Declaració de principis

Ho vaig llegir fa temps i em va agradar molt. Ho trobareu en el blog doceo et disco-διδάσκω καὶ μανθάνω (i abans al blog ÍTACA, el mes de setembre del 2006). Es tracta, senzillament, de deixar clars alguns punts que molta --massa gent-- no té clars. Així que ho reprodueixo aquí, havent començat el curs, ampliant-ho i canviant-ho un xic:

EL LLATÍ I EL GREC NO SÓN LLENGÜES MORTES
Perquè una llengua morta no la parla ningú.

Perquè una llengua morta no la llegeix ningú.
Perquè una llengua morta no l'entén ningú.
Perquè el grec i el llatí són llengües oficials de més d'un país.
Perquè quan hi ha un descobriment hom recorre al grec i al llatí per a donar-li un nom.
Perquè són llengües amb tecnicismes que s'entenen pertot arreu.
Perquè el grec i el llatí es pode llegir i comprendre, i no fa falta, el 90% de les vegades, la intervenció d'altres llengües per a entendre'ls.
Perquè són el vehicle de cultura.
Perquè el llatí és la llengua mare de milions de persones del món.
Perquè el català i les seves llengües germanes no deixen de ser llatí mal parlat.
Perquè són les nostres arrels en tots els sentits.

Perquè gràcies als seus avenços en medicina, tècnica, guerra, dret... avui som una mica més i estem una mica més avançats.
Perquè el llenguatge mèdic és grec i llatí purs. I també una gran part del lèxic de l'anglès.
Perquè, per la seva base indoeuropea, l'aprenentatge i comprensió de la gramàtica i els fenòmens lingüístics d'altres llengües és més fàcil perquè són els comunes...
Perquè un filòleg clàssic és una persona encuriosida i interessada per la seva llengua i el seu passat.
Perquè el coneixement del llatí i del grec suposen un coneixement més ampli de la nostra llengua...
Perquè permet conèixer la quintaessència de la nostra llengua i de la nostra cultura.

El llatí i el grec no són llengües mortes.
Perquè es parlen, es llegeixen, s'escriuen.
Perquè si fossin llengües mortes, ja faria anys que no s'estudiarien.

Perquè si fossin llengües mortes, ningú coneixeria la seva pròpia llengua.
Perquè si fossin llengües mortes, no es tindrien mecanismes ni arrels per a crear noves paraules.
Perquè si es tractés de llengües mortes, mai no es parlaria d'evolució.
Perquè una llengua morta no duraria més de dos mil·lennis parlant-se.
Perquè si el llatí fos una llengua morta no hauria donat lloc a tanta cultura ni a tantes altres llengües.
Perquè si hagués mort, s'hauria perdut una part important de la història de la humanitat.
Perquè si fossin llengües mortes, Europa no estaria orgullosa de les seves arrels: de fet, no tindria arrels.
Perquè si fossin llengües mortes, els metges no tindrien vocabulari ni els coneixements que tenen, els historiadors no coneixerien més de mil anys d'història, els enginyers no coneixerien els elements bàsics de la tècnica, els militars no sabrien desenvolupar estratègies, els arquitectes no tindrien models que han servit durant segles, no hi hauria models de comportament moral, els polítics serien inútils (encara que això sigui l'excepció), els juristes es guiarien per l'interès propi, els científics no tindrien referents per a anomenar les coses de manera que ho entenguessin tots, els químics continuarien fent de mags, ni tan sols tindríem arades per a conrear la terra, els mestres no sabrien ensenyar...

Perquè l'essència del llatí i el grec la duem intrínseca en el nostre ésser, ens inspira, ens sorprèn, ens ensenya, ens acull, ens uneix... ho admirem.

No hi ha ningú que quedi indiferent davant el Colosseu, el Partenó, una obra d'enginyeria romana, la Ilíada, les tècniques de guerra, les maneres de vida, el respecte per la família, l'amor a la pàtria, les seves organitzacions, els seus personatges, les seves gestes, la seva cultura ...
Perquè si fossin llengües mortes, la nostra societat seria primitiva.
Perquè ningú pot renegar del seu passat ni dels seus pares: sempre estaran aquí.

Per això un filòleg clàssic és una persona necessària per a la societat: perquè qui desconeix el seu passat, està condemnat a repetir-lo en el futur.
Perquè el plaer de poder llegir i comprendre el llatí i el grec en si mateixos és molt intens, indescriptible, emocionant. És un plaer permès a uns pocs, la curiositat dels quals i l'amor per la llengua i la cultura els ha dut per aquests camins.

Un filòleg clàssic no està interessat en els diners, sinó en poder acostar al món petits tresors que a la majoria de la gent passen desapercebuts...
Perquè són dipositaris d'aquesta memòria, talment una baula més en el llarg fil de la història.

Per tot això --i moltes coses més-- el llatí i el grec no són llengües mortes. Són el meu passat, el meu present i el meu futur, la meva vocació, allò al que penso dedicar la meva vida.