divendres, 16 de desembre de 2022

Ahir Roma, avui nosaltres

 


Isabel Rodà: Ahir Roma, avui nosaltres. Barcelona, Destino (Col·lecció «L'Àncora», núm. 272) , 2021. ISBN: 978-84-9710-326-8 (144 pàgines).

Aquest és, sense cap mena de dubte, un llibre amable. És un llibre d'aquells que et fan companyia a qualsevol hora i en qualsevol lloc. Potser estàvem convençuts —per error, esclar— que els savis i erudits només poden escriure «per a ells» o per al seu cercle selecte i clos. Però aquest no ha estat el cas, perquè la professora Isabel Rodà, amb el seu Ahir Roma, avui nosaltres, també haurà de ser comptada entre aquells divulgadors que aplanen l'accés al món romà a qualsevol lector d'avui. 

I, ens demanem, amb quin esperit ho fa? La resposta és simple: hi ha una quantitat immensa de qüetions, aspectes, o afers que defineixen el segle XXI però que no s'entenen si no és buscant llur fonament en la civilització romana. I el primer escull, segons sembla, seria el de la globalització. Quin interès pot tenir per al nostre món, el coneixement de la història —o, simplement, el de la vida quotidiana— de l'antiga Roma? Vejam com respon Isabel Rodà: 

«... Quina va ser la primera globalització? La resposta és clara: la de Roma. Va establir un imperi multiètnic, amb llengües vehiculars, el grec especialment a l'Orient i el llatí, que es va convertir en el que podríem anomenar l'anglès d'avui dia i és la llengua mare de les nostres llengües romàniques. Quan parlem català, estem parlant un llatí evolucionat. Roma va posar en circulació 'el primer euro', el denari, d'on deriva el nostre terme diner... Pel que fa a l'economia, va posar en marxa la circulació de tota mena de productes arrreu del seu vast imperi, un 'mercat comú' ... I què podem dir del dret romà, que encara és la base del que ens regeix?»

Amb tot, lluny de pouar en els tòpics als que d'altres ja ens tenen acostumats, crec que l'esforç de l'autora —i que caldria remarcar primer de tot— rau en la cerca i capacitat d'apropament de notícies i fets, que força cops han passat un tant (o molt) desapercebuts, i en la forma de presentar-nos exemples variats. No són, tampoc, exemples merament anecdòtics, sinó que han estat curosament escollits i, enmig de l'explicació que l'autora en fa, aporten sempre una píndola de nous coneixements. És així que l'autora, tot referint-se al que deia Juvenal sobre els residus domèstics o sobre les àmfores que els duien fora de la ciutat i de l'origen del mont Testaccio, ens recorda que hom pot visitar la «deixalleria» del Camp de les Lloses, a Tona, tan ben excavada com museïtzada. I fa memòria d'una llei de Cèsar, la llei «Iulia Municipalis», que establia unes «illes de vianants» al bell mig de Roma i prohibia la circulació de carros en fer-se de dia. Tampoc no s'està de comentar els aldarulls que es produïen en amfiteatres o circs (no hi falta mai la precisió històrica) i que de vegades avui es tornen a reproduir als estadis de futbol. Ni s'oblida de les dues peces de cuir, igual que un biquini, exposades al Museu de Londres. De vegades, i per sorpresa nostra, les notícies que ens dona sobre transport de marbres i altres dades de la indústria de la construcció posen davant el lector una xarxa grandiosa i amb equipaments excel·lents, tant a la pedrera d'origen com als diferents ports de destinació.

De fet, a Ahir Roma, avui nosaltres hi ha tot un capítol dedicat a la tecnologia i a les infraestructures: s'hi repassen els procediments per a executar les viae arreu de l'imperi (esmentant els projectes de la Universitat de Standford i de l'ICAC), però també moltes altres construccions i monuments. I no es deixen de banda dades de no menor importància, per bé que semblin anecdòtiques, com ara el comandament per a barrejar aigua freda i calenta... cosa que podria semblar un invent modern, però que en realitat no ho és. Caldria reflexionar si aquesta pruïja per observar, dominar la natura i a la vegada respectar-la no podria ser una clau per a la lectura de les obres de Plini el Vell, Cató o Columel·la.

De no menor interès són les pàgines dedicades a la vida política. Un capítol, també, de profit indiscutible: des de la túnica candida, fins als pamflets de propaganda o el manual de Ciceró per a guanyar unes eleccions, perquè sembla que no som tan lluny de com es desenvolupava una campanya electoral. I davant de les possibilitats per a les dones, què? Isabel Rodà explica com les institucions religioses, «que a Roma tenien un marcat caràcter polític, lluny de qualsevol matís espiritual», foren una via per a fer-se valer, igual que ho foren determinats àmbits comercials (com ara filar llana, el món dels aliments o de l'estètica). Així mateix, en tractar-se d'una religió tan formalista, a l'antiga Roma s'obriren les portes a nombroses creences supersticioses. L'anecdotari, en aquest apartat, és riquíssim!

Altres apartats del llibre expliquen com s'adaptà el calendari i horari romà. Resulta, així mateix, de gran interès com s'explica que hi hagués pandèmies que recorrien (amb l'exèrcit) nombrosos territoris de l'imperi i quin remei hi posaren emperadors com Marc Aureli. I no s'oblida de la producció extensiva del vi i de nombroses receptes culinàries (com els bolets), ni de les taules amb calçots (que recents descobrimets arqueològics han mostrat que es consumien fins i tot en contrades com László Borhy, a l'actual Hongria).

Isabel Rodà reflexiona, finalment, sobre les crisis econòmiques, la corrupció i la decadència que han patit grans imperis. Són pàgines dignes de llegir perquè mostren com el declivi (tot declivi) fou més ràpid que ells mateixos no imaginaven obrint la porta a la barbàrie. Val la pena, doncs, que per un o altre motiu ens atansem a Ahir Roma, avui nosaltres, perquè hi podem veure dibuixades o reflectides moltes qüestions de viva actualitat.

diumenge, 27 de novembre de 2022

Arcàdia

 M'ha fet pensar l'entrada del diccionari de llatí de Lewis & Short amb aquest lema: diuen que l'Arcàdia és «la Suïssa grega.» Segurament serà perquè és una contrada amb muntanyes... però gairebé Grècia continental és plena de muntanyes —i no només al Peloponnès, esclar. A més, les muntanyes més altes, com ara l'Olimp, no són pas al bell mig del Peloponnès. Sigui com sigui, deixo una captura de la pàgina:


He consultat també el diccionari Forcellini: l'entrada, en tractar-se d'un nom propi, no hi és. En canvi, el diccionari de Félix Gaffiot és ben parc: tradueix el nom propi, indica que és al Peloponnès i n'afegeix un petit mapa (a la pàgina següent). 

També he mirat la versió al francès del gran diccionari de Wilhelm Freund que va fer Napoléon Theil el 1883: insisteix en la seva característica, les muntanyes, i en dona la localització als quatre punts cardinals (també inclou nombroses fonts d'autors grecs que corroboren la seva identificació).



Cap d'aquestes consultes fetes serveix, a parer meu, per explicar aquest tòpic de l'Arcàdia com la Suïssa grega... Però en el vell diccionari de Karl Ernst Georges, la primera edició del qual data del 1843, llegim, en grafia gòtica Fraktur, que l'Arcàdia és la contrada al bell mig del Peloponnès, «das Mittelland». Així ho tenim en l'edició impresa:


Acabo i la hipòtesi que aventuro és la següent: possiblement Lewis i/o Short en el moment de preparar la seva entrada, tot redactant la fitxa a mà, escrivissin «Switzerland» en el seu paper, bo i confonent alguna lletra de l'original alemany que els servia per a prendre notes. Després, en el moment d'enviar les proves a la impremta, l'arranjament quedaria com avui el tenim. Però ningú, que jo sàpiga, mai ho ha comentat ni ha fornit cap explicació. Si és que n'hi ha, esclar.

diumenge, 20 de novembre de 2022

Quatre consells de Cató

 [59] Vestimenta familiae. Tunicam p. III S, saga alternis annis. Quotiens cuique tunicam aut sagum dabis, prius veterem accipito, unde centones fiant. Sculponias bonas alternis annis dare oportet.

«Vestits per la família. Un any per altre, túnica de tres peus i mig i gonelles: cada vegada que donaràs a un túnica o gonella, recull de primer la vella per a fer-ne centons. Cal donar un bon parell d'avarques-socs cada dos anys.»

* Sobre els centons: aquests parrarcs de roba van ser referits, per extensió,  als versos interpol·lats, enganxats, etc. dels poemes homèrics. O potser va ser a l'inrevés?

* Sculponiae: Salvador Galmés apunta que eren una mena de sandàlies amb sola de fusta, molt usual. Esclops?

[62] Quot iuga boverum, mulorum, asinorum habebis, totidem plostra esse oportet.

«Tants de parells com tindràs de bous, de muls, d'ases, tants de carros ha d'haver-hi.»

[111] Si voles scire, in vinum aqua addita sit necne, vasculum facito de materia hederacia. Vinum id, quod putabis aquam habere, eodem mittito. Si habebit aquam, vinum effluet, aqua manebit. Nam non continet vinum vas hederaceum.

* eodem mittito : eo demittito Keil. (No sabria bé per quina lliçó decidir-me.)

«Si vols saber si ha estat afegida o no aigua al vi, fes un vas de fusta d'heura; posa-hi vi del que pensaràs si té aigua: si en té, el vi s'escolarà, l'aigua romandrà; car vas d'heura no atura el vi.»

[124] Canes interdiu clausos esse oportet, ut noctu acriores et vigilantiores sint.

«Cal que els cans siguin tancats de dia, pe tal que de nits siguin més aguts i més vigilants.»

diumenge, 13 de novembre de 2022

Lectures en grec (Xenofont d'Efes)

 Prou hem vist que no abunden els llibres que permeten aprofundir en la lectura (i el gaudi que comporta) de textos seguits en grec. El més recent potser sigui el recull de Οἱ μῦθοι τῆς Χαρᾶς, que s'afegeix a la nòmina del segon volum del Reading Greek, diversos capítols d'Athenaze o passatges del Hillard & Botting... Un dia vaig parlar aquí de textos adapats per Arcadius Avellanus. Però, de totes maneres, no són pas nombrosos.

Avui aconsello donar un cop d'ull a aquest document preparat per Stephen Trzaskoma. Es tracta del primer llibre de Les efesíaques de Xenofont d'Efes. No és un best seller de la literatura antiga, el seu el grec és 'pretty uninspired and repetitive', i això mateix fa que sigui un document del tot aconsellable per als que ja s'han iniciat en les beceroles de la llengua, fins al punt que no esdevé tan difícil d'entendre als qui han començat a estudiar grec clàssic. Jutgeu vosaltres mateixos.

divendres, 5 d’agost de 2022

«A l'ombra d'Orestes»

 L'expressió no és meva, l'he trobada passant a net uns apunts del professor Carles Miralles. Volia dir que Telèmac no es pot treure del damunt, per molt que vulgui, ni la manera de ser ni de fer d'Orestes: l'un venjant la mort de la mare per part d'Egist, l'altre lluitant contra els inics pretendents de Penèlope.

Però el paral·lel m'he adonat que ve de lluny. No només Zeus es refereix a la venjança que prengué Orestes per l'assassinat d'Agamèmnon al final del cant I... Nèstor, bo i dialogant amb Telèmac ho insinua al cant III (193-200), culminant un breu catàleg de retorns (νόστοι):

Ἀτρεΐδην δὲ καὶ αὐτοὶ ἀκούετε, νόσφιν ἐόντες,
ὥς τ᾽ ἦλθ᾽, ὥς τ᾽ Αἴγισθος ἐμήσατο λυγρὸν ὄλεθρον.
ἀλλ᾽ ἦ τοι κεῖνος μὲν ἐπισμυγερῶς ἀπέτισεν·
ὡς ἀγαθὸν καὶ παῖδα καταφθιμένοιο λιπέσθαι
ἀνδρός, ἐπεὶ καὶ κεῖνος ἐτίσατο πατροφονῆα,
Αἴγισθον δολόμητιν, ὅ οἱ πατέρα κλυτὸν ἔκτα.
καὶ σὺ φίλος, μάλα γάρ σ᾽ ὁρόω καλόν τε μέγαν τε,
ἄλκιμος ἔσσ᾽, ἵνα τίς σε καὶ ὀψιγόνων ἐὺ εἴπῃ.

Carles Riba ho tradueix així:

I l'Atreïda, vosaltres, per lluny que estigueu, bé sentíeu
com arribà, i com Egist va ordir-li una fi lamentable.
Ara, també el que és ell ho ha pagat de manera ben dura.
Com és bo que d'un home que mor un fill en romangui!
Car aquest ha sabut punir el matador del seu pare,
el cautelós Egist, que el pare il·lustre va occir-li.
Doncs, també tu, estimat, perquè veig que ets bell i de planta,
sigues valent, si vols que entre els homes a néixer se't lloï.

Només un breu apunt: al cant VI de la Ilíada Andròmaca s'acomiada d'Hèctor pensant en la fama que tindran per boca d'altri en l'avenir. La mateixa dualitat, κλύεσθαι / εὐ εἰπεῖν, queda palesa en els versos finals adreçats aTelèmac, l'un parlant d'Agamèmnon... en l'altre la bona fama serà per al nostre jove.

Nova nota: algunes insinuacions fa sobre aquest apunt de paral·lel aquest article de la professora A. Esteban, dedicat als contrastos de l'Odissea (cf. p. 37). No entra a tractar aquest aspecte l'estudi d'Alexandre Santos, Telêmaco à sombra de Orestes no caminho da idade adulta.

dijous, 30 de desembre de 2021

Apunt sobre la mort d'Agamèmnon

     ...Ell [Agamèmnon] va posar, joiós, els peus a la terra paterna
     i besava la pàtria, tocant-la, i dels ulls li brollaven
     llàgrimes caldes a doll, per l'amor amb què veia la terra.
     Mes de dalt la talaia el va veure un guaita, que havia
     posat Egist l'arterós, ell mateix, prometent-li per paga
     dues pesades d'or. I feia un any que espiava,
     no volent que Agamèmnon passés sense ell adornar-se'n
     i es pogués recordar de la seva fogosa bravura.
     I anà al casal a portar la nova al pastor d'aquell poble;
     i de seguida Egist va pensar la seva art traïdora:
     per la ciutat va triar vint homes de molt de coratge
     i parà una emboscada al costat del banquet que es faria;
     i ell se n'anà a invitar el pastor del poble, Agamèmnon,
     amb un carro i cavalls, debatent propòsits indignes.
     I el pujà, inconscient de la mort; i allí va matar-lo,
     havent dinat, com qui mata un bou de cap a la grípia;
     i, dels companys de l'Atrida, ni un no en restà, que el seguien,
     ni dels d'Egist, ans tots foren morts en aquelles estades.

Assistim, al cant IV de l'Odissea, a una commovedora narració per boca de Proteu, "el Vell de la Mar", de la narració d'Agamèmnon arribant a Micenes on fou assassinat per Egist. Hi ha un punt, però, que sembla que no ha estat entès igualment per editors i traductors, els v. 534-5:

τὸν δ᾽ οὐκ εἰδότ᾽ ὄλεθρον ἀνήγαγε καὶ κατέπεφνεν
δειπνίσσας, ὥς τίς τε κατέκτανε βοῦν ἐπὶ φάτνῃ.

Carles Riba ho tradueix així:

     I el pujà, inconscient de la mort; i allí va matar-lo,
     havent dinat, com qui mata un bou de cap a la grípia;

Té, al seu favor, algunes interpretacions que venen d'antic, com demostren aquests escolis (II, p. 329 Pont. ad loc.): ἀνέγαγε ] ανεκόμισε / ἀπὸ τοῦ λιμένος εἰς τὸν οἶκον.

Amb tot, no m'ha desagradat gens —  ben al contrari! —  la versió que en fa Joan F. Mira: 

     ....Va conduir-lo a una mort que no s'esperava: a matar-lo
     mentre dinava, com bou que mataren menjant al pesebre.

No s'ha fet, que sapiguem, un estudi complet i comparatiu de les traduccions catalanes més modernes de l'Odissea. I em sembla que seria una tasca que promet. 

Un últim apunt: «com qui mata un bou de cap a la grípia» és commovedor de veres, en tractar-se de poesia heroica.

Al cant XI, amb la davallada a l'inframon, Agamèmnon recordarà tot allò amb veu poderosa i condolguda. Per mi, una obra mestra de la traducció ribiana i que també reprodueixo:

     —Raça de Zeus, Laertíada, en ginys tan fèrtil, Ulisses!
     No, ni en els meus vaixells m'ha domat Posidó, suscitant-me
     la tan poc envejable bufera dels vents treballosos,
     ni uns guerrers enemics m'han traucat en una ribera:
     és Egist qui m'occí, forjant-me la mort i el malastre
     amb la funesta muller i al seu casal invitant-me,
     havent dinat, com qui mata un bou de cap a la grípia.
     Tal vaig morir, de tristíssima mort, i, tots els meus altres
     homes, entorn de mi els anaren matant sense treva,
     com uns bacons de blanques dents a la casa opulenta
     d'un senyor molt apoderat, en un dia de bodes
     o d'un àpat a escot o d'un convit de gran festa.
     Ja t'has trobat enmig d'un carnatge, quan són en gran nombre
     trucidats els guerrers, un per un i en l'aspra barreja;
     ara, veient allò, hi hauria gemit el teu ànim,
     com, al voltant del gran vas i entremig de les taules curulles,
     jèiem dins la gran sala, que el terra tot era sang viva!
     I el més trist de sentir fou la veu de la filla de Príam,
     Cassandra, que degollava la pèrfida Clitemnestra
     sobre el meu cos, i, jo, en aixecar, per cobrir-la, els meus braços,
     vaig morir, acabat pel coltell; i la cara de gossa
     surt i ni té paciència, quan jo me'n vaig cap a l'Hades,
     per a tancar-me els ulls amb ses mans i préme'm la boca.
     No, al món no hi ha res més horrible i més gos que una dona
     [que en el seu pensament debati obres d'aqueixes,]
     com aquesta, que ha ordit una obra tan miserable,
     que ha trucidat el seu espòs de donzella! I jo em creia
     ésser tan ben acollit pels meus fills i la gent de la casa,
     quan tornés; però ella, excel·lent en llòbregues manyes,
     ha escampat damunt seu la vergonya, i damunt de les altres
     pobres dones que encar han de néixer, fins de l'honesta!

Post scriptum: el TFG de Victoria Yagüe, del 2014, em sembla també del tot recomanable. M'hi entretindré una temporada.

divendres, 24 de desembre de 2021

Cançó de Nadal

 Vaig sentir aquesta nadala fa un temps, també interpretada per infants, i enguany la volia compartir aquí, pensant en aquests dies de senzillesa celestial a la recerca d'un Infant enmig «del desert d'onades». Us deixo l'enllaç personal de l'Antoni Tolmos i la versió a set veus, crec que us agradarà. (La lletra és d'Enric Falgueras). És Nadal!

dilluns, 13 de desembre de 2021

Dues propostes per al Grec a les PAU

1. He estat mirant alguns quaderns orientatius del Batxillerat Internacional: s'hi demana un nivell de llengua grega prou alt (fins i tot escandeixen versos) perquè hi ha passatges d'Eurípides, Lísias, Sòfocles, Tucídides, Plató, Plutarc, etc. Pel que fa al quadernet sobre aspectes de literatura grega i llatina, la proposta referent als poemes d'Homer (p. 19) és aquesta, alternativament:

   · Odissea : cants 1, 5-12 i 19-23.
   · Ilíada : cants 1, 3-6, 9, 16, 18-19 i 22-24.

2. Sobre possibles ètims, que hom podria agrupar de manera coherent per als nostres estudiants de batxillerat, en altres països disposen d'alguns reculls que em semblen de bon aprofitar. Si en fèiem un llistat, de manera col·laborativa i ben coordinats, hom podria començar per consultar algun d'aquests treballs:

· Martha C. Jaime, Manual de adquisición de vocabulario del griego antiguo (que he conegut gràcies a les indicacions de la professora Lídia Ribas). 

· Vittorio Citti (& al.). Diálogos. Percorsi di lessico greco 

· Manuela Padovan & Giuseppe Frappa, Lessico greco per radici