Plautus redivivus: un nou espectacle de masses?

Ja fa un temps, un molt bon amic meu, l’Enric Comas, és responsable d’una companyia teatral amateur, Tempus est iucundum, formada per joves (alguns d’ells molt joves) que representen amb gran il·lusió i molt encert diverses obres clàssiques. Si no vaig equivocat, han posat en escena l’Amfitrió i la Mostel·lària de Plaute, L’assemblea de les dones d’Aristòfanes i Medea d’Eurípides. Han actuat a l’Auditori del Centre Cultural de la Caixa de Terrassa i al Teatre Alegria (també de Terrassa), al molt acollidor Teatre de l’Escorxador de Lleida, al teatre Novetats i al magnífic Grec de Barcelona, als teatres romans de Sagunt i de Segòbriga...

El proper diumenge, dia 11 de març, en un “molt bufó” escenari de què disposa l'emblemàtic Hotel de Matadepera, a dos quarts de set de la tarda, ens faran gaudir amb el nou Amfitrió de la temporada (l’entrada serà lliure!) gràcies a l’interès i bon acolliment per part de l’Aula Interuniversitària de Matadepera, l’AIUMA. Dimarts vinent, el dia 13 de març, representen l’obra al teatre Alegria de Terrassa en el marc del XXIV Festival europeu juvenil de teatre grecollatí, que també és organitzat pel Centre per a la Representació i Estudi del Teatre Antic (CRETA).

Per cert, el mateix dia 13 de març per la tarda comença un curs sobre la comèdia clàssica i la seva recepció que tindrà lloc a l'Institut Municipal d'Educació de Lleida: també hi sou convidats.

Vés per on, que un diari de Lleida va encarregar a l’Enric un article que servís com a ”introducció” a Plaute i on expliqués una mica què ha significat Plaute per al teatre. Us l’adjunto aquí mateix:

--------------------

Del teatre al circ: Plaute i l'espectacle des de l'antiga Roma al Renaixement

Des dels temps de les primeres avantguardes la innovació i l'originalitat s'han col·locat al centre de gravetat de l'univers cultural, polític, econòmic i social, amb una intensitat sense precedents.

Avui sembla que l'única manera que siguem algú en aquest món és traient-nos la rèmora de la tradició, per convertir-nos en una mena de déus creadors del no-res. Aquesta voluntat de ser diferent al veí contrasta vivament amb l'actual huracà homogeneïtzador que han desfermat les masses contra l'individu. Aquestes dues forces aparentment de signe contrari es confabulen perquè, en l'erm devastat per aquesta espiral erosionadora de qualsevol irregularitat, s'erigeixi com a protagonista únic el monòleg unidireccional de l'espectacle de masses. Aquesta tirania foragita, moltes vegades amb menyspreu, el pòsit de les excel·lències de la tradició occidental que es remunta a Homer i arriba fins a un clàssic contemporani com Woody Allen.

Amb tot, creieu que en aquesta tria som tan originals com aspirem? Potser serem els primers que justifiquem aquesta opció -o obligació?- estigmatitzant la contrària d'elitista, de conservadora o, directament, de carca; però no som innovadors -uix, quin pecat!- quan ens deixem dur per la riuada incontrolada de l'espectacle de masses i dels sentiments primaris que desperten, en detriment de les exímies decantacions que la bóta de roure del temps ha anat enriquint dia rere dia, any rere any, segle rere segle. No ens equivoquem quan afirmem que el divorci entre aquest llegat i els espectacles de masses ja s'esdevingué a l'època romana. El circ i l'amfiteatre s'imposaren -amb molt més del doble d'espectadors, com semblaria per l'etimologia- al teatre, especialment en el decurs dels últims anys de la República, al segle I aC.

I si no em creieu, interpel·leu-vos i responeu quants dramaturgs grecs coneixeu i quants, de romans. Dels primers, de ben segur que us vindrien al cap Eurípides, Sòfocles, Èsquil i, amb una mica d'esforç, Aristòfanes i Menandre; mentre que, de romans, només un de sol -Plaute- o, a tot estirar, podríeu recordar-ne un altre: Terenci.

Per què només han quedat dos dramaturgs romans en els annals de la literatura universal? Per què tots dos comediògrafs? Per què tots dos de l'època republicana?

Plaute obtingué un gran èxit entre el públic ja en vida i en èpoques subsegüents. L'aplaudiment del públic s'esmorteí molt més en les obres de Terenci, tot i ser força valorat pels autors cultes posteriors durant la moralista Edat Mitjana, i segurament fou del tot inexistent en Sèneca, a més de filòsof estoic, autor tràgic particularment truculent i retoritzant, les obres del qual es creu que no foren representades, sinó únicament declamades. Tot i això, fou traduït al català a finals de la Edat Mitjana i exercí, per exemple, una gran influència en la poesia d'Ausiàs March, sobretot en els aspectes més tortuosos.

Així doncs, després de Plaute i Terenci, s'esdevingué la mort del teatre a Roma? Potser la dama negra no arribà a trepitjar l'escena, però la tradició teatral grecollatina passà de moure's per sobre de les fustes dels escenaris antics a descansar a les fustes dels prestatges de les biblioteques dels escriptoris medievals. I no són uns altres que els poetes de la cort ducal de Ferrara que retornen Plaute al escenaris. Sota el mecenatge i la participació molt activa d'Ercole I d'Este, el duc de Ferrara, es representà el 1486 la peça I Maenechmi ("Els bessons"), en llengua vulgar i davant de tot el poble. Hi ha qui considera aquesta fet com la primera mostra de teatre modern, donant la raó a Gaudí quan deia que la modernitat consisteix a un nou retorn als orígens. Realment, l'espectacular muntatge que s'hi oferí, farcit d'intermezzi (entremesos) acolorits per la música i pels balls del gust de l'època i rematat pels focs d'artifici, va causar una gran impressió als qui van tenir el privilegi d'assistir-hi, si fem cas als testimonis de l'esdeveniment que en deixaren constància escrita.

Si té poc sentit que una obra en prosa quedi reclosa dins d'aquestes llustroses arques apergaminades que són els còdexs, antecessors dels actuals llibres, aquest daurat empresonament encara fa menys sentit en el cas de les obres de teatre, pensades per ser representades. Tot i que professo un gran respecte vers la bibliofília i els bibliòfils, sempre he preferit l'acte revivificador de la lectura per damunt de la veneració llibresca, sense òbviament excloure-la: quin ésser insensible pot substituir el plaer del contacte tàctil i visual amb un llibre per l'asèpsia d'unes pàl·lides fotocòpies?

Amb aquest ànim revitalitzador, actuaren els poetes de la cort de Ferrara, els traductors d'aquestes obres des del Renaixement i, sobretot, les principals figures de la dramatúrgia de l'època, que empraren el llegat del nostre vell amic Plaute com una rica i profitosa pedrera d'on extreure arguments, situacions, caràcters o diàlegs per refondre'ls en unes creacions o recreacions genials; i no pas del no-res, com creuen vanitosament alguns autors deificats dels temps moderns, sinó a partir del pou gairebé insondable i inesgotable de la tradició. Al llarg d'obres tan reeixides com The Commedy of Errors de William Shakespeare o L'avare de Molière, hi podem entrellucar el sorneguer somriure, els caràcters no pas per arquetípics sense vigoria i, en menor mesura, el devessall de jocs de mots, tots inequivocament plautins. Cerqueu-ho avui en un teatre massa vegades convertit, quan vol apropar-se a les masses, en un circ -això sí!- ben original... originalment romà!

Enric Comas i Parer (Centre per a la Representació i Estudi del Teatre Antic)