Rellegint la Defensa de Sòcrates m’ha semblat per uns instants que Plató presentava davant dels jutges un “Sòcrates arcaic”, com si el vugués arrelat a formes de pensament preclàssiques. I a estones em demano si no picava l’ullet a un jurat de tarannà ben conservador, refractari als nous corrents relativistes i a la sophia dels jonis il·lustrats.
A 28d, en acabat de referir-se a un passatge de la Ilíada, Sòcrates sembla que fa seva l’actitud heroica —aristocràtica, homèrica— dels soldat que ell va ser un dia, “sense fer cabal ni de la mort ni de res més que no fos la vergonya”. A Homer la vergonya (clau aristocràtica segons Dodds) és dita αἰδώς, Plató consignarà aquí τὸ αἰσχρόν.
Seguidament el nostre filòsof recorda com passa el temps examinant-se a si mateix i als altres conciutadans. També Heràclit confessa haver-se autoexplorat, haver-se recercat ell mateix (ἐδιζησάμην ἐμεωυτόν, 22B 101 DK), Plató ho descriu aquí amb el verb ἐξετάζω.
Last but not least. Obedient al déu (τοῦ δὲ θεοῦ τάττοντος, 28e) Sòcrates es capté com un vertader i patriota guerrer tirteic, que no abandona el lloc (cf. λείπειν τὴν τάξιν, ibid.) que li ha estat confiat.
2 comentaris:
Jo crec que potser no picava l'ullet a ningú, que potser hi ha en Sòcrates un puntet de arcaic, malgrat totes les lliçons dels jònica a què va assistir. No sé fins a quin punt refiar-me del que diu Tovar, quan assenyala que Sòcrates estava entre el públic que celebrava la cremada dels llibres de Protàgores (Tovar, Vida de Sócrates, op. cit., cap. VIII, pág. 236). Es la misma tesis de I. F. Stone, El juicio de Sócrates. Madrid, Mondadori, 1988: dice que a Sócrates se le reverencia como inconformista, pero pocos se dan cuenta que era rebelde contra la sociedad abierta (son palabras de la reseña que escribe Savater en El País, 26 de febrero de 1989).
En fin, que potser no fingia tradicionalisme.
Felicitats pel blog, que segueixo.
Gràcies pel comentari, Josep. Ja busco el llibre de Stone, m'interessa molt.
Publica un comentari a l'entrada