Un Nadal de Ramon Llull a París

Al docte i bon amic Pere Villalba

Corre l’any de gràcia de 1310. Ramon Llull, l’apòstol d’ubiqua activitat, el mallorquí sense calma, frega ja els vuitanta anys. Molta neu senil en els seus cabells i en la seva barba, molta claredat celeste en els seus ulls, i molt de foc intern en el seu pit d’atleta. Ha recorregut en totes direccions el món univers dels seus dies; ha intentat despertar-lo amb els seus crits, que es perden en el desert, i l’ha omplit amb la gesticulació immensa dels seus braços. Ha vist l’esfondrament dels seus somnis, l’enrunament del col·legi de Miramar, on s’aprenien les hòrrides llengües dels infidels; ha plorat la cançó del Desconhort. És la tercera vegada que vaga per París; ha assistit al fracàs de la seva Art Magna a la Sorbona, on els escolars li han tret el motiu de “Mestre Ramon de la barba florida”. Ara ja la seva barba és d’una sola color, però és viva i verda la seva senectut, somniadora com l’edat d’un jovencell.

La vellesa de Ramon, adusta com la soca de les oliveres de la seva terra natal, encara vol fruitar amb fruits d’unció i de suavitat; i la seva longevitat ha de conèixer les tendreses de Simeó, a la darreria dels seus jorns mortals. A la vora-vora del Sena, la nit de Nadal de 1310, en el seu propi alberg de la Boqueria—Boucherie, mercat de carn de boc—, comença un breu llibre que ens ha arribat en la seva bàrbara versió llatina i en un exemplar incunable, que porta el títol De natali parvuli pueri Iesu, ço és: “Del naixement de Jesús Infant”.

Incipit prohemium.
Da Domine in te credentibus affectum actumque tibi placendi consimilem atque in te perseverandi destinationem irrevocabilem et nullam cum infidelibus portionem legisque tuae praeceptum geminum adimplere. Fac nos Domine sine elatione veraces sine fictione humiles sine dissolutione hilares sine errore justos sine jactantia mites sine penuria pauperes sine avaritia divites doctos studere fieri non arroganter velle videri.
Explicit prohemium.

Proemi.
Ah, Senyor! inspirau en aquells qui creuen en Vós el desig i l’obra, filla del desig, de fer-se semblant a Vós, i l’irrevocable propòsit de mantenir-se constants en tal pensament, amb els infidels, i de complir els manaments de la vostra llei. Feis-nos, Senyor, verídics sens orgull, humils sense fingiment, alegres sense dissipació, justs sense error, mansuets sense jactància, pobres sense misèria; sens avarícia, rics; doctes mitjançant l’estudi, sense voluntat de semblar arrogants.

(Notícia i traducció de Llorenç Riber, revisada per Miquel Batllori. Ramon Llull, Obres essencials, vol. II, p. 1273; cf. ROL, vol. VII)