dissabte, 21 d’abril de 2018

L'actitud de Sísif

Poc s'ha comentat, em sembla, com l'actitud de Sísif és avui força vegades ben visible. Tot recordant el vell mite de l'home que treballaba inútilment per a remuntar una enorme roca fins al capdamunt de la muntanya, Albert Camus sentenciava l'anomenat progrés històric afirmant que Sísif és l'heroi
absurd definitiu: "Els homes moren i no són feliços". Per tant, resignació i desesperança. Entretenir el temps. Matar el temps. Tot és inútil. No hi ha progrés. Tot està condemnat al fracàs. I per això, no ha d'estranyar que l’única actitud raonable sigui el passotisme perquè hom s'adona que no hi ha alternativa ni en el pensament ni en la praxi.

divendres, 6 d’abril de 2018

Els treballs d'Hesíode a l'Antologia Palatina

M'ha agradat un epigrama de Marc Argentari (A.P. IX, 161), senzill i breu i amb una anècdota prou afable:

          Ἡσιόδου ποτὲ βίβλον ἐμαῖς ὑπὸ χερσὶν ἑλίσσων
             Πύρρην ἐξαπίνης εἶδον ἐπερχομένην·
          βίβλον δὲ ῥίψας ἐπὶ γῆν χερί, τοῦτ᾿ ἐβόησα·
             “Ἔργα τί μοι παρέχεις, ὦ γέρον Ἡσίοδε;”

He trobat, com gairebé sempre passa, sense voler-ho expressament la versió llatina d'Hug Grotius (1795), força lliure, però palesant algunes espurnes, subtils, que es troben en els dos dístics. La copio aquí mateix:

          Cum legerem libros, quos scripsit pastor ab Ascra,
             spectandam subito se mihi Pyrrha dedit.
          Excidit e digitis operum pater atque dierum:
             hoc te, clamo, die nil opus Hesiodo est.

diumenge, 4 de març de 2018

Sobre Terenci, sobre Joan Coromines

M'ha semblat especialment reeixit un paràgraf de Joan Coromines, però com a crític literari.
Desconec si mai ningú ha volgut endinsar-se en el seu estil i en els trets que, en abordar una obra literària, li servien de guia. A banda d'això, crec que paga la pena llegir i fixar-se com dibuixa, ben concisament i amb gran encert, les dues parelles de personatges que, en Els bessons de Terenci, sustenten bona part del pes de la comèdia:
«El caràcter dels personatges, com en altres peces de Terenci, és subratllat per l'oposició a parelles. Ctesifó és bondadós i amant del seu pare fins a l'extrem que quan més necessitaria el seu allunyament solament desitja que un fort cansament el retingui al llit per tres dies... Èsquinus, decidit i de voluntat fèrria, estima també de tot cor el seu pare adoptiu, però preval del seu desig de complaure'l per induir-lo a les mesures més extravagants. Mició és l'apòstol de la tolerància paterna; Dèmea és el tipus clàssic del "dýskolos", que acaba per caracteritzar-se asi mateix com a "rústic, malcarat, sorrut, gasiu, ferotge i tossut" (v. 866); aquell és rumbós tant com aquest és agarrat, aquell és conco i aquest casat i amb fills, aquell es dóna a ciutat una vida refiada i amable, aquest viu al camp fent de pagès, i fins el llenguatge que Terenci posa en la seva boca és ple de trets vulgars.»

divendres, 9 de febrer de 2018

El Prometeu encadenat a l'abast

Fa ben bé dos anys que El Prometeu encadenat publicat a L'Esparver Clàssic es va exhaurir. Gràcies al director de Edicions El Cep i la Nansa, Francesc Mestres, ha pogut veure la llum una nova edició, amb algunes correccions i millores. Pensant en la lectura que en fan els alumnes de batxillerat he preparat aquesta guia de lectura disponible aquí mateix. Espero que sigui útil i de profit.



dimarts, 30 de gener de 2018

Unes tardes al Museu d'Arqueologia

Vaig visitar amb alumnes de 2n de batxillerat el MAC de Barcelona, els divendres 12 i 19 de gener per la tarda i, amb alumnes de 1r de batxilllerat,  el dimarts 23 de gener passats. Va ser molt agradable, molt distès, molt interessant i profitós per a tothom. Les piulades al grup de l'Institut que tenim de fa un temps,  https://twitter.com/grexfc  amb algunes notícies i fotografies, en donen fe.

Una de les experiències que em va impressionar més va ser com els joves d'avui han esdevingut tan capaços de copsar, sense veure-hi ni un gram d'incompatibilitat, que cultures com els ibers, fenicis, grecs i romans van conviure entre ells sense que el fet cultural suposés un problema. (Subratllo el terme "cultures" perquè altra cosa són la qüestió del poder i el tema administratiu.)

És, doncs, en aquest sentit que caldrà entendre els dos "posts" anteriors, d'entrada contradictoris, però de facto documentant fets ben reals i que necessiten que qualsevol professor, si volia anar a un museu d'arqueologia, tngui ben clars.


dissabte, 27 de gener de 2018

Civilització globalitzada (2)

Mai el retrobament de cultures ha produit res que es pugui qualificar de mixte. Mai no hi ha hagut mixtura de cultures: l'una reemplaça l'altra, i prou. Fins i tot en aspectes religiosos no es dóna el sincretisme, és impossible que subsisteixi la multiculturalitat. Hom ho podrà comprovar contemplant el δεσπότης ἵππων al MAC de Barcelona. Així ho explica la seva Guia del Museu:

«Entre les divinitats iberes n'hi havia tant d'autòctones com d'adoptades dels púnics i els grecs, com Tanit i Demèter, lligades al cicle agrari i la fertilitat. Una de les poques divinitats ibèriques conegudes és Despótes híppôn o domador [sic] de cavalls, un déu masculí. Apareix representat en un baix relleu procedent de Villaricos, a Vera, Almeria. La peça és de pedra calcària i es data entre els segles V i III aC. L'escena està gravada a la cara anterior d'un bloc i mostra una figura masculina amb el perfil bifront que apareix assegut sobre una cadira de tisora, en posició central, dominant pel musell dos cavalls rampants que se situen a dreta i esquerra. El culte a aquest déu es relaciona amb les elits ibèriques —on el cavall era un element d'estatus— i amb la protecció dels equins. El culte al Despótes híppôn es va estendre pel sud i llevant peninsular.»




dimecres, 24 de gener de 2018

Civilització globalitzada (1)

Quantes vegades no hem llegit que tot nou període històric universalitzador posa punt i final a la cultura local? Sembla més un tòpic que no una realitat. La cultura local continua viva, però d'una altra manera. S'adapta però no desapareix. S'enriqueix i es transforma, s'homogeneïtza. Realment es pot parlar de desaparició? Aquí deixo un paràgraf de la Guia del MAC:

«El desembarcament de l'exèrcit romà a Empúries l'any 218 aC, en el marc de la Segona Guerra Púnica, és el principi de la fi dels pobles ibers. El procés de romanització va ser llarg i desigual als diferents territoris, però a poc a poc els ibers es van adaptar, de forma imposada o voluntària, a la cultura romana. Van adoptar una nova organització, nous sistemes de producció, noves lleis, nous  sistemes constructius i de transport, nous déus, nous costums, un nou idioma... La cultura globalitzada va posar punt i final a la cultura local.»

dijous, 11 de gener de 2018

Ideal d'educació atenesa

Marsilio Ficino donava a Llorenç el Magnífic tres consells ben interessants que, segons Carles Riba, s'associen a l'ideal de l'educació atenesa del s. V aC, la kalokagathia.

En efecte, en la seva Carta I llegim: «Persuadeix-te del que és honest i seràs perfecte orador; tempera els moviments de la teva ànima, i sabràs la música; mesura les teves forces, i seràs un veritable geòmetra».

Tot i la seva brevetat, potser no es podien insinuar tantes coses juntes. No és simple coincidència que el domini de la paraula vagi asssociat al coneixement de l'harmonia (bellesa, bondat i justícia) i al ciutadà exemplar i bon governant, el geòmetra que calcula les possibilitats reals de la seva acció.