Triaducció*

Que em perdonin els especialistes en glossaris (altrament dits gazofilacis) i lèxic normatiu. El cas és que em trobo amb una traducció... que és una meravella imaginativa. I per això mateix voldria proposar el mot: una traducció ampliada i refosa imaginativament podria ser anomenada triaducció (no tant retraducció o similars).

Comencem per l'original: primera volta. Petro Aretino cita un vers de Petrarca a l'inici de la tercera jornada del Ragionamento —coneguda també com el colloquium muliebre—. És aquest:

Se amor non è, che dunque è quel ch'io sento?

(Petrarca, Canzoniere, CCXXII, 1)

Segona: l'any 1547 Fernán Xuárez publica una versió "reduïda" d'aquest llibre de l'Aretino, ara amb el títol El coloquio de las damas —els motius són més que obvis—. El vers de Petrarca esdevé aquí una estrofa sencera, una redondilla:

Para cuanto mal sostengo

no quiero más galardón,

que ver á mi corazón

cautivo donde lo tengo.

Tercera: tinc a l'abast una versió llatina de la traducció de Xuárez (de hispanico in latinum traducebat...). El llatí és obra de Gaspar Barth (Barthius). Faig servir l'edició publicada el 1660. Ara ens les havem amb dos dístics elegíacs que fan així:

Omnia quae patior mala si pensare velint fors

Una aliqua nobis prosperitate, Dii.

Hoc precor ut faciant, faciant me cernere coram

Cor mihi capturum quae tenet hocce, Deam.

Qui es vulgui entretenir en qüestió de triaduccions segur que pot triar entre material abundant (no només del llatí, naturalment) i amb resultats tan originals com inesperats. Caldria posar-s'hi en sèrio perquè bona part de la pervivència dels clàssics és filla de les interpretacions —de vegades agosarades— que se n'han volgut fer. La història de la censura hi té molt a dir, i també la història del pensament. Algú en dubta?