«...És aleshores que comença de sonar, a la cantonada, la veu del venedor de diaris. El venedor de diaris en ven tres: és en tres que té confiança. Diu els tres noms en una cantarella absolutament mancada de relleu. En la cantarella, a més, els noms hi són escapçats, hi ha esdevingut d’una extraordinària imprecisió fonètica. D’una expressió articulada gairebé han passat a ésser una suggestió remota. A petits intervals, la cantarella es repeteix, amb una mecanicitat poc humana.» (Josep Carner, Les bonhomies)No amagaré que en el decurs de l'estudi del llatí hi ha moments i episodis que són desconcertants. Sembla que la llengua s'aprèn a base de cantarella, a base de repicar declinacions. I s'ha cregut que si no era així difícilment hom pot arribar a assimilar-ne les beceroles gramaticals. Aquella pel·lícula esperpèntica, La vida de Brian, fa una paròdia del que un estudiant pot arribar a recordar quan nota l'espasa al coll: les regles gramaticals més inusitades són repetides amb una rapidesa memorística prodigiosa. La volta de rosca final és la pintada Romani ite domum... Qui no ho recordi pot donar-hi un cop d'ull.
Però continuo amb la cantarella. De vegades notem que el convenciment n'és del tot absent. Sembla que es diu el que hom no creu. O que ho fa. Temps enrere un professor de la Universitat Carlos III, Óscar Martínez García, va enviar-me aquest enllaç amb un vídeo sobre el batxillerat d'Humanitats. De veritat escolliríem aquests estudis tot hi haver ensopegat amb els plans d'estudi ofegadors que successius governants imposen maquiavèlicament, sense cap mirament? Quan el convenciment fallava passen coses ridícules. I els detractors tenen a la mà un argument ben fort: la gent es fa un gran tip de riure perquè l'extrapolació ens ve servida en safata. Ja em direu, per exemple, què significa el paperot d'uns soldats "en aquella gran missió"...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada