Complex de Cassandra

Intentant seduir Cassandra, Apol·lo li va atorgar el do de la profecia. Tot i això, ella no volgué correspondre i Apol·lo, enutjat, afegí un càstig ben malintencionat: ella podia vaticinar el futur però ningú mai no li faria cas. Cassandrà va predir la ruïna de Troia... però ni el rei ni cap prohom de la ciutat no la van creure. I així va anar tot.

Passa de vegades que algú prediu una desgràcia, una catàstrofe, però ningú no li fa cas. El blog d'Antoni Janer ho explica més en detall referint-se a dones davant situacions de violència que no són ateses degudament. Succeeix àdhuc en àmbits més amplis del món: economia, ecologia, política, ciències de la salut, etc. Una persona, o un grup, que no detenta el poder —o no ocupa un lloc destacat— però que té els coneixements idonis avisa del risc que comporta una acció o una decisió: tot és debades, els responsables, els qui dirigeixen la nau de l'estat, capficats en llurs cabòries, no escolten els advertiments i l'ensorrada esdevé inevitable. És el complex de Cassandra: tancats en nosaltres mateixos, esdevenim insensibles a la crida que de vegades arriba de qui tenim a tocar, però el menystenim o no l'escoltem.

Més encara: Joan Garcia del Muro, en el seu llibre Menú del dia: carn de canó, detalla com Cassandra va haver de contemplar, sense poder fer res, la destrucció de la ciutat. La comparació arriba tota sola: quantes vegades el teleespectador contempla inert les calamitats i les misèries que el periodisme aboca davant els seus ulls? No va errat quan acusa els homes d'avui de passar per la vida igual que teleespectadors insensibles davant l'horror o la injustícia, com si tot plegat fos una pel·lícula de ficció. Anem bé!