Cultura clàssica per a un món líquid (no liquidat)

M'ha vingut a les mans un assaig de Zygmunt Bauman, Educació al món de les diàspores. L'autor hi aporta una bona dosi de reflexions amb ull crític, d'alguna manera un sensat pessimisme. Posa un cert èmfasi en la cultura convertida en un producte de consum: aquesta depèn de les vel·leitats del mercat, queda a mercè dels desitjos i capricis del client (consumidor)... Tot i les evidències, em resisteixo a creure que l'home mateix, de manera conscient o no, hagi acabat fent de la seva obra intel·lectual un producte líquid, de baixa qualitat, sense consistència, desarrelat (només ancorat), moltes vegades amarat d'autoplagi per a contentar uns seguidors indeterminats (en les agències de qualitat seran els probables avaluadors). Però el cas és que la vida urbana (la vida postmoderna), sotmesa als efectes de la virtualitat i de migració contínua, no sembla ser gaire exigent. Oimés quan es tracta de la formació de les noves generacions o, de manera immediata, si hom espera una resposta encertada davant els veritables reptes que hi ha plantejats.

«Avui dia, les ciutats, i particularment les megaciutats com ara Londres o Barcelona, són cubells d’escombraries en els quals s’aboquen els problemes provocats per la globalització. Així mateix, han esdevingut laboratoris en els quals s’experimenta, es posa a prova i (si hi ha sort) es desenvolupa l’art de conviure amb aquests problemes (no l’art de resoldre’ls).»