dissabte, 25 de juliol de 2009

Triaducció*

Que em perdonin els especialistes en glossaris (altrament dits gazofilacis) i lèxic normatiu. El cas és que em trobo amb una traducció... que és una meravella imaginativa. I per això mateix voldria proposar el mot: una traducció ampliada i refosa imaginativament podria ser anomenada triaducció (no tant retraducció o similars).

Comencem per l'original: primera volta. Petro Aretino cita un vers de Petrarca a l'inici de la tercera jornada del Ragionamento —coneguda també com el colloquium muliebre—. És aquest:

Se amor non è, che dunque è quel ch'io sento?
(Petrarca, Canzoniere, CCXXII, 1)

Segona: l'any 1547 Fernán Xuárez publica una versió "reduïda" d'aquest llibre de l'Aretino, ara amb el títol El coloquio de las damas —els motius són més que obvis—. El vers de Petrarca esdevé aquí una estrofa sencera, una redondilla:
Para cuanto mal sostengo
no quiero más galardón,
que ver á mi corazón
cautivo donde lo tengo.
Tercera: tinc a l'abast una versió llatina de la traducció de Xuárez (de hispanico in latinum traducebat...). El llatí és obra de Gaspar Barth (Barthius). Faig servir l'edició publicada el 1660. Ara ens les havem amb dos dístics elegíacs que fan així:

Omnia quae patior mala si pensare velint fors
Una aliqua nobis prosperitate, Dii.
Hoc precor ut faciant, faciant me cernere coram
Cor mihi capturum quae tenet hocce, Deam.

Qui es vulgui entretenir en qüestió de triaduccions segur que pot triar entre material abundant (no només del llatí, naturalment) i amb resultats tan originals com inesperats. Caldria posar-s'hi en sèrio perquè bona part de la pervivència dels clàssics és filla de les interpretacions —de vegades agosarades— que se n'han volgut fer. La història de la censura hi té molt a dir, i també la història del pensament. Algú en dubta?

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Me cuentan que la historia, en general, es mitad verdad mitad mentira, pues la mayoría de las veces la escriben lso vencedores o cronistas pocos informados. Y ahora me dices que las traducciones de los textos antoguos también. Que pena, que impotencia, no alcanzar la verdad pura y auténtica.

Lorena

Ramon Torné Teixidó ha dit...

Lorena,

no te faltan razón en lo quedices de la historia. El ejemplo que pongo es de un texto de un humanista italiano pero podría hacers qcon otros muchos... No faltan falsas traducciones según la época y el traductor: ¡ya lo decía un viejo refrán jugando con una vocal, "traduttore tradittore"! Pero es que el circuito de la "triaducción" permite recomponer muchos más elementos culturales, ¿o no?