Un recurs horacià

És commovedor el tercer poema del segon llibre de les Odes d’Horaci. Hi ha una mescla de carpe diem que es clou amb un dur memento mori que el fan especialment atractiu. Horaci, però, prepara el lector pocs moments abans tot dibuixant un breu locus amoenus (vs. 9-12):

Quo pinus ingens albaque populus
umbram hospitalem consociare amant
ramis? Quid obliquo laborat
lympha fugax trepidare riuo?

¿On un pi enorme i un àlber blanc desitgen
fer una ombra acollidora amb les branques?
Com és que pels revolts del riu
s’afanya l’onada fugissera?
(trad. Antoni Cobos)

De seguida entra amb la idea central del poema: en aquest “espai meravellós” on vivim és lícit gaudir del goig —rosae amoenae, quina doble imatge no ens ve a la memòria!— abans les tres Parques no tallin el fil de la vida de l’home (vs. 13-16).

Huc uina et unguenta et nimium breuis
flores amoenae ferre iube rosae,
dum res et aetas et Sororum
fila trium patiuntur atra.

Fes portar vi i perfums i les flors
efímeres de la rosa agradable,
mentre ho permetin el anys
i els negres fils de les tres Germanes.

Aquesta tècnica de presentar un paisatge idíl·lic, un jardí meravellós, i seguidament convidar el lector a gaudir-ne i a gaudir de la vida nimium brevis per temor a una mort potser imminent és un recurs ben freqüent en el poeta de Venúsia: el mateix fil de pensament es dibuixa en les tres odes que parlen de la primavera (I, 4; IV, 7; IV, 12), en l’oda de l’hivern (I, 9) i també en l’epode XII.