«Feia un bell temps de primavera, però ni gossos ni humans se
n’adonaven. Cada dia, el sol es llevava més d’hora i es ponia més tard.
Clarejava cap a les tres de la matinada i el capvespre s’estirava fins a les
nou de la nit. Tot el dia resplendia el sol. El silenci espectral de l’hivern
havia donat pas a la gran remor que brollava de la terra sencera, impregnada
del goig de viure, i de les coses que revifaven i es bellugaven de bell nou,
coses que havien restat mortes i immòbils durant els mesos llargs de la
glaçada. La saba fluïa amunt
pels pins. Els salzes i els trèmols esclataven en brots tendres. També
els arbustos i les plantes enfiladisses es vestien de verd. A les nits, els
grills cantaven, i durant tot el dia tota mena de criatures que reptaven i
grimpaven s’afanyaven sota el sol. Les perdius escotxegaven i els pigots
repicaven al bosc. Els esquirols xerraven, els moixons refilaven, i a dalt del
cel botzinaven els ànecs salvatges, vinguts del sud en enginyoses formacions de
tascó que fendien l’aire.
»Dels vessants dels turons
arribava el dring de l’aigua que corre, la música de fonts invisibles. Tot es
desglaçava, s’estovava i cruixia. El Yukon s’esforçava a alliberar-se del glaç
que l’empresonava. Rosegava el glaç per sota; el sol el rosegava per sobre. Es
formaven bombolles d’aire, s’obrien esquerdes que s’eixamplaven, fines capes de
gel s’enfonsaven en les aigües. I enmig d’aquest esclat, d’aquest clam,
d’aquest vibrar de la vida que es desperta, sota el sol resplendent i a través
de les brises xiuxiuejants, trontollaven els dos homes, la dona i els huskies,
talment com pelegrins cap a la mort.»
[Jack London, La crida salvatge]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada