Ciceró després dels Idus de març

Stefan Zweig va escriure un brillant i apassionat capítol sobre la vida de Ciceró després de l'assassinat de Cèsar el 44 aC. Aquest acte, ens recorda, l'únic que palesa de manera clara és la debilitat dels conspiradors i que és debades que s'han desfet de Cèsar, perquè aquests només aspiren a succeir-lo: lluiten per la seva herència, aspiren al seu poder, volen posar-se al capdavant de les seves legions... El cop va tenir els efectes contraris del que esperaven. Zweig aventura que Ciceró mateix es podria haver posat al davant d'aquest moviment atès que el senat estava disposat a recolzar-lo: ningú no s'hi oposaria i es podria evitar el caos. La frase final de Zweig em sembla memorable: «Seva seria la glòria immortal d'haver tingut a les mans el poder d'un dictador i d'haver-lo tornat voluntàriament al poble». Difícilment casa, crec, amb l'explicació que intenta donar de la seva passivitat: en breu temps el vell poble romà s'ha tornat decadent, ja no serveix de manera honrada a la idea de la llibertat; i seria per això el nostre home decideix fer un pas al costat. Vaja, que se'm fa difícil creure.