dissabte, 2 d’agost de 2008

Goethe recrea Safo

La lectura de Les desventures del jove Werther de Goethe ha significat, tradicionalment i des del mateix moment en què van veure la llum, una de les experiències de catarsi més intenses. D’una banda perquè, per a l’autor, va ser una manera de deixar enrere i superar un desengany jovenívol; de l’altra, perquè l’exploració de l’estat anímic, tan variable, prenia cos informant en una sola peça el riquíssim cabal literari d’aquest humanista de cultura vastíssima quan només comptava vint-i-cinc anys. En efecte, aquesta novel·la escrita a la manera epistolar, aporta no poques “sorpreses” a qualsevol que conegui mínimament la poesia grecollatina, i només començar a llegir-lo (carta del 22 de maig de 1771) s’hi palesa bella una reminiscència de la Pítica VIII de Píndar:
“Que la vida humana no és sinó un somni, s’ha acudit a d’altres abans que a mi; i tanmateix, aquesta sensació em segueix, també, onsevulga que vagi”.
Com sigui, la concepció platònica que es troba a la base de tota obra mestra va rebre una expressió definitiva per boca de Sèneca amb el seu “vita brevis, ars longa” (De brevitate vitae I, 1) que tradueix el primer aforisme d’Hipòcrates. I és que qualsevol artista espera que la seva obra continuï pervivint després de la seva mort, maldant perquè la dimensió del temps esdevingui una mescla d’eternitat en la història... igual que les roses immarcescibles de Safo. Fou Herder, precisament, qui va saber desvetllar en Goethe una perenne admiració per la poesia dels grecs arran, sobretot, de la seva traducció de l’Antologia Palatina: Goethe hi va correspondre component un epigrama “A la tomba d’Anacreont” que esdevingué molt celebrat. Entre els autors més admirats per Goethe se solen esmentar Èsquil, Aristòfanes, la Poètica d’Aristòtil, l’Antologia Palatina, Llucià i el pseudo-Longí. Precisament en l’opuscle De la sublimitat es troba un famós poema de Safo. Fixem-nos com descriu vivament, a la vegada que interpel·la, el famós fragment 31 de Safo —que Catul va fer seu (Carmen LI)— en la versió catalana de Maria Rosa Llabrés:
Em sembla igual als déus
l'home que enfront de tu
seu, i de prop t'escolta
parlar dolçament

i riure encisadora; això, de veritat,
em colpeja el cor dins el pit,
car quan et miro un instant, ja no m’és possible
dir ni una paraula,

sinó que la llengua se’m trava
i prest un foc subtil em recorre la pell,
amb els ulls no veig res
i em ressonen les orelles,

una suor freda em banya, i un tremolor
em pren tota; estic més verda que l’herba
i em sento que estic a punt
de morir.

Però tot pot suportar-se, perquè...

Indubtablement el poema —i la poetessa— devia interessar el nostre escriptor. L’angoixa amorosa dels anys de crisi que es purificaven metòdicament en les pàgines de desassossec que reprodueix el Werther havien de recollir d’alguna manera aquell sentiment tan genuí i tan intens. La descripció doblada de confessió en primera persona que fa la poetessa de Lesbos havia de tenir el seu eco en les nombroses confessions que, al seu torn, anava dipositant Werther, un enamorat malaltís i inestable, en les seves cartes. El text de Goethe a què vull fer referència és el següent (Llibre primer, carta del 30 d’agost):
“Malaurat! No ets pas foll? No t’enganyes pas tu mateix? Què n’esperes d’aquesta passió frenètica, sense fi? No adreço pregàries sinó a ella: cap altra imatge no es forma en la meva imaginació, i de tot el que m’envolta, de tot el del món, només veig el que té relació amb ella. Això em procura algunes hores felices... fins que de nou tinc d’arrencar-me del seu costat. Ai, Guillem! on m’empeny sovint el meu cor! Quant he passat dues o tres hores assegut a vora d’ella, peixant-me de la seva figura, del seu posat, de la celestial expressió de les seves paraules, i la tensió dels meus sentits es fa extrema i els ulls s’enterboleixen i s’afebleixen els sentits i em sento la gorja opresa com per la mà d’un assassí; i el cor amb batecs salvatges cerca l’aire amb avidesa pels sentits sufocats i acreix encara llur torbació... Guillem, sovint, no sé pas si sóc al món!... si el dolor no m’aplana, i Lota no m’atorga el miserable conhort de deixar-me plorar la meva desolació sobre les meves mans... he de fugir, amic, he d’anar-me’n i rodar llarga estona pel ras: pujar cingle amunt, obrir-me pas a través l’espessor mai fressada del bosc, a través d’esbarzers i bardisses que em punxen i m’esquincen. Després em sento un xic millor. Un xic, només! I quan caic retut per la fatiga i la set, sovint, en la nit pregona, l’alta lluna plena, immòbil sobre meu, m’assec sobre un tronc retort, en el bosc solitari, per tal d’alleujar un instant els meus peus destrossats, i m’adormo rendit quan pel cel s’insinua la feble claror de l’alba. Oh, Guillem! La solitud d’una cel·la, el cilici, un cinyell de punxes serien conhorts que deleix la meva ànima. Adéu! No veig altre terme a tanta malaurança que la tomba.”
La represa i la recreació del poema en el cos del text del Werther és del tot palesa. La simptomatologia que pateix l’enamorat és idèntica: les diferents parts del cos queden del tot anul·lades, gairebé sembla calcat. Només que Safo acaba recordant que “tot es pot suportar” i Werther opta per deixar-se dur per l’impuls cec (com si aquest fos el seu tret distintiu, diríem amb Tucídides III, 82, 4) i sortir al camp per a refugiar-se en la natura, pensant, però, en la mort com la fi de les seves desventures. En aquest punt es pot pensar fins i tot en un paral·lelisme vital entre Werther i Safo atès que els dos acabaren suïcidant-se per un amor impossible, fracassat, inassolit: el de Lotte per part de l’un, i el de Faó per part de l’altra. Si la literatura, doncs, redimí Goethe, potser, en el cas de Safo, acabà imposant-se l’anècdota biogràfica. Però el que sí sembla cert és que Teòcrit, al començament de l’Idil·li IX, no estava mancat d’autoritat en afirmar que les Muses són la millor medecina contra els mals d’Amor.

Il·lustracions
· “Noia collint flors” (fresc de Pompeia, segle I)
· Albert Moore, “A garden” (1869)

Bibliografia
· J. W. Goethe, Les desventures del jove Werther. Trad. cat. J. Alavedra. Barcelona, Eds. 62, 1999. (Referim a aquesta edició totes les citacions de l’obra.)
· E. Grumach, Goethe und die Antike, Berlín-Nova York, Walter de Gruyter, 1949.
· G. Highet, La tradición clásica, vol. II. Trad. esp. A. Alatorre. Mèxic, FCE, 1954 (reimpr. 1986).
· D. M. Robinson, Sappho and her influence. Marshall Jones Company, Boston (MA), 1924.
· Safo, Cants. Introducció, traducció i notes de Maria Rosa Llabrés. Barcelona, RBA La Magrana, 2006.
· R. Torné, “Tres vegades un mateix poema”, Auriga núm. 20, 1998, ps. 6-7.
· J. Williams, The Life of Goethe. A Critical Biography. Oxford, Blackwell, 1998 (reimpr. 2001).

(article publicat al número 51 de la revista Auriga)

4 comentaris:

Gemma Montoya ha dit...

Benvolgut Ramon:

Ja havia llegit el teu article a la revista Auriga. Excel.lent. Una bona manera d'aproximar els textos de Safo i de Goethe als lectors que necessiten una mica de "pàtina" cultural (llegeix els joves/adolescents/alumnes etc...)
Tant de bo, altres poguessin també llegir i gaudir i entendre la sensibilitat i la grandesa dels textos clàssics.

Gemma Montoya

Ramon Torné ha dit...

Gràcies per la nota. Jo diria més aviat que l'excel·lent és per a Safo
i Goethe, oi?

Núria Vives ha dit...

Hola Ramon,

molt interessant l’article sobre la relació entre Goethe i Safo. No es que sigui molt feminista, però m’agrada que es reconegui que una dona, una gran poetessa, també ha deixat petja i ha influenciat altres grans poetes.



He enviat l’enllaç al fòrum d’alemany a la carpeta Landeskunde. Encara que no està escrit en alemany, penso que pot ser d’interès per aquells que estiguin interessants en la cultura alemanya i pot ajudar a conèixer millor un dels seus grans autors.


Bon estiu!

Núria

Margalida ha dit...

L'enhorabona, Ramon, per l'article que ja havia llegit a Auriga 51. T'agraeixo que el reprodueixis aquí amb tota la bibliografia.

Aprofito l'avinentesa per donar-te a conèixer la magnífica traducció d'un amic, Manel Pla, que malauradament a principis d'any decidí deixar-nos amb el mateix final de Safo i de Werther i que, de ben segur, hagués fruït amb el teu article:
Desgraciat! Si en sóc, de beneit! Per què m'enganyo a mi mateix? Què volen dir aquests deliris passionals interminables? Totes les meves pregàries són per a ella; la meva imaginació no crea cap imatge més que la seva i tot el que m'envolta en aquest món només ho veig en relació amb ella. Això em dóna unes hores de felicitat... fins que me n'he de tornar a despendre. Ai, Wilhelm! Per què em batega així el cor? Després d'haver estat assegut al seu costat dues, tres hores, i d'haver-me embadalit amb la seva figura, el seu aire, l'expressió celestial de les seves paraules, a poc a poc se m'inflamen els sentits, se m'ennuvola la vista, se'm tapen les orelles i sento com si un assassí m'escanyés; el meu cor busca, amb batecs ferotges, aire per als meus sentits subjugats i l'únic que fa és augmentar el meu trasbals... Wilhelm, de vegades ja ni sé si sóc d'aquest món. I, algun cop, quan la melangia no em domina i la Lotte no em permet el trist consol d'esplaiar en plors la meva angoixa sobre la seva mà... he de sortir corrents i vagarejo pels camps. Aleshores, el que m'alegra és escalar un penya-segat o obrir un camí en un bosc intransitable, entremig d'esbarzers que em fereixen, de punxes que m'esgarrinxen. Després em sento una mica millor. Una mica! I quan, pel camí, em quedo abatut de set i fatiga, de vegades, en plena nit, amb la lluna plena ben alta sobre meu, m'assec sobre un arbre vell i retorçat en el bosc solitari per procurar una mica de repòs als meus peus lacerats, i tot seguit m'endormisco rendit en una penombra silenciosa. Oh, Wilhelm! L'estatge solitari d'una cel·la, el mantell de pell de camell i el cilici serien bàlsams pels quals es desviuria la meva ànima. Adéu! L'únic final que veig a aquest dolor és la tomba.
Johann W. Goethe, Werther. Tusquets editors, 2002.