Corregir un poeta agraït

En certa ocasió vaig sentir que Joan Baptista Solervicens va revisar i corregir la bellíssima traducció de La divina comèdia que havia fet Josep Maria de Sagarra. I aquest “revisor” ha quedat en l’oblit... la qual cosa em sembla una tremenda injustícia.
Fa un temps em vaig posar a traduir uns versos d’Horaci que em semblen d’una sinceritat preciosa. El poeta es mostra reverent, agraït... el seu amic i crític, Quintili, havia mort. El Pudor, la Fides, la Veritas: qui cerca això, avui, en la poesia? Ben pocs!
El meu atreviment només vol ser un homenatge i un advertiment: qui és humil fa poesia de veritat. Aquesta composició seva val per moltes, és sublim. I la traducció només vol ser-vos un ajut.

Carmina I, XXIV

Quis desiderio sit pudor aut modus
tam cari capitis? praecipe lugubris
cantus, Melpomene, cui liquidam pater
vocem cum cithara dedit.

ergo Quintilium perpetuus sopor
urget! cui Pudor et Iustitiae soror,
incorrupta Fides, nudaque Veritas
quando ullum inveniet parem?

multis ille bonis flebilis occidit,
nulli flebilior quam tibi, Vergili.
tu frustra pius, heu, non ita creditum
poscis Quintilium deos.

quid si Threicio blandius Orpheo
auditam moderere arboribus fidem?
num vanae redeat sanguis imagini,
quam virga semel horrida,

non lenis precibus fata recludere,
nigro compulerit Mercurius gregi?
durum: sed levius fit patientia
quidquid corrigere est nefas.

Odes I, XXIV

Amb quin respecte, o amb quina mesura, ens hem de captenir quan enyorem una persona tan estimada? Inicia els cants de dol, Melpòmene —el Pare t’atorgà, amb la cítara, una veu cristal·lina—.

I doncs, un son perpetu oprimeix Quintili! Un com ell, quan el trobarà l’Honor, la incorrupta Fidelitat —que és germana de la Justícia—, la nua Veritat?

Ha mort aquell que és ben digne de ser plorat per molts homes bons; però per ningú més digne de ser plorat que per tu, Virgili. Tu, pietós endebades, ai!, reclames Quintili als déus —ell, que no ha estat tingut per mereixedor d’aquest favor—.

Què, si modulessis la lira —aquella que els arbres escoltaven— més dolçament que Orfeu? Potser tornaria la sang a la buida figura que Mercuri, gens benèvol als precs, amb el seu terrible gaiato haurà empès cap al negre escamot perquè els fats l’hi tinguin embarrat? És dur: però amb l’ajut de la paciència qualsevol cosa impossible de canviar esdevé més lleugera.