El judici de Sòcrates vist el segle XXI

Οὐδὲν γὰρ ἄλλο πράττων ἐγὼ περιέρχομαι ἢ πείθων ὑμῶν καὶ νεωτέρους καὶ πρεσβυτέρους μήτε σωμάτων ἐπιμελεῖσθαι μήτε χρημάτων πρότερον μηδὲ οὕτω σφόδρα ὡς τῆς ψυχῆς, ὅπως ὡς ἀρίστη ἔσται, λέγων ὅτι Οὐκ ἐκ χρημάτων ἀρετὴ γίγνεται, ἀλλ' ἐξ ἀρετῆς χρήματα καὶ τὰ ἄλλα ἀγαθὰ τοῖς ἀνθρώποις ἅπαντα καὶ ἰδίᾳ καὶ δημοσίᾳ. (Plató, Apologia 30 a-b)

Car jo no faig res més que que anar d’una banda a l’altra persuadint-vos, joves o vells, de no ocupar-vos ni del cos ni de persuadir-vos, joves o vells, de no ocupar-vos del cos ni dels diners abans amb tant de zel com de l’ànima, per fer-la tornar el millor possible, dient-vos que la virtut no ve de les riqueses, sinó que les riqueses i tots els altres béns dels homes en l’ordre particular i en la vida pública vénen de la virtut. (trad. Joan Crexells)

En la societat democràtica, decadent i adulterada, en què va viure Sòcrates aquest “evangeli” feia nosa. No el podien acceptar. Per força havia de ser rebutjat.
En la societat amb ideals democràtics actual en què hem de viure —i conviure—, el missatge socràtic no és que sigui rebutjat, és que ni tan sols ningú no planteja el seu refús. El que es fa és diluir, deformar, arraconar aquest missatge... I això últim em sembla molt pitjor, més covard, més manipulador i perillós que el que van fer els atenesos amb Sòcrates. Us heu demanat mai quina mena de consciència sobre la democràcia hi ha entre la gent del carrer? On anirem a trobar un tàvec, un fibló, un crític equànime de les actuacions socials i que busqui encaminar els ciutadans vers un ideal amb fonament i continguts bons?