Telèmac i Atena

Els diàlegs entre Atena i Telèmac són d'una profunditat psicològica extraordinària. Són els que marquen les pautes per on ha de discórrer l'acció de l'Odissea. Són diàlegs més importants que no els del fill amb la seva mare Penèlope. És d'Atena que Telèmac rep ensenyaments de rebus humanis atque divinis, és Atena qui planifica, qui combat el seu desànim i, pel que fa al credo o a les seves cavil·lacions, és la deessa —un alter ego de la seva mare, postulàvem fa uns dies amb els Amics dels Clàssics de l'AIUMA— qui posa les coses al seu lloc. Aquesta lògica i sentit comú (o, si voleu, psicologia) que emana del pensament femení (i no de l'ἀρετή guerrera) és un dels secrets gràcies als quals el poema homèric manté la seva vigència i se'ns fa realment proper. Ho podreu comprovar amb aquest passatge del cant III (vv. 231-238). Parla la deessa:

Ῥεῖα θεός γ' ἐθέλων καὶ τηλόθεν ἄνδρα σαώσαι.
βουλοίμην δ' ἂν ἐγώ γε καὶ ἄλγεα πολλὰ μογήσας
οἴκαδέ τ' ἐλθέμεναι καὶ νόστιμον ἦμαρ ἰδέσθαι,
ἢ ἐλθὼν ἀπολέσθαι ἐφέστιος, ὡς ᾿Αγαμέμνων
ὤλεθ' ὑπ' Αἰγίσθοιο δόλῳ καὶ ἧς ἀλόχοιο.
ἀλλ' ἦ τοι θάνατον μὲν ὁμοίϊον οὐδὲ θεοί περ
καὶ φίλῳ ἀνδρὶ δύνανται ἀλαλκέμεν, ὁππότε κεν δὴ
μοῖρ' ὀλοὴ καθέλῃσι τανηλεγέος θανάτοιο.

Un déu, si vol, fàcilment salvarà, fins de lluny, el seu home.
Jo més voldria passar fatigues nombroses i penes,

i a l’estatge fer cap i veure-hi el dia en què es torna,

que, en venint, sucumbir damunt la llar, com l’Atrida

pèrfidament caigué a mans d’Egist i l’esposa.

Però el cert és que la mort, a tothom comú, ni els déus poden

fer-la enllà de l’heroi que estimen, quan ve que l’atua

la funesta parca de mort, que en el dol ens aplana.

(Trad. C. Riba, ed. Alpha, Barcelona, 1953, p. 59)