Conèixer i viure

Potser una de les meves dèries sigui donar voltes sobre aquest dualisme que impregna bona part de la vida humana. Aquests dies m’ha vingut a les mans el llibre III de les Metamorfosis d’Ovidi. I, d’aquest llibre, el mite de Narcís que, pel que sembla, és narrat per primer cop en l’obra del poeta de Sulmona.

Entre les profecies de Tirèsias —que de jovenet havia conegut/vist Àrtemis nua— Ovidi reporta la que va fer sobre el fill de Liríope i Cefís. En ser-li preguntat si veuria molts anys de madura vellesa, va respondre amb un enigmàtic “si no es conegués”:

                       ... consultus an esset
tempora maturae visurus longa senectae,
fatidicus vates “si non se noverit” inquit. (vv. 346-8)

Si n’és d’impactant l’ús dels mots! No conèixer-se salvaria l’home. No tenir-ne consciència, no veure-hi. Aquest mateix consell va ser donat a Èdip i a Iocasta. Un consell tot contrari al manament dèlfic, conèixer-se un mateix; el mateix que Èsquil critica en el seu Prometeu perquè Ocèan només l'adapta a les circumstàncies. El dilema entre el feliç ignorant i el savi (sophós) i filòsof (Sòcrates) tràgic és antic com l’home mateix. Però la mitologia també és una llarga meditació que, de vegades, s'amaga sota un simple avís.