ΑΓΟΡΑΖΕΙΝ

Reprodueixo una columna molt suggerent de l'amic Ramon Camats publicada fa uns dies i que ell mateix m'ha donat a conèixer. Crec que paga la pena pensar en la dinàmica de les relacions humanes en ple segle XXI. De veritat hem adelantat tant? Més aviat no! Si volem ser "nosaltres" paga bé la pena tenir el lógos ben present i ben a la vora. Acostumem-nos a pensar i a enraonar. I, esbalaïts, admirem-nos com gràcies a ell, el dià-logos, es produeix l'esdevenir i el canvi en el món: i nosaltres en ell. Potser d'alguna manera també ho intuïa l'inici ἐν ἀρχῇ ἦν ὁ λόγος...

En grec, ἀγοράζειν és un verb que es refereix al fet d’anar a la plaça a veure què s’hi diu. I també, és clar, a comprar, a vendre, a xerrar, a trobar-se amb els amics, coneguts i saludats. Agorazein també significa sortir de casa sense un objectiu concret, només per a passejar, tranquil·lament. I si pot ser, fer-la petar amb aquells amb qui s’escaigui de trobar.

El verb és realment curiós. Té el seu origen en el substantiu «àgora», que és el nom que els grecs de l’antiguitat donaven a un indret de les ciutats: normalment una plaça oberta, porticada i voltada d’edificis, que constituïa el centre de la vida pública, cultural, comercial i política; un lloc per al diàleg i el debat. Durant el segle V aC, l’àgora d’Atenes fou l’escenari de moltes reunions ciutadanes on es debateren les primeres lleis democràtiques que ha vist la història.

Als grecs antics els agradava practicar «agorazein», això és, passejar de forma assossegada i conversar. Aquest costum, que avui sembla gairebé perdut, té molt a veure amb els orígens de la filosofia. Plató, a qui li agradava reflectir els costums socials dels seus contemporanis, comença un dels seus millors diàlegs, el Fedre, amb aquestes paraules de Sòcrates: «Amic Fedre, on vas i d’on véns?», i Fedre li respon: «Vinc de casa de Lísias i me’n vaig a passejar fora de les muralles, pels camins, car diuen que és més descansat que caminar pels porxos» (Phaedr. 227a), i segueix una llarga conversa entre tots dos sobre l’amor i la bellesa, el destí de l’ànima després de la mort i la relació entre la retòrica i la veritat. Podríem afegir, encara, que als deixebles d’Aristòtil els anomenem «peripatètics» per l’hàbit que tenia el mestre d’impartir classe tot passejant a l’entorn d’un pati de columnes. I també que l’escola filosòfica estoica deu el seu nom a «Stoa» o pòrtic amb columnes que presidia un dels extrems de l’Àgora atenesa on acostumaven a reunir-se Zenó i els seus deixebles.

Amb tot plegat només vull remarcar el fet que els grecs tenien una manera de viure –lenta i parsimoniosa– que afavoria el diàleg, estimulava el pensament i permetia el cultiu de l’amistat. Per a nosaltres, en canvi, el terme «agorazein» sembla mancat de sentit: ja no passegem, sinó que només ens desplacem d’un lloc a l’altre, sempre amb un objectiu precís. Anem al centre de les ciutats, com els grecs, però només als «centres comercials» que hi ha, i no pas per a intercanviar idees sinó per a adquirir i acumular béns de consum. Estic convençut que no ens faria cap mal si, entre els propòsits d’any nou que segurament ens farem, hi afegíssim el de recuperar el temps del passeig, de la xerrada i del pensament.

Publicat per Ramon Camats. «Cave Canem», Diari Segre.

Dissabte, 29 de desembre de 2007.