dissabte, 24 de març de 2007

Sobre Les Bacants d’Eurípides

Les Bacants d’Eurípides és una peça de múltiples lectures possibles. En la seva gran majoria —així ho vull creure— són lectures que es complementen mútuament. Aquest és el cas d’unes notes que vaig aplegar en la sessió de comentari arran de la seva lectura que havíem preparat el grup “Amics dels Clàssics”, un grup auspiciat per l’Aula Interuniversitària de Matadepera, l’AIUMA.

Indubtablement hi ha hagut un gran nombre d’exegetes que han anat a cercar en Les Bacants allò que els interessava apriorísticament, allò que els anava bé per a posteriors reflexions, però em sembla que no és el cas del que diré ara.

D’una part tenim Penteu. Més que un θεόμαχος —o sense deixar de ser-ho— se’l pot presentar com aquell que vol pensar per ell mateix i acaba sent destruït. És possible que Eurípides tingués intencions que anaven més enllà de la seva “conversió mística”? Potser, en el fons, l’anorreament de Penteu (l’home racionalista) no és més que una manera de treure del davant el símptoma sense curar el mal?

En segon lloc hi ha el paper de la dona? Quin trauma no havia de patir Agave en veure el fill mort... Ella quina culpa en tenia? Per què ella precisament havia de ser l’autora material d’un càstig diví? I, encara, si fèiem una lectura d’aquesta tragèdia fixant-nos només en el vessant femení, sembla que tot allò que fan les dones està prohibit, ha de restar amagat, desconegut...

El punt d’inflexió de la tragèdia es dóna en el vers 810: Dionís i Penteu discuteixen aferrissadament, sembla que Penteu aguanta fort. A la fi, davant de la força, Dionís canvia la seva estratègia i s’adreça a Penteu: “vols veure les bacants ajagudes, totes juntes, per les muntanyes?” Immediatament, Penteu cedeix davant aquesta temptació de voyeurisme: “donaria mil mesures d’or!”

Penteu ja no es fa enrera. Ho té decidit i, curiosament, el seu ἔρως és tan gran com el seu anterior rebuig. Segons comenta R.A.S. Seaford (E. Bacchae with an Introduction, Translation and Commentary, Warminster 1996, p. 213), en els primers estadis dels que s’iniciaven en els misteris bàquics es manifestava a la vegada una mescla de fort desig juntament amb una actitud de negativa rotunda. Fins i tot Dionís mateix el posarà a prova (v. 815): “tot i així, voldries veure (conèixer) amb gust allò que et resulta amarg?” Queda clar: a partir d’aquest moment qualsevol dificultat o qualsevol entrebanc no faran res més que enfortir la rauxa de Penteu (v. 820): ἄγ’ ὡς τάχιστα, “porta-m’hi de seguida!”