Descartes i Plaute

Ahir, dia 27 de març per la tarda, va tenir lloc a la Sala Jaume Magre una nova sessió del curs La comèdia clàssica, significat i recepció , que organitzen conjuntament l’Institut Municipal d’Educació de l’Ajuntament de Lleida, la Universitat de Lleida i el Centre per a la Representació i Estudi del Teatre Antic. El Programa era d’allò més suggeridor, parlaren dos doctors en Filosofia: la primera intervenció anà a càrrec de Ramon Camats, regidor d’Educació de l’Ajuntament, que dissertà sobre “El perquè del riure”. Ara no m’aturaré a comentar la seva conferència perquè, per dir-ho amb Píndar (Pítica IV), ὥρα γὰρ συνάπτει.

Fou una “sorpresa”, però, la conferència del dr. Josep Maria Porta, gran expert en Descartes, el qual dissertà amb gran competència, lúcidament i —cosa desacostumada de veure avui dia— amb una humilitat gens improvisada, sobre el llibre del professor Benjamín García Hernández, Descartes y Plauto. La concepción dramática del sistema cartesiano (1997).

Josep Maria Porta no creu en les dues tesis fonamentals d’aquest llibre:

a) Que la trama de la metafísica cartesiana, que és la que configura el teixit de la modernitat, es basi —o tingui la seva font autèntica— en l’Amfitrió de Plaute. Resultaria aleshores que la metafísica moderna... ve a basar-se en Plaute (!), cosa que ell té per totalment impossible. No serà el cas, suggeria, que ens les havem amb un nou intent per a “connectar” Antiguitat i modernitat? No s’intenta, en el fons, de “superar” novament la Querelle des anciens et modernes?

b) No es pot assimilar el déu de Descartes amb el de Plaute, ni el “geni maligne” amb Sòsia, ni el Déu “veraç” amb el Júpiter ex machina al final de l’Amfitrió. El Déu de Descartes és el déu dels ockhamistes, un déu omnipotent que separa raó i fe. Quant al “geni maligne” de què parla Descartes i que ens fa dubtar de les coses exteriors, no es pot inferir que pugui ser assimilat al dubte sobre la pròpia existència que Mercuri, que pren el paper d’esclau murri en l’obra, imposa còmicament tant a Sòsia com a Amfitrió: es tracta d’un dubte sobre la pròpia existència (Plaute) i no sobre existència del món (Descartes). En aquest punt Plaute és més aprop de sant Agustí que no de Descartes… En fi, el déu veraç cartesià, segons la Meditació metafísica 5ª, ha creat l’home capaç —si aplica un mètode correcte— de conèixer la veritat: això és totalment el contrari del que passa amb Júpiter quan revela personalment el que ha passat a la fi de l’obra.

En fi, sempre segons Josep Maria Porta, mentre en Plaute l’engany del déu acaba “bé” perquè el mateix déu revela i declara finalment la veritat a l’home, en Descartes, el dubte en l’home el porta a Déu, i aquest, a la realitat físicomatemàtica. La trajectòria és ben diversa, per tant. El mateix conferenciant ens parlà també de les seves consultes personals arran de l'afer amb Nicolas Grimaldi, del Centre d’Études Cartesiennes: tot i estar carregada de bones intencions i d’una anàlisi experta i exhaustiva de la fraseologia i de reminiscències vàries, la tesi del professor García Hernández no resol ni fonamenta la metafísica cartesiana ni és a la base de la metafísica del món d’avui.

És cert que el llibre d’escola, el Corpus poetarum de La Flèche, tenia molts fragments de l’Amfitrió i de molts altres autors clàssics; no és menys cert que Descartes devia conèixer l’obra —i moltíssimes altres, atès que els seus escrits són plens de citacions, de vegades literals!— i que aquest autor, amb molts altres, influí en ell. Però no és menys cert que Descartes, quan ha de recategoritzar la realitat fins arribar a la metafísica, fa ús de tot el que té a l’abast, de totes les llavors de veritat que troba disperses i que ajuden a la seva construcció. Aquest darrer seria el lloc que ocupa aquesta comèdia en el si del pensament del filòsof, unes llambregades (o segurament més que això) que ajuden, en moments puntuals —que no essencials— a conduir-se per un intertext riquíssim de debò.

(PS. La propera sessió, serà el dimarts 17 d'abril, a les 18:15 h., amb "La mitologia en la comèdia" a càrrec del professsor Alfonso Martínez-Díez. No hi falteu.)