En un dels seus «Judicis finals» (recollits a
Indagacions i propostes, Barcelona 1981) el Montaigne de Sueca ens dóna una pista que molts altres, amb bona dosi de suor i tot, han acabat destriant com a característics de a la poesia homèrica, una poesia oral formular que reprèn uns mateixos versos, una mateixa imatge en contextos a vegades contraris. L'aforisme de Fuster diu així:
"Duo si idem dicunt, non est idem. Però encara: una mateixa cosa, dita per una mateixa persona en moments distints, ja no és la mateixa." (op. cit., p. 234)
En podem fer la prova amb aquests versos de la
Ilíada, posats en boca, en primer lloc, de Menelau, ple d'irritació; després, dits per Andròmaca en el comiat amb Hèctor. En un primer moment el context i tot són plens de ràbia, talment una maledicció, en el segon degota la recança pel pressentiment de la destrucció fatal (Δ 163-155 = Ζ 447-450):
εὖ γὰρ ἐγὼ τόδε οἶδα κατὰ φρένα καὶ κατὰ θυμόν:
ἔσσεται ἦμαρ ὅτ' ἄν ποτ' ὀλώλῃ Ἴλιος ἱρὴ
καὶ Πρίαμος καὶ λαὸς ἐϋμμελίω Πριάμοιο.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada