dilluns, 5 de febrer de 2007

Sofistes o la llei del més fort

Ja fa uns anys que vaig traduir un drama satíric d’Eurípides, El ciclop, que és una bella recreació —amb dosis d’humor i de paròdia— del cant IX de l’Odissea. En aquesta peça hi ha una intervenció que em fa pensar, per la seva exposició brillant, en una caricatura del Càl·licles de Plató. Qui sap si Eurípides expressa de forma irònica la seva angoixa davant una societat que havia perdut el nord i a la que volia plantejar, amb el seu art, aquesta mateixa problemàtica fent servir el “canal” del teatre? (El fragment que reprodueixo (vv. 316 ss.) modifica una mica la meva versió (cf. pp. 39-40). Per al text en grec, remeto a l’edició en línia de Perseus.)

“CICLOP. (Adreçant‑se a Ulisses.) La riquesa, homenet, és déu per als savis. La resta... remor i paraules de bon sentir. ¡A passeig, al fons del mar on viu mon pare! I tu, ¿com véns davant meu amb aquests raonaments?

Jo no tinc por del llamp de Zeus, foraster; jo no sé en què Zeus pot ser un déu superior a mi. De la resta tant se me'n dóna, i, com que no em preocupa, escolta'm bé: quan des de dalt cau la pluja, en aquesta casa hi tinc abrigall cobert i em menjo una vedella rostida o algun animal salvatge i, quant tinc el meu estómac ple havent buidat una àmfora de llet, ajagut ben pla, faig espetegar la túnica a força de pets, amb tant de soroll que podria competir amb els trons de Zeus. I quan la tramuntana tràcia fa caure la neu, embolico el meu cos amb pells d'animals i encenc el foc, i la neu res no m'importa.

I la terra, per força, vulgui o no, fent néixer l'herba, engreixa el meu bestiar. Jo no el sacrifico a ningú que no sigui a mi mateix —dels déus, ni parlar‑ne!— o a la més gran de les divinitats (mostrant la seva panxa enorme): l'estómac que veieu. Perquè menjar i beure cada dia, això és “Zéus” per als homes savis, i no entristir‑se per res.

Quant als qui van establir les lleis per fer la vida dels homes de colors... que es podreixin! Jo no deixaré de fer bé a la meva persona ni de menjar‑te'm. Com a dóns d'hospitalitat rebràs, perquè no em blasmis, foc i aquest calder del meu pare que coent‑te estovarà la teva carn dura de pair. Entreu dins, ¡vinga!, que en honor del déu de la meva cova, dempeus entorn de l'altar, em serviu un magnífic banquet!”