Sí, he quedat ben estupefacte. Un article signat per Jacqueline Goy, de l'Institut Oceanogràfic de París, demostra com l'Odissea conté una coherència i una solidesa científica que esbalaeix de debò.
En breus pàgines se'ns parla dels coneixements sobre geografia antiga a partir dels fenicis, de l'existència de corrents marines que empenyen els navegants a banda i banda de la Mediterrània, del quiatge nocturn a partir dels estels, de les onades gegants o «piramidals», les referències als vessants oriental/occidental a partir dels qualificatius de la mar plena de peixos/estèril, de les algues que transformen l'aigua «color de vi», del canvi climàtic a finals de l'Edat de Bronze... De fet, en paraules seves, «no podem reduir la seva història a una aproximació literària, perquè és ben evident que Homer és, sens dubte, el primer oceanògraf».
Podeu consultar: «La mer dans l'Odyssée», Gaia. Revue interdisciplinaire sur la Grèce ancienne, núm. 7, 2003, pp. 225-23.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada