dimecres, 10 d’agost de 2011

Generacions coetànies i evolució artística

És doctrina prou divulgada que la tragèdia grega va evolucionar profundament en pocs anys: d'Èsquil a Eurípides va davallar del món més diví al món de les misèries més humanes. Ja els antics varen cercar en els tres tràgics una contemporaneïtat centrada en la batalla de Salamina, l'any 480 aC. Però això no els privava de veure que, tot i vivint uns mateixos esdeveniments històrics, l'art de Sòfocles ja no és l'art d'Èsquil. I que Eurípides ja no té l'equilibri present en Sòfocles.

Conviure no ens fa ser ni pensar ni obrar de manera igual. Menys encara quan ens les havem amb genis creadors. I es podria ampliar perfectament a tots els altres camps humans: no només a la poesia, sinó a les arts visuals i fins i tot a la filosofia. Ho demostra Joan Fuster en un capítol que duu per títol "Contemporanis i coetanis", recollit en el seu assaig sobre història de l'art El descrèdit de la realitat (1955). Les seves paraules, tan mesurades i contundents, ajuden més que cap altre comentari a reblar aquesta idea mateixa:
Una ràpida mirada al nostre entorn ens revelarà la coexistència d'estils i de gestos dissímils o contraposats en el homes que coincideixen en el nostre temps, en un mateix temps. Sempre ha estat així. Els defensors de la interpretació generacional de la història de l’art ens ofereixen un examen de la qüestió, en la petita escala de la cronologia personal. Ells –esmentem el nom de Wilhem Pinder– parlen de la “contemporaneïtat del no coetani” , és a dir, de la convivència simultània de gent de la més diversa edat, gent de generacions distintes, que, naturalment, participen de tons vitals divergents. El jove i el vell són conteporanis, però no coetanis: viuen en el mateix temps, però no en el mateix pla, ni amb un ritme acordat; solen tenir una concepció del món –i tot el que se'n segueix– més o menys diferent. Si trasplantem aquest plantejamnet fora del cercle de les dates de naixença dels artistes i el fem jugar en el camp de l'evolució dels estils, veurem també com s’hi dóna aqueixa “contemporaneïtat del no coetani”. I comprovarem que, al costat dels artistes de transició, hi ha els qui es mantenen assentats en l’estil moribund –que no ho és tant, mentre que es  mostra fecund– i els qui s’afermen en l’estil nou: inclús, de vegades, els artistes que ja anticipen la modalitat posterior.
(J. Fuster, Indagacions i propostes, Barcelona 1981, pàgs. 27-28)