D'ençà dels cada dia més llunyans dies d'estudiant al COU, he recordat sovint la famosa reflexió de l'escriptor atenès sobre la dificultat que tenim els homes a obeir els qui manen, fins i tot si es tractava d'uns criats. És al començament mateix de la Ciropèdia (I, 1):
Πολλοὺς δ' ἐδοκοῦμεν καταμεμαθηκέναι καὶ ἐν ἰδίοις οἴκοις τοὺς μὲν ἔχοντας καὶ πλείονας οἰκέτας, τοὺς δὲ καὶ πάνυ ὀλίγους, καὶ ὅμως οὐδὲ τοῖς ὀλίγοις τούτοις πάνυ τι δυναμένους χρῆσθαι πειθομένοις τοὺς δεσπότας.Sembla que la construcció d'infinitiu depenent de καταμεμαθηκέναι està repartida tot al llarg del període: πολλούς ...τοὺς μέν... τοὺς δέ... πάνυ τι δυναμένους... fins que arriba el subjecte de χρῆσθαι, l'esperat τοὺς δεσπότας.
Tots els traductors han intentat posar ordre sintàctica, aplegar-ho de manera ben endreçada i entenedora, de vegades amb bona dosi de llibertat. Fins i tot arribant al límit. Copiaré només la famosa versió de Thomas Hutchinson:
«Quin et multos animadvertisse videbamur, quorum alii quidem in privatis aedibus famulos vel complures, alii vero perpaucos haberent; cum tamen iidem domini ne his quidem paucis in omnibus possent uti oboedientibus.»
I, com en tantes altres ocasions i exercicis de torsimany, aquest «iidem domini», arreglant l'esperat (o no?) τοὺς δεσπότας.
Per això m'ha agradat especialment la decisió de Gemoll, percedit per Hirschig: atetitzar el sintagma. Si considerem que τοὺς δεσπότας no era més que una antiga glossa que, del marge fou traspassada al text per algun copista, tot esdevé més diàfan: el mot δεσπότας explicaria qui són πολλούς ...τοὺς μέν... τοὺς δέ de la seqüència inicial, res més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada