Llegint Stefan Zweig descobreixo una realitat que portava mig cavil·lant de fa temps. L'escriptor vienès parla del fracàs i exili de Ciceró un cop Cèsar ocupa la primera línia política i sentencia: «Res no pot fer més feliç un home d'esperit que l'exclusió de la vida pública i política. Treu el pensador, l'artista, de l'òrbita indigna que només es pot dominar amb brutalitat o amb hipocresia, i el fa tornar a la seva òrbita natural, íntima, intangible i indestructible. Per a un home d'esperit, tota forma d'exili suposa un estímul per al recollimet interior, i a Ciceró aquest beneït infortuni li sobrevé en el millor moment, el més oportú.»
Indiscutible: per a un intel·lectual, un amant de la vida de llibres, una altra ocupació és una equivocació. Quan això es descobreix, quan un hom vol posar ordre en la seva vida, sol passar que ja té els peus en el moment de la tardor. Serà massa tard o és realment una akmê necessària?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada