Innovació ara (o mai?)

Tothom creia imparable la implantació dels ordinadors a les aules, el pla 1x1, fins que s'ha aturat de debò. S'ha aturat per força, potser no tant per convenciment. Entre els professors de clàssiques de Catalunya no he vist pas que ningú es pronunciés. A més a més, hom comença a saber "coses" que no deixen pas gens ben parat ni el pla ni els planificadors. Algunes ja s'anaven dient fa temps, però per a la majoria la història quedava lluny, igual que els dits llargs del president de Txèquia —talment una anècdota οὐδὲν πρὸς Διόνυσον. Sempre ens queda, però, el dubte del cui prodest per acabar obenint la resposta del silenci més que sospitós ("callaré això de l'altre i així l'altre no dirà allò de mi").

Tot plegat fa una sensació ben estranya: ens vèiem abocats a una cursa a contrarellotge (per exemple pel que toca a formació de professorat), obligats a fer-la, sense adonar-nos (?) que no duia enlloc, amb l'ai al cor de la improvització pedagògica i la manca de recursos (manca de recursos, volia dir, per als centres —d'altres s'han untat la butxaca) i sense una demostració fefaent de si es tracta o no d'una necessitat i millora peremptòria (així per exemple, s'han comparat de veritat els resultats?). Si faig una mirada retrospectiva, d'ençà de la Logse que paguem molt cares les imprudències, massa refiats de la bona voluntat.