Quan l'amor va més enllà del sentiment

aleshores sorgeix l'heroïna —no tant l'heroi—. La voluntat ultrapassa els límits que imposava la convenció (nómos) i la raó és il·luminada —fins a veure's encegada i acorralada— per un deure indefugible que ha penetrat fins al moll de l'enteniment, o del subconscient. Joan Fuster només té la meitat d'encert quan fa aquest comentari al seu Diccionari per a ociosos:

L’«amor», l’«amor» autèntic, es posa a prova en el desafiament a les convencions i als interessos: o els supera, o s’hi esclafa tràgicament. Sigui com sigui, no hi ha dubte que la dona, des d’aquest nivell, i per a bé o per a mal, guanya la possibilitat nova a què al·ludíem: la possibilitat de ser amant, de jugar un paper actiu —feliç o infeliç, això és una altra qüestió— en la seva relació amb l’home. La literatura —baròmetre bastant honest de la societat— ens forneix il·lustracions significatives. Les heroïnes literàries de l’Antiguitat no són «heroïnes» per raó d’una mena qualsevol d’amor: Fedra, Antígona, Medea, són figures que assoleixen la grandesa per una o altra energia moral, i no per cap decisió sentimental. Per contra, Laura i Beatrice, Desdèmona i Julieta, Mimí i la Gautier, i Emma Bovary, i Anna Karènina, i tantes més, són ja «heroïnes» de l’«amor».