“Pigmalió representa la figura simbòlica de l'artista enamorat de la seua obra i també la de l'home que modela la seua dona conforme a les seues pròpies idees. Tema recurrent en la literatura i en altres camps artístics, com l'òpera, ha estat conreat posteriorment des de diferents punts de vista: l'entusiasme cec d'un autor cap a la seua obra; l'ideal irrealitzable de passar-la a una existència mortal; i, finalment, com en el cas que ens ocupa, ha tingut aplicacions que podríem anomenar pedagògiques en tant que tracta el cas d'un instructor o formador que contrau una relació particular amb la persona a qui ha format i/o elevat d'un origen inferior. Per tant, intervenen en aquest últim cas, un Pigmalió, que és el formador, i una persona, una dona, que esdevé l'objecte de la formació.”
Maria I. Guardiola i Saval, “La salvatge d'Isabel-Clara Simó: una nova formulació del mite clàssic de Pigmalió?”, Aiguadolç: Revista de literatura, núm. 25, 1999, p. 53.
 |
| Pygmalion and Galatea, Hendrik Goltzius (1593) |
2 comentaris:
Aquesta novel·la no em va agradar gens ni mica. Avorrida, previsible...groga, la narradora semblava Nieves Herrero furgant en les ferides alienes sense solta ni volta.
Moltes gràcies pel comentari. Possiblement no et falti raó.
Publica un comentari a l'entrada