dissabte, 19 de març de 2011

Horaci a les PAU 2011. Una traducció de vuit Odes i del «Beatus ille»

Als horacianistes Antoni Cobos Fajardo (Girona) i 
Juan Manuel Martínez Peñarroja (Castelló)


Suposo que a aquestes alçades de curs no serà gens desconegut als nostres estudiants de batxillerat el nom d'Horaci. Qui vulgui donar una ullada a aquesta personalitat de l'època d'or de les lletres llatines pot fer-ho consultant alguns llocs de la xarxa: per exemple aquest article a «Auriga» del professor Josep Alsina, les corresponents pàgines de Laberint i del Progetto Ovidio, o el blog El fil de les clàssiques. A qui tingui ocasió, li recomano també l'article d'Ignasi Riera, «Un Horaci no del tot cínic dóna consells als poetes joves... i als vells, si pot!», Auriga 58, 2010, 18-22.

Fa poc a la revista d'humanitats «Sarasuati» he tret una versió en línia dels vuit poemes escollits de les Odes (I, 1; I, 11; I, 14; I, 24; I, 37; I, 38; II, 10; III, 30) que han de ser estudiats enguany. Aprofito ara l'avinentesa per a incloure aquí la versió que he fet de l'epode més famós del poeta de Venosa, el segon:

“Benaurat aquell que, lluny de les ocupacions, igual que la primitiva raça dels mortals, conrea els camps paterns amb els seus bous, alliberat de tot interès1; i que no es desperta, talment el soldat, en sentir el ferotge toc de la trompeta de guerra, no tem el mar furient i defuig el fòrum i els palaus superbiosos dels ciutadans rics. 
Així doncs, marida [10] els llargs sarments de les vinyes amb els alts pollancres, adés contempla els ramats de vaques mugint en una vall solitària i esporga amb el tallant els llucs bords i n’empelta de bons, adés guarda la mel espremuda en àmfores netes, adés ton les febles ovelles.
O bé, quan la Tardor ja ha deixat veure pels camps la seva testa coronada de fruits madurs, com es rabeja en collir les peres de l’empelt [20] i el raïm que rivalitza amb la porpra per tal d’obsequiar-vos, Príap i tu, Silvà, protector de les llindes!
S’abelleix de jeure, ja sia sota un vell tronc d’alzina, ja sia damunt la gespa ufanosa. Corren mentrestant les aigües pels marges pregons, se sent la piuladissa queixosa de les aus dins dels boscos i les fonts remoregen amb l’aigua que brolla tot convidant a un son lleuger.
Però quan l’estació hivernal de Júpiter tonant [30] prepara pluges i neus, encalça per totes bandes els ferotges senglars amb nombroses gosses fins les trampes que els barren el pas, o amb una estaca lleugera prepara unes xarxes poc espesses —engany per les grives llamineres— i amb la llaçada captura la llebre poruga i la grua viatgera, trofeus que l’omplen de goig.
Qui, enmig d’aitals activitats, no s’oblida de les punyents preocupacions que comporta l’amor? I si, per altra part, una casta muller acompleix el seu paper cuidant [40] la casa i els fills estimats —talment una dona sabina o l’esposa, bruna pel sol, de l’apuli amatent—, prepara el foc sagrat de la llar amb llenya resseca abans no arribi el marit fatigat i, tancant el ramat satisfet dins la cleda de canyissos, muny els braguers botits, i abocant vi de l’anyada de la dolça gerra prepara menges que no ha clagut comprar, no em plaurien més les ostres del Lucrí ni tampoc el [50] rémol o els escars2  —si mai una tempesta els empenyia de les aigües d’Orient cap al nostre mar—, i ni l’au africana3  ni el francolí de Jònia anirien a parar al meu estómac amb més goig que l’oliva collida de les branques més carregades, o l’agriella que estima els prats i les malves que curen un cos malaltís, o l’ovella sacrificada per les festes Terminals, [60] o el cabridet furtat al llop.
En l’endemig d’aquests àpats, quin bo dóna veure els ramats que tornen de la pastura cap a casa, els bous cansats amb la rella girada damunt el coll abatut, i els esclaus del casal —eixam d’una llar fecunda— posats al voltant dels Lars resplendents!”
Quan l’usurer Alfi hagué parlat així, disposat a fer-se camperol d’immediat, aplegà tot el diner per les idus i [70] es posa a preparar el préstec per a les calendes. 
[Trad. R. Torné] 


Algunes notes:
1. faenus era l’interès que hom guanyava quan feia un préstec. Vegeu, al final del poema l’al·lusió a l’usurer Alfi.
2. L’scaurus era un peix molt preuat a l’Antiguitat, que es trobava a l’Egeu i a les costes d’Àfrica.
3. La gallina de Guinea.

Il·lustració:
del blog de Francesc Cornadó

5 comentaris:

Francesc Cornadó ha dit...

Us dono les gràcies per haver posat el meu dibuix de la Llibreta Negra.

Francesc Cornadó

Francesc Cornadó ha dit...

Us dono la benvinguda com a seguidor del meu blog. Ja veureu que soc un admirador de la poesia lírica grega i en general dels clàssics i en el meu blog vaig posant-hi alguna referència.
Salut
Francesc Cornadó

Francesc Cornadó ha dit...

A propòsit de Simónides de Ceos, el poeta de la teva capcelera, t'he de dir que el passat 20 de febrer vaig posar al meu blog dues odes d'aquest poeta. Eren traduccions de Federico Carlos Sainz de Robles per Austral.
Salud
Francesc Cornadó

Ramon Torné Teixidó ha dit...

Moltes gràcies pels comentaris. La veritat és que, venint d'un arquitecte, el teu blog té molt mèrit. Ànims i endavant!

Anònim ha dit...

És una traducció esplèndida!

Molt bé. Felicitats!

Francesc Magrinyà