στῆϑ’ αὐτοῦ καί μου παῦρ’ ἐπάκουσον ἔπη.
Hi ha un altre lloc d’aquest corpus, però, que reprodueix aquests mateixos epítets de manera formular (vv. 1117-1118):
σὺν σοὶ καὶ κακὸς ὢν γίνεται ἐσϑλὸς ἀνήρ.
“Plutos, el més bell i cobejable de tots els déus: amb tu, fins i tot el qui era dolent esdevé un home honest.”
La punta d’ironia —i potser de paròdia respecte el dístic anterior— és prou palesa en aquesta invocació al déu de la riquesa... Però això no és tot el que anava aplegant.
Curiosament al Museu Nacional d’Atenes es conserva un cílix de principis del s. V on hi ha representat un poeta mig ajagut (davall de la llitotxa hi ha un conill) que, en el decurs d'un simposi, va recitant fins a la penthemímera femenina (el text és escrit de dreta a esquerra): Ὦ παίδων κάλλιστε, Ο Π Α Ι Δ Ο Ν Κ Α Λ Λ Ι Σ Τ Ε.
[Corpus Vasorum Antiquorum, vol. 1, III Ic, pl. 3, 1]
ἀλλ' ἔτι κάλλιστόν τε καὶ ἱμεροέστατον ἄλλων
παῖδα φίλον Κρείοντος ἀμύμονος, Αἵμονα δῖον
(scil. devoravit Sfinx, vel similia)
Fins aquest punt pot arribar la intertextualitat en el segon llibre d’elegies de Teognis? Hi ha, doncs, una “reminiscència” d'aquell deler exterminador de l’Esfinx que ara encarnaria un poeta adult davant d’un jovincell, company de banquet i presa igualment cobejable? Seria tan genial com cínic!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada