dissabte, 23 de juny de 2007

Una rara, desarmant perfecció

Per a la Mercè Collell, lectora de l’Odissea
i a tots els "Amics dels Clàssics"


Aquesta darrera setmana l’he passada rellegint un article que des de sempre m’ha agradat força. És un estudi del meu mestre i amic Jaume Pòrtulas, “Miralls tèrbols”, Ítaca 2, 1986, pp. 167-188. Les seves pàgines són plenes d’exemples sàviament escollits que il·lustren les seves consideracions sobre diferents versions de la Ilíada. I també és seva l’expressió (p. 178) que dóna títol a aquest post. En realitat, però, l’exemple adduït pel dr. Pòrtulas com a “una rara, desarmant perfecció” de la versió l’Odissea de Carles Riba són els versos 78-92 del cant XIII.

De llambregada —perquè encara no me’n sé avenir— m’ha vingut al pensament la novel·la de Maria Àngels Anglada, El violí d’Auschwitz, quan Daniel, el lutier jueu amb unes mans de plata, basteix un violí de so perfecte. L’Anglada desplega en aquelles pàgines tot el vocabulari tècnic amb gran mestria... I m’ha vingut pensar en el cant V de l’Odissea, quan Ulisses construeix l’armadia per a fugir del costat de Calipso i tornar a Ítaca, al costat de Penèlope. Rellegir aquests versos en la versió de Carles Riba és igualment una experiència de difícil qualificatiu, sobretot perquè aquí el procès tècnic és narrat en versos d’una perfecció que es revela admirablement insospitada (v. 230 i segs.):

"(Calipso)
va donar-li una grossa destral de bronze, amanosa
dins dels palmells, esmolada de cara i cara, i tenia,
ben ajustat, un mànec bellíssim, fet d’olivera.
I li donà llavors una aixa polida; i va dur-lo
cap a la punta de l’illa, on creixen uns arbres altívols;
hi havia trèmols i verns i el llarg avet que s’encela,
secs de temps, endurits, per flotar-hi lleugers a propòsit.
Quan li hagué ensenyat on creixien els arbres altívols,
ella tornà a l’estatge, Calipso, divina entre les dees,
i ell es posà a tallar troncs; i aviat tingué llesta la feina.
Vint n’abaté, entre tots, i els dolà llavors amb el bronze
i els polí amb molt d’art i els va fer ben drets a la llinyola.
I li portà unes barrines Calipso, divina entre les dees;
i ell foradà cada peça i anà encarant l’una amb l’altra,
i amb mallets i ensamblats amartellà l’armadia.
Tant com un mestre d’aixa que sap què cosa és l’ofici
arrodoneix el buc d’un vaixell dels amples de càrrega,
així va fer-se Ulisses d’amplada la seva armadia.
I va muntar-hi un castell, ajustant-lo bé amb espesses
estamenteres, i va rematà’ amb unes llargues regales.
I va fer-hi un pal, i una antena amb ell manegada,
i a més va fer-se un platós per governar l’armadia,
i la muní tot al llarg amb cledes de vímet, que fossin
un baluard contra l’ona, i sorrà amb una estiba de fusta.
I va portar-li uns draps Calipso, divina entre les dees,
per fer les veles; i ell amb art igualment va tallar-les;
va posar-hi braces i drisses, fermà les escotes,
i llavors, sobre uns pals varà a l’onada marina."

Hubert Maurer (1738-1818), Hermes bei Calypso und Odysseus