diumenge, 30 de maig de 2021

Jordi Cornudella sobre Epicur

He vist l'entrevista a Jordi Cornudella parlant sobre Epicur arran de la publicació, per l'editorial Vibop, de la Carta a Meneceu, el seu famós tractat sobre la felicitat, amb les Màximes capitals. Intento no perdre'm el que escriu En Cornudella perquè és un gran especialista en Gabriel Ferraté i perquè sempre m'ha fet companyia la seva traducció de la Gramàtica llatina d'Eduard Valentí. Més encara: manta vegada m'abelleix llegir la transcripció de la conferència de Carles Riba que va fer sobre Arquíloc, publicada per PAM el 1986 en les Actes del Simposi Carles Riba o les seves traduccions d'Horaci en el recull de la Maria Àngels Anglada, Retalls de la vida quotidiana a Grècia i Roma. Aquí teniu també una altra entrevista sobre aquest opuscle, crec que pot agradar.

De tota manera crec que fóra molt important no donar mai la imatge d'Epicur com un bon vivant i que, aquells que en parlen o el tracten, es captenen, al seu torn, de manera semblant. Crec que caldria prendre's la invitació a la saviesa que Epicur fa a tots els homes de tots els temps com una invitació a prendre's la vida molt seriosament i, en la mesura de les possibilitats pròpies, per a viure a fons i sensatament. Aquesta premisa em sembla la primera que caldria tenir al cap abans de posar-se llegir cap línia seva.

dijous, 20 de maig de 2021

Novament Plaute: ara dos escalus es saluden (Asinària)

LÍBAN: Salut!, t'ho dic amb tota la força de la meva meu... al menys fins allà on les meves forces arriben.

LEÒNIDAS: Entrenament del fuet, salut!

LÍBAN: Com estàs, carn de presó?

LEÒNIDAS: Hola, conreador de cadenes!

LÍBAN: Hola, delícia de les garrotades!

LEÒNIDAS: Quant creus que peses sense roba? 

LÍBAN: Per Pòl·lux, que no tinc ni idea.

LEÒNIDAS: Ja ho sabia jo que no ho sabries, però, per Pòl·lux, jo sí que sé el que peses en canal: lligat i despullat, peses trenta-cinc quilos, penjat pels peus.

LÍBAN: Com ho pots saber?

LEÒNIDAS: T'ho diré, com i per què. Quan et van lligar als peus un plom de trenta-cinc quilos, i tenies les mans emmanillades a la biga –eh, lladregot– ni baixaves ni pujaves!

LÍBAN: Nen! Vés amb compte!

LEÒNIDAS: És l’herència que nostramo Esclavatge ens ha deixat com a testament.

[Trad. Antoni Cobos Fajardo]

diumenge, 9 de maig de 2021

Plaute fa paròdia d’un contracte (Asinària)

DIÀBOL: Vinga, ensenya'm el contracte que has redactat entre jo i la noia i l'alcavota. Llegeix les condicions, perquè tu ets un poeta per a aquestes coses.

PARÀSIT: L'alcavota es quedarà de pedra quan escolti les condicions.

DIÀBOL: Va! llegeix-me'l, per Hèrcules.

PARÀSIT: M'escoltes?    

DIÀBOL: T'escolto.

PARÀSIT: «Diàbol, fill de Glauc, ha donat a l'alcavota Cleèreta vint monedes de plata, perquè Filènia s'estigui amb ell de dia i de nit durant tot aquest any».

DIÀBOL: I amb ningú més.

PARÀSIT: Ho afegeixo?

DIÀBOL: Sí, afegeix-ho, i amb lletra clara i polida.

PARÀSIT: «Que no rebi cap altre home. Que si ella anomena algú “amic” o “patró”, o diu que tal és el seu amant, que es tanquin les portes per a tothom menys per a tu. Que a l'entrada hi hagi un cartell que digui “Ocupat”. Que ella no pugui convidar ningú, ja ho faràs tu. Que no intercanviï mirades amb els convidats: si en mira cap altre, que esdevingui cega a l’acte! Que begui de la mateixa copa que tu i que la rebi només de tu ».

DIÀBOL: Està prou bé.

PARÀSIT: «Que eviti tota sospita, i que no toqui amb el peu el peu de cap home, quan s'aixequi de taula: i que quan pugi o baixi del llit, no doni la mà a ningú. Quan estigui ajaguda, que no brindi dient “Per a tu”, sinó que digui el teu nom! Que invoqui la deessa que més li agradi, però cap déu! si té molta devoció per algun deú en concret, que t'ho digui: tu ja l’invocaràs per ella. No farà cap gest a cap home, ni li picarà l'ullet, ni li farà que sí amb el cap. Que no utilitzi paraules amb doble sentit, i que no parli cap llengua que no sigui el grec. Si per casualitat li agafés un atac de tos, que no estossegui ensenyant la llengua a ningú. Si fa veure que té un refredat que no es mulli els llavis d'aquesta manera (El paràsit es passa la llengua pel llavis): tu ja els hi eixugaràs... no fos cas que sembli que ofereix els llavis a algú altre. En tot aquest any de vigència del contracte, que ni la seva mare alcavota s'acosti a la gerra del vi, i que no digui paraulotes. Si en digués, li imposarem aquesta multa: que es quedi vint dies sense beure vi».

DIÀBOL: Està molt ben redactat. Un contracte fet a consciència!

PARÀSIT: «Si alguna vegada encarrega a la serventa que porti flors, garlandes o perfums a Venus o a Cupido, que el teu esclau comprovi si les dóna a Venus o a un altre home». Aquest contracte no és pas per riure, encara que tampoc no és fúnebre.

DIÀBOL: M'encanten les condicions. Entra amb mi.

[Trad. Antoni Cobos Fajardo]

dimarts, 4 de maig de 2021

Uns mots de la traductora a la versió de «Els Captius»

Rellegint Plaute i endreçant papers he topat amb uns mots que encapçalen la traducció de «Els Captius», de Plaute. La peça es va represntar a Terrassa i a Lleida en el marc del Festival Juvenil de Teatre Grecollatí el 2004. La traducció va ser publicada per Ediciones Clásicas. El grup «Ménades» va adaptar els noms propis de manera ben original: Ergàsil era «Manitas», Tíndar era «Trépido», Filopòlem es va convertir en «Peleón», Estalagme era «Picagotas»... e così via dicendo. He tornat a tenir el llibre a les mans i m'ha agradat aquesta reflexió sobre l'obra que va escriure la professora Maite Torroja, també traductora de la peça. Fet i fet, quan diem que els clàssics són universals és per motius com aquest:
«... Si en les altres comèdies Plaute només intentava provocar la rialla sense complicacions, en aquesta la seva intenció va més enllà, ja que tota l’obra traspua una intenció moralitzant, que lluny d’arquètips i llocs comuns, proposa una reflexió sobre la crueltat humana. Així doncs, l’obra suposa un cant a l’amistat, la fidelitat i la noblesa. Per aconseguir-ho Plaute es serveix d’allò que més coneix, els recursos de l’humor i, entre aquests, la figura del paràsit, que és la que més trenca el dramatisme que es respira en aquesta comèdia. Com ell mateix escriu en el pròleg i l’epíleg, aquí no trobareu un soldat fanfarró, ni joves enamorats, ni prostitutes, ni cap esclau que amb el seu enginy només busqui el seu propi interès: en aquesta comèdia els bons amb els seus comportaments és fan fins i tot persones millors.»

dimarts, 27 d’abril de 2021

Què vol dir construir un imperi

S'ha parlat molt del que ha significat la conquesta i annexió de nous territoris o nous continents. L'aparat de propaganda sol parlar, no poques vegades, amb una benevolència que busca trufar-se de qualsevol crítica. Però la realitat, si ens atenim a la intenció de qualsevol conqueridor, és sempre ben explícita i determinada. Per això, negociar condicions o la simple proposta de dialogar amb un conqueridor —que ja es té per guanyador— no fa res més que acréixer els desitjos de mostrar el que aquest és capaç. Ho podem llegir en aquesta anècdota d'Alexandre el Gran, mentre feia campanya per terres d'Àsia i que reporta una carta de Sèneca (Ad Lucil. LIII, 10):

Alexander cuidam ciuitati partem agrorum et dimidium rerum omnium promittenti 'eo, inquit, proposito in Asiam ueni, ut non id acciperem quod dedissetis, sed ut id haberetis quod reliquissem'.

Alexandre digué a una ciutat que li prometia part de les collites i la meitat de tots els béns: «Jo he vingut a l'Àsia, no pas amb la intenció de rebre el que vosaltres em pugueu donar, sinó perquè tinguéssiu allò que deixés.»

dijous, 1 d’abril de 2021

Una cortina de fum

 «La lectura d’un clàssic ens ha de donar alguna sorpresa, en relació a la imatge que tenim. Per aquesta raó mai recomanarem prou la lectura directa del textos originals evitant el màxim possible la bibliografia crítica, els comentaris, les interpretacions. L’escola i la universitat haurien de servir per fer entendre que cap llibre que parla d’un altre llibre diu més coses que aquell llibre mateix; en canvi, fan de tot per fer creure el contrari. Hi ha una inversió de valors molt difosa per la qual la introducció, l’aparat crític, la bibliografia s’utilitzen com una cortina de fum per amagar allò que el text ha de dir i que només pot dir si se'l deixa parlar sense intermediaris que pretenguin saber més que ell.»

Italo Calvino, Per què llegir els clàssics

dimecres, 3 de març de 2021

Sòcrates / Menandre

Sí, inequívocament ens sorprèn aquest poeta que de tan bona fama gaudí entre els antics. M'ha fet pensar aquest fragment on bescanta la màxima socràtica — i ho fa a partir de l'experiència que tothom, un cop o altre, hem hagut de patir. L'advertiment inicial, el "moltes vegades", i la forma positiva d'entomar el repte, diria que són com la clau de volta, perquè s'elimina el pessimisme que un home de caràcter afigat com Virgili gairebé havia consolidat amb el seu «ab uno disce omnes» (A 2, 65).

Els trímetres iàmbics, doncs, en forma d'adagi fan: «Moltes vegades el "coneix-te a tu mateix" no és un bon consell, fóra més útil si deia "coneix els altres"».



dimarts, 16 de febrer de 2021

«In albis»

Recordo, ja fa uns deu anys, com el grup In albis teatro començava a participar en els Festivals de teatre juvenil grecollatí: concretament en un poble que va prendre nomenada també per aquest fet, Marchena. Hi van representar un Miles gloriosus de Plaute. Després havien d'arribar comèdies d'Aristòfanes i altres més de Plaute... fins a les tragèdies de primer ordre, com unes Coèfores d'Èsquil. El grup ha participat també en altres festivals d'Europa, i amb un mèrit extraordinari. El director del grup, el professor Pepe Luque, va exposar amb pèls i senyals la història del grup en les Jornades de didàctica Paideia el 2018: tots els presents l'escoltàvem amb un nus a la gola i els ulls espurnejants d'emoció... Hom podrà llegir algunes entrades al blog on recullen impressions i notícies.

El més punyent de tot és el mal tràngol (anava a escriure mensypreu) que públicament han de sofrir: des del 2017 esperen el premi de teatre que van guanyar amb El ciclop euripidi, i també altres premis. Per unes engrunes: vergonya i indignació és poc. Mentrestant la seva campanya ha estat curosament preterida i arraconada.

Que les administracions, siguin del color que siguin, no tenen cap mena d'escrúpol a l'hora de maltractar el món grecollatí és un fet objectivament comprobable. «Res, non verba». Una cosa són les paraules, les reunions, les cartes creuades, fins i tot declaracions en seu parlamentària: propaganda hipòcrita, res més. No hi ha excusa que valgui.