diumenge, 13 d’octubre de 2019

Homer, més científic que no semblava

Sí, he quedat ben estupefacte. Un article signat per Jacqueline Goy, de l'Institut Oceanogràfic de París, demostra com l'Odissea conté una coherència i una solidesa científica que esbalaeix de debò.

En breus pàgines se'ns parla dels coneixements sobre geografia antiga a partir dels fenicis, de l'existència de corrents marines que empenyen els navegants a banda i banda de la Mediterrània, del quiatge nocturn a partir dels estels, de les onades gegants o «piramidals», les referències als vessants oriental/occidental a partir dels qualificatius de la mar plena de peixos/estèril, de les algues que transformen l'aigua «color de vi», del canvi climàtic a finals de l'Edat de Bronze... De fet, en paraules seves, «no podem reduir la seva història a una aproximació literària, perquè és ben evident que Homer és, sens dubte, el primer oceanògraf».

Podeu consultar: «La mer dans l'Odyssée», Gaia. Revue interdisciplinaire sur la Grèce ancienne, núm. 7, 2003, pp. 225-23.