Sovint, força sovint, alumnes i força gent mostren un estupor gens dissimulat quan escolten i aprenen l'ètim grecollatí d'un mot modern. Per això m'ha agradat la reflexió de J. Martínez i G. Puigvert en el seves lliçons sobre llatí medieval, quan parlen dels canvis semàntics. Els proposo com a reflexió i ajut a qualsevol que vulgui explicar els nous significats dels mots en el decurs de la història de les llengües clàssiques:
«En qualsevol llengua l'element lèxic és el més mòbil, el que més s'adapta a les necessitats i a la realitat del moment; de la necessitat d'expressar-se segons les exigències contingents els parlants enriqueixen la seva llengua de neologismes i de locucions noves, mentre que eliminen, gairebé sense adonar-se'n, els mots lligats a idees i a costums històricament superats.
Aquests fenòmens són particularment evidents en el lèxic del llatí medieval, el qual, per la seva mateixa naturalesa de llengua composta, introdueix mots i locucions, no tan sols per la seva triple font llatina (clàssica, cristiana i vulgar), sinó també per les llengües dels pobles amb els quals s'estableixen contactes bizantins, àrabs, germànics).»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada