«Més tard, quan alçant els ulls veuràs l’eixam, eixit del rusc, vogant cap als estels del cel dins l’aire net de l’estiu i et sorprendràs que floti al grat del vent com un núvol obscur, contempla’l: són sempre aigües dolces i un abric fullós el que cerca. És allí que has d’escampar les sentors prescrites: la tarongina esgrumada i la ceriflor, planta comuna; fes-hi dringar el bronze i agita a l’entorn els címbals de la Gran Mare; les abelles es posaran, elles mateixes, als indrets talment impregnats; elles mateixes es tancaran, segons llur costum, al fons del nou bressol.M'agradaria, seguidament, que llegiu aquests comentaris i reflexions d'una estudiant exemplar d'Humanitats, enamorada del món clàssic, Teresa Oliva. Crec que tots podem aprendre força coses de la seva lucidesa.
Però si surten per la batalla —perquè sovint entre dos reis esclata la discòrdia, provocant un gran esvalot; tot d’una hom pot endevinar de lluny els sentiments de la multitud i la vibració bel·licosa que agita els cors: les ressagades se senten increpades per un so rauc, un veritable bronze marcial, i s’aixeca una bonior que recorda els accents trencats de les trompetes; aleshores s’arrepleguen frements, fan vibrar les ales, agusen els dardells amb les trompetes, trempen el músculs i, serrades a l’entorn de llur rei, just davant el pretori, s’atapeeixen i provoquen amb gran cridòria l’enemic. Tan aviat, doncs, com han trobat un dia serè de primavera i les planes del cel esbargides, es llancen fora de les portes; s’entaula la batalla: dins les altures de l’èter esclata un brogit; s’apilen, confoses, en un immens remolí i cauen daltabaix; no és més espessa la calamarsada dins l’aire, ni de l’alzina batuda no és tan densa la pluja de glans. Ells mateixos, els reis, enmig de les tropes, vistents per llurs ales, despleguen una enorme coratgia en llur pit estret, resoltament obstinats a no cedir, fins al moment en què el pes del vencedor ha forçat un bàndol o l’altre a girar l’esquena i a fugir—, aquests moviments arborats i aquestes terribles lluites, llançant només un grapat de pols, se’ls pot reprimir i apaivagar.
Nogensmenys, quan hauràs allunyat talment del camp de batalla els dos comandants, aquell que t’haurà semblat més feble, lliura’l a la mort, perquè no et sigui un paràsit nociu; deixa que el millor regni tot sol dins la seva cort. Serà el que llanci foc de les seves clapes d’or, perquè n’hi ha de dues menes: aquest, el millor, es distingeix pels seus trets i pel fulgor de les seves escames rutilants; l’altre és lleig per la seva peresa i arrossega sense glòria un ventre boterut.
Tal com els reis tenen dos aspectes distints, s’esdevé el mateix amb els cossos de les súbdites: les unes són lletges i eriçades, com la saliva que el vianant sedegós, que ha fet camí dins una pols espessa, escup per la boca eixuta; lluen, les altres, i brillen amb viu esclat, gitant foc de llurs cossos clapats de simètriques taques d’or. Aquesta és la raça que has de preferir; és gràcies a ella que espremeràs, a data fixa, una mel dolça, i no tan dolça com transparent i capaç de temperar l’aspre sabor de Bacus».
El fragment que ens ocupa de Virgili (Geòrgiques IV, 58-102) està inclòs dins de l’apartat dedicat a l’emplaçament des eixams i les condicions que han de seguir perquè la producció de mel sigui bona i productiva. Dividit en quatre parts, ens vol mostrar què hem de fer en el si en un mateix eixam hi hagués conflictes per a la coexistència de dos reis.
El primer paràgraf (vs. 58-66) és la fi d’una deserció de les instruccions que ens dóna per canviar de lloc l’eixam. Ens recomana: Huc tu iussos adsperge sapores, / trita melisphylla et cerinthae ignobile gramen, / tinnitusque cie et Matris quate cymbala circum. Són remeis que ens havien donat: Varró (Rust. III, 16, 10), (Rust. III, 16, 30-31) i Plini (Nat. hist. XXI, 70). El fragment és de to extremadament bucòlic. Ens esmenta “la Gran Mare” en referència als cimbals que els sacerdots de Cibele feien ressonar en honor seu.
El segón paràgraf (67-87) s'ocupa de la discòrdia entre les abelles provocada pel desacord de dos reis en un mateix eixam: Sin autem ad pugnam exierint, nam saepe duobus / regibus incessit magno discordia motu; cosa que ja ens recorda la discòrdia entre es dos sobirans. Tot el fragment és la descripció precisa de la preparació i l’execució d’una ferotge i cruel batalla, on l’ensenyança per l’apicultor rau en aturar-la llançant un grapat de pols. Els versos semblen més el fragment d’un poema èpic que no d’un didàctic per la minuciosa descripció acurada i del caràcter narratiu de l’escena. Esmenta l’accent trencat per les trompetes, la vibració bel·licosa, el bronze marcial, la trempera dels músculs en preparar-se per la batalla, el provocar amb gran cridòria l’enemic, l’entaulament de la batalla, l’esclat d’un brogit, o, el desplegament d’una enorme coratgia per part dels reis. És el relat d’una gran batalla, símil dramàtic de la batalla d’Àctium on dos contrincants pel poder van lluitar per tal de consolidar-lo.
A 88-94 ens recomana, un cop aturada la batalla, d’eliminar el rei més feble per tal que la seva presència no tingui una funció parasitària. Ens fa una descripció dels dos reis per tal de distingir-los; el bo i bonic, del el lleig i nociu. Les ensenyances de Virgili, a diferència de Plini (Nat. hist. XI, 51), ens indiquen que és l’apicultor qui ha de seleccionar i donar mort al rei no desitjat. Pini ens diu que són les mateixes abelles qui donen mort als reis més dolent, a fi d’evitar la desunió dels eixams. Seguint amb l’al·legoria proposada (hic melior, insignis et ore / et rutilis clarus squamis; ille horridus alter / desidia latamque trahens inglorius alvum) entrellegim que Octavià és qui es distingeix pels seus trets i pel fulgor de les seves escames rutilants, i Marc Antoni és el lleig per la seva peresa i arrossega sense glòria un ventre boterut. Aristòtil (Hist. anim. V 21. 25-27) ens diu que el millor rei és el vermell encès, l’altre és negre i més bigarrat; Columel·la (IX, 10) ens anomena els reis foscos i hirsuts, i dels reis llisos i sense borrissol; Plini (Nat. hist. XI, 51) afirma que els millors reis són els de color roig, els menys bons els negres i clapats. Virgili ens canvia el roig per daurat. El roig és el color de del foc i el de la sang, pel que s’associa al perill, la guerra, l’energia, la fortalesa, la determinació, així com a la passió, al desig i a l’amor, al valor i al coratge. El daurat produeix sensació de prestigi, saviesa, glòria, vida, lluminositat, força, esperança, claredat d’idees, poder, riquesa, alegria i alta qualitat. Observant les definicions dels dos colors, és patent la major espiritualitat que se li atribueix a color daurat davant de la càrrega energètica del roig. La definició que fa Virgili dels dos comandants és molt dràstica, com de la nit al dia. Va voler introduir en el seu poema la seva creença camuflada, o no pas tant, entremig de les ensenyances pels apicultors romans.
Així és com Virgili feia la propaganda augústea al la vora de Mecenes, injectada entre les línies carregades d'inspiració, ensenyaments i acompanyat per les seves muses. I això és el que els romans de l’època llegien. Les Geòrgiques no són només un manual d’agricultura ramaderia o apicultura però es presenten com a tal davant del gran púbic. La façana de poema didàctic amaga altres intencions que no enderroquen la idea de ensenyar, per recuperar virtuts arcaiques que faran que l’imperi rejoveneixi a tota una munió d’homes i al seu pas per la història. El triumvirat literari va causar aquest efecte, i a més, las seva obra ha traspassat la barrera del temps, destapant emocions i sentiments a la humanitat.
Teresa Oliva
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada