dijous, 11 de març de 2010

Perdre la vida entre la por i el desig

Són ja tres lectures, gairebé seguides, de l'opuscle de Sèneca, De brevitate vitae. (M'he suscrit a la col·lecció FBM d'Altaya i no me'n penedeixo pas.) En el capítol III reflexiona sobre el temps que perdem dedicant-lo a foteses i no reservant-lo a la filosofia i a la contemplació. Seria una manera de reivindicar les dues màximes d'Heraclit, Εδιζησάμην ἐμωυτόν i Τὸ γνώναι ἑαυτόν χαλεπώτατον. Potser Sèneca aspirava, sense declarar-ho obertament, al misticisme? I una altra: voleu dir que els pijtors anys de la vida no són els anys de reflexió i record serè de les experiències viscudes? No us sembla que la incertesa dels anys de vida que poden quedar poden ser un al·licient més que cap altra cosa? És simptomàtic que Sèneca critiqui aquells considerats genis entre els homes (omnia ingenia) per a fer-los uns retrets ben clars:
In vitam suam incedere alios sinunt, immo vero ipsi etiam possessores eius futuros inducunt ... adstricti sunt in continendo patrimonio, simul ad iacturam temporis ventum est, profusissimi in eo cuius unius honesta avaritia est.

(Deixen que altres s'introdueixin en llur vida fins al punt que ells mateixos hi posen els seus futurs propietaris! Són gasius a mantenir el seu patrimoni però, tot just arriba una ocasió per a perdre el temps, esdevenen generosíssims en l'unica cosa per la qual és honorable l'avarícia.)
La línia del seu pensament, al final d'aquest capítol III, el porta a repensar el carpe diem des d'una perspectiva estoica. La irreflexió és perniciosa perquè ens fa viure sense tenir present que cal superar tota afecció i tot temor: ambdues coses per igual. Altrament l'ànima de l'home quedaria empresonada perquè aspira a coses que difícilment podrà assolir. Realment, la vida és massa breu com per a confiar-la a vaguetats.
[4] ... Tamquam semper victuri vivitis, numquam vobis fragilitas vestra succurrit, non observatis quantum iam temporis iam transierit; velut ex pleno et abundanti perditis, cum interim fortasse ille ipse qui aloquoi vel homini vel rei donatur dies ultimus sit. omnia tamquam mortales timetis, omnia tamquam immortales concupiscitis. [5] audies plerosque dicentes: 'a quinquagesimo anno in otium secedam sexagesimus me annus ab officiis dimittet.' et quem tandem longioris vitae praedem accipis? quis ista sicut disponis ire patietur? non pudet te reliquias vitae tibi reservare et id solum tempus bonae menti destinare quod in nullam rem conferri possit? quam serum est tunc vivere incipere cum desinendum est! quae tam stulta mortalitatis oblivio in quinquagesimum et sexagesimum annum differre sana consilia et inde velle vitam inchoare quo pauci perduxerunt! 
(Viviu com si anéssiu a viure sempre, mai no us ve al cap la vostra caducitat, no us fixeu en la quantitat de temps que ja ha s'ha escolat. El malverseu com una cosa que fóra plena i abundosa quan és possible que aquell mateix dia que doneu a un hom o a un afer sigui el darrer. Temeu totes les coses com a mortals però les desitgeu com si fóssiu immortals. [5] Sentiràs que alguns diuen 'em retiraré per a descansar als cinquanta, als seixanta renunciaré als càrrecs'. Quina seguretat tens d'aquesta llarga vida? Qui permetrà que les coses aniran tal com disposes? No t'avergonyeix reservar-te les deixalles de la vida i destinar al conreu del teu esperit aquell temps que ja no pot ser útil per a res? Que no és massa tard començar a viure quan el viure ja s'acaba? Quina irreflexió tan desassenyada, la de la nostra condició de mortals, el voler ajornar als cinquanta o als seixanta anys els bons ensenyaments i voler començar la vida allí on ben pocs hi han arribat!)

Última. Sense anar-lo a cercar m'ha vingut a la mà un pensament del dr. Josep Alsina publicat a La Vanguardia el 30 de juliol de 1992, un triple motor davant la vida (poesia, amor i mort) i tres opcions davant la mort... valdrà la pena passejar-hi els ulls.

2 comentaris:

Montserrat Tudela ha dit...

Ramon!
A vegades quan et lleixejo trigo un dia en pair-te!
Felicitats pel post!

Ramon Torné Teixidó ha dit...

Llegint el tractadet de Sèneca m'adonava sovint que proposa més preguntes que respostes. Si més no, l'ecriure sempre té efectes catàrtics, no?