, χρήματ᾽ ἄνηρ, πένι-
    χρος δ᾽ οὐδ᾽ εἲς πέλετ᾽ ἔσλος οὐδὲ τίμιος.

(Expliquen que Aristodem va dir a Esparta aquesta màxima gens estúpida:
l'home és el diner, no hi ha cap pobre honorat ni estimat.)

D'aquest poeta paga la pena recordar un altre fragment (fr. 333L-P), també amb valor proverbial i de caràcter ètic: οἶνος γὰρ ἀνθρώπω δίοπτρον que ens porta a un altre tòpic, el vi com a espill de l'home, per bé que entre els aristòcrates de Mitilene, el vers segurament voldria referir-se a la fidelitat que els companys de partit havien de mantenir entre ells un cop fet el jurament en el decurs d'un simposi: οἶνος vindria a ser com una metonímia de συμπόσιον. [I no és debades que Gentili-Catenacci recorden que no es tracta tant d'un espill, atès que el mot en grec és κάτοπτρον, sinó d'una "metafora più espressiva, che il vino è un modo di vedere in trasparenza e in profondo l'uomo".]

A l'Odissea (III, 375-6) Nèstor, però, tenia assumit una altre criteri: un home es mesura per la seva especial relació amb els déus:

Ὦ φίλος, οὔ σε ἔολπα κακὸν καὶ ἄναλκιν ἔσεσθαι,
εἰ δή τοι νέῳ ὧδε θεοὶ πομπῆες ἕπονται.

(Amic no espero que siguis innoble i mancat de coratge,
si de jove talment els déus t'acompanyen i et guien.    Trad. C. Riba)

(Crec, amic meu, que tu no deus ser un covard, ni poc noble
si t'acompanyen els déus com hem vist, quan encara ets tan jove.    Trad. J.F. Mira)

[El passatge homèric, ja fa temps va quedar anotat amb un vocatiu! al costat de l'Ὦ φίλος en la meva edició de l'OCT. Després, però, llegint el comentari al Ciclop d'Eur. per R.A.S. Seaford, vaig aprendre que és més freqüent que no imaginava: cf. ad v. 73-4.] De tota manera, el que sembla que l'aristocràcia homèrica propugna vindria a ser la conjuminació entre bondat-valentia-favor dels déus. Un status, un nivell humà superior, que no ve definit pel πόνος o la intel·ligència de l'individu, sinó que ja ha estat predefinit pels olímpics. L'estimació humana li serà, a partir d'aquest component, gairebé connatural.