De fet, per a la seva existència, la societat reposa damunt la solitud personal i inviolable dels seus membres. Si la societat vol ser digna d’aquest nom, cal que sigui feta no de números o d’unitats mecàniques, sinó de persones. Ser una persona suposa ser responsable i lliure, cosa que, al seu torn, suposa solitud interior, sentit d’integritat personal, sentit de la pròpia realitat, com també estar a punt de donar-se a la societat... o de negar-s’hi.
Quan hom està submergit dins una massa d’éssers humans empesos per forces automàtiques, perd la pròpia humanitat i integritat junt amb el saber estimar i l’autodeterminar-se. Quan una societat és feta d’homes desproveïts violentament de la solitud i de la llibertat que els és deguda, aquesta societat es prodreix i comença a supurar ressentiment i odi.
Que ningú no es pensi que el progrés tecnològic guarirà el mal que, com un càncer espiritual, devora els elements vitals de la societat materialista. El remei, únic, és i ha de ser espiritual.»
(Thomas Merton, Thoughts in solitude)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada