dissabte, 15 de desembre de 2018

Etimologia i canvi semàntic

Sovint, força sovint, alumnes i força gent mostren un estupor gens dissimulat quan escolten i aprenen l'ètim grecollatí d'un mot modern. Per això m'ha agradat la reflexió de J. Martínez i G. Puigvert en el seves lliçons sobre llatí medieval, quan parlen dels canvis semàntics. Els proposo com a reflexió i ajut a qualsevol que vulgui explicar els nous significats dels mots en el decurs de la història de les llengües clàssiques:
     «En qualsevol llengua l'element lèxic és el més mòbil, el que més s'adapta a les necessitats i a la realitat del moment; de la necessitat d'expressar-se segons les exigències contingents els parlants enriqueixen la seva llengua de neologismes i de locucions noves, mentre que eliminen, gairebé sense adonar-se'n, els mots lligats a idees i a costums històricament superats.
     Aquests fenòmens són particularment evidents en el lèxic del llatí medieval, el qual, per la seva mateixa naturalesa de llengua composta, introdueix mots i locucions, no tan sols per la seva triple font llatina (clàssica, cristiana i vulgar), sinó també per les llengües dels pobles amb els quals s'estableixen contactes bizantins, àrabs, germànics).»

dimarts, 4 de desembre de 2018

Èsquil, Agamèmnon (vs. 717-738)

La notícia ve de lluny: Plutarc (De cohib. ira 14, 142e) i Elià (Hist. anim. 5, 39) expliquen que en ocasions, a les cases, hom criava petits lleons i animals salvatges com si es tractés d'animals de companyia. El passatge d'Èsquil, tot i referir-se a l'arribada d'Hèlena i Paris i a la ruïna de Troia, pot aportar alguna reflexió sobre aquells que «juguen amb animals ferotges i assassins», pensant que mai no els ha de passar res. Amb això, em sembla que l'al·legoria, respecte uns fets recents, queda servida.

          –ἔθρεψεν δὲ λέοντος ἶ-
          νιν δόμοις ἀγάλακτον οὕ-
          τως ἀνὴρ φιλόμαστον,
          ἐν βιότου προτελείοις 
          ἅμερον, εὐφιλόπαιδα
          καὶ γεραροῖς ἐπίχαρτον.
          πολέα δ' ἔσκ' ἐν ἀγκάλαις
          νεοτρόφου τέκνου δίκαν,
          φαιδρωπὸς ποτὶ χεῖρα σαί-
          νων τε γαστρὸς ἀνάγκαις.

          –χρονισθεὶς δ' ἀπέδειξεν ἦ-
          θος τὸ πρὸς τοκέων· χάριν
          γὰρ τροφεῦσιν ἀμείβων
          μηλοφόνοισι μάταισιν
          δαῖτ' ἀκέλευστος ἔτευξεν,
          αἵματι δ' οἶκος ἐφύρθη,
          ἄμαχον ἄλγος οἰκέταις,
          μέγα σίνος πολυκτόνον.
          ἐκ θεοῦ δ' ἱερεύς τις ἄ-
          τας δόμοις προσεθρέφθη.

«Així, un home cria a casa seva un cadell de lleó –estalviant la llet però delerós del mugró matern. Al començ de la seva vida era dolç, estimat pels nens, agradós per als vells. Molts cops el sostenien en braços, com un nadó acabat de néixer. Els ulls espurnegen davant un gest de la mà i mou la cua quan passa gana.

»Però amb el temps revela el caràcter heretat dels seus progenitors i, com agraïment als qui el van criar, sense que ningú el convidés, un dia celebra un banquet amb una degollina de xais. El casal queda amarat de sang, un dol indefugible per als qui hi viuen i un dany enorme per la gran estossinada. És així: criat en aquella casa acabà convertint-se en sacerdot de la Ruïna.»

diumenge, 18 de novembre de 2018

Desig de lloança

Aquest és el començament del cap. II de la Ciropèdia de Xenofont:


«Conten, i encara avui ho canten els bàrbars, que Ciros era molt bell de figura, d'esperit bondadós, molt amant de saber i molt amant d'honors, tant que, per obtenir un elogi, suportava tota mena de treballs i s'arriscava a tota mena de perills.» (Trad. Núria Albafull)

A remarcar: el rei persa vol ser cantat, igual que els herois de l'epopeia grega (Aquil·les, etc.), l'ideal de καλοκαγαθία a l'ús en època clàssica, el desig de glòria (ἀέναος τε κλέος recollit i abreujat en el verb ἐπαινεῖσθαι), l'amor per la saviesa (no és ara, però, σοφία sinó un genèric μάθημα) i, naturalment, la filantropia...tot reduït a quatre ratlles.


dilluns, 5 de novembre de 2018

Complex de Cassandra

Intentant seduir Cassandra, Apol·lo li va atorgar el do de la profecia. Tot i això, ella no volgué correspondre i Apol·lo, enutjat, afegí un càstig ben malintencionat: ella podia vaticinar el futur però ningú mai no li faria cas. Cassandrà va predir la ruïna de Troia... però ni el rei ni cap prohom de la ciutat no la van creure. I així va anar tot.

Passa de vegades que algú prediu una desgràcia, una catàstrofe, però ningú no li fa cas. El blog d'Antoni Janer ho explica més en detall referint-se a dones davant situacions de violència que no són ateses degudament. Succeeix àdhuc en àmbits més amplis del món: economia, ecologia, política, ciències de la salut, etc. Una persona, o un grup, que no detenta el poder —o no ocupa un lloc destacat— però que té els coneixements idonis avisa del risc que comporta una acció o una decisió: tot és debades, els responsables, els qui dirigeixen la nau de l'estat, capficats en llurs cabòries, no escolten els advertiments i l'ensorrada esdevé inevitable. És el complex de Cassandra: tancats en nosaltres mateixos, esdevenim insensibles a la crida que de vegades arriba de qui tenim a tocar, però el menystenim o no l'escoltem.

Més encara: Joan Garcia del Muro, en el seu llibre Menú del dia: carn de canó, detalla com Cassandra va haver de contemplar, sense poder fer res, la destrucció de la ciutat. La comparació arriba tota sola: quantes vegades el teleespectador contempla inert les calamitats i les misèries que el periodisme aboca davant els seus ulls? No va errat quan acusa els homes d'avui de passar per la vida igual que teleespectadors insensibles davant l'horror o la injustícia, com si tot plegat fos una pel·lícula de ficció. Anem bé!

diumenge, 28 d’octubre de 2018

Em va agradar, sí

Sense escarafalls ni posant ningú dalt del candeler, en el darrer simposi de la secció catalana de la seec em van agradar algunes ponències i comunicacions. En vaig treure profit. Són les següents:

· L'actualització sobre llengua grega del professor Jesús de la Villa: especialment l'enciclopèdia de la llengua grega de Giannakis i la pragmàtica en l'ordre de paraules encetat per Dik.
· El reclam a la tradició en la didàctica del llatí del professor Antonio González Amador.
· El repàs del mite de Medusa que fa ver la professora Pilar Gómez en la tradició mitogràfica i iconologia.
· La coreografia de l'Olímpica XIV dirigida per la professora Natalia Palomar, a partir de la música Petros Tabouris.
· L'actualització els estudis hagiogràfics de la professora Maria Teresa Fau.
· L'anunci del web www.viamedia.cat a càrrec dels professors Joan Mut i Sergi Guijarro.
· Les noves possibilitats de l'audiovisual que ha endegat el grup www.cinestesiagid.com a càrrec dels professors David Solé, Lorena Rión i Denis Plesa. Crec que han encertat el camí. Tot plegat em va agradar, sí.

diumenge, 7 d’octubre de 2018

Lexema, prefix i sufix del grec i llatí

Quantes vegades no hem fet èmfasi en les arrels del nostre vocabulari? Vetaquí un programa, senzill i força complet, que permetrà esbrinar l'origen de cent mil paraules... El programa és completament lliure i està disponible en plataformes Windows, Mac i Android: el web és cognaxon i el programa s'anomena Greek and Latin Roots Finder, que es pot descarregar des d'un web secundari, neuroclusterbrain. Ara mateix ha desenvolupat la versió 2.3 que permet fins i tot avaluar coneixements.

El programa s'instal·la en un tres i no res des d'una carpeta *zip on veureu també l'arxiu de tot el lèxic en format text, cosa que em sembla que permetrà traduccions i/o ampliacions. Tot plegat valdria la pena si es feia, per exemple en col·laboració.



divendres, 28 de setembre de 2018

Interès per les llengües

M'ha fet reflexionar la informació que dóna el GELA sobre les llengües que van ser objecte d'estudi per part de Pompeu Fabra. A més del català hi ha les següents: castellà, francès, llatí, italià, anglès, portuguès, grec, àrab, alemany, romanès, provençal, rus, persa i sard. De jovenet sovintejava el port de Barcelona per a tractar amb mariners de diferents països i interessar-se per la llengua que parlaven. Aquest detall hauria de ser motiu d'atenció: no passa avui que, tenint ocasió d'entrar en contacte amb altres llengües, tanquem les orelles i l'enteniment perquè només volem configurar la nostra pobra ànima?

Saber conviure amb diverses formes de vida i d'opinions és una actitud que va de la mà amb el respecte i l'interès per la diversitat de llengües que ens envolten. En aquest sentit, les llengües clàssiques, tant pel seu cabal lèxic com per les seves característiques morfosintàctiques, són un ajut inestimable, imprescindible, que ens fan obrir els ulls i copsar el món amb una mirada més ampla i fraterna, plena d'admiració per tot allò que és signe inequívoc d'humanitat.

dimarts, 18 de setembre de 2018

Avís per al nou curs

No tot seran flors i violes... es tracta de colzes i celles.... no podem anar pel món com uns bonifacis... no és això, companys, no és això... Com es podria dir més clar? Començar un nou curs és enfrontar-se a nous reptes, el primer dels quals és entomar la realitat d'un nivell acadèmic nou, superior, que va lligat a la pròpia capacitat d'autosuperació. Avisos des de la Universitat quan parla de la necessitat d'entomar la cultura de l'esforç a la qual no estem predisposats han de motivar una acció generosa.

Pares i professors han de fer costat a l'alumne però no li han de fer la feina que té encomanada Res de bo no s'improvisa. En aquest sentit, la capacitat de treball, lligada a la pròpia voluntat i a la lliure decisió d'optar per uns hàbits o altres, serà la base sobre la que cadascú construeix la pròpia obra.