dimarts, 1 d’abril de 2008

Les històries que les paraules amaguen


Aquest és el títol d'un llibre que podríem qualificar de "filologicoanecdòtic" i, abans de comentar qualsevol altra cosa, hem de reconèixer a l'autor que ha reeixit en el seu objectiu principal: posar a l'abast del lector mitjà l'origen i història de seixanta paraules, ben vives, d'ús corrent i d'origen potser del tot inesperat. Que "salari" era la part de sal (llatí salis) que pertocava a un legionari ο que "àtom" ve del grec τέμνω, resulta tan obvi per als de clàssiques com novedós per al públic en general. (I no diguem res de la paraula idiota que amaga ben bé un contrasentit.)

Si ho entomem des del punt de l'etimologia, a hores d'ara penso que poca cosa podem fer —ni per la força ni per mitjans de seducció— per a resituar els coneixements i els estudis clàssics a una ombra del que hi ha per Europa, com Alemanya o Itàlia: contra l'analfabetisme (que es podria qualificar d'obsessiu per part d'alguns representants culturals i/o educatius) d'aquesta banda dels Pirineus ja fa decennis que ens esforcem debades.

Però, a més a més, resulta curiós que el llibre vingui d'una persona formada en Ciències Químiques i que treballa en l'àmbit de la comunicació. Si hem nascut per a salvar-nos els mots, aquest llibre ha de ser molt benvingut. No faltaria més: enhorabona, doncs, a l'autor i a l'Editorial Mina!

Una primera observació. Els mots escollits i comentats són majoritàriament de l'àmbit cientificotècnic (o més o menys afins a aquest àmbit): alcohol, alzheimer, antàrtida, àtom, avió, cadàver, càlcul, cibernauta, científic, cirurgia, clima, cosmos, dinosaure... No es parla per exemple de metàfora, gramàtica, estètica, política, etc. que potser queden una mica lluny del context vital de l'autor. Però tant fa. L'esforç, l'amenitat i la quantitat de dades que aporta el llibre no són per menys. Amb tot sí que em sembla que caldria revisar alguns ètims grecs (d'altres estan molt ben tractats, com sarkophagos, cf. p. 20; kybernáō, cf. p. 56 i un llarg etcètera; i fins i tot el parentiu entre scio i scindo, p. 59) perquè potser la lingüística comparada no és el seu fort, ni la història de les llengües (cf. p. 75, però també pp. 146-7). Per exemple, el grec kardía (que també volia dir "estómac") no va donar lloc al llatí cor (ibid.), caldria matisar potser que aster (p. 73) és un hel·lenisme adoptat pel llatí (pace Gaffiot) o segurament sigui un error de copista dinós per deinós (p. 81) o a la p. 63 confondre amb lletra lligada kheir i khein, mà. En grec khílioi (no khíloi, p. 96) vol dir "mil". (És lloable, però, veure com Xavier Duran s'havia informat i havia fet consultes sobre l'anglès al·lusiu de Joyce, cf. pp. 150-151.)

En més d'una ocasió el llibre sembla demostrar com es donen la mà la literatura i la ciència (p. 72, 149 ss.), l'etimologia i la ciència... fins i tot com ha evolucionat la història mateixa de la concepció de ciència (p. 59 ss.) que invita a reflexionar per exemple en el treball en equip (p. 61). En altres ocasions (penso ara en la història de beer, p. 54) assistim a una bella exposició de química pràctica o a una genial exposició de la història de la ciència (per exemple en "big bang"). Què hi afegiré? Doncs que de tant en tant s'abelleix, amb gust i habilitat, referint-se ja sigui a textos de medicina egípcia o al cant VI de la Ilíada (Quimera) o a altres usos homèrics (p. ex. kósmos, p. 78): reconfortant o, si voleu, un autèntic repte d'equilibris i associacions d'idees. Per exemple a ningú més no se li hauria acudit de començar parlant del corpus hermeticum (p. 103) i derivar cap a l'inventor de les conserves envasades "hermèticament". En tot cas, no li manca habilitat per a presentar-nos notícies, no ja de les Etimologies de sant Isidor (veladament en el cas de cadaver, p. 41), sinó del Diccionari Fabra (sobre els inicis del mot "semàfor", p. 164) o tretes del Diccionari etimològic i complementari de Joan Coromines (com és el cas d'assassí, cf. DECLC, vol. I, p. 456.5): qui llegeixi el llibre d'en Duran segur que aprèn moltes, moltes coses. Us el recomano, val la pena.

Cauda: pensant en el professorat, el llibre completa —i es completa— amb El porqué de las palabras, de Mª T. Beltrán, Mª T. Cases i M. García.
.

2 comentaris:

vanessa lópez saló ha dit...

Té molt bona pinta!!

Ramon Torné. ha dit...

A mi sí que m'ha agradat. Com en tot, hi ha coses millorables però la idea és bona. Venint d'un autor del món científic és admirable la seva curiositat per la història de segons quines paraules. I també la seva erudició planera i assequible.