dimecres, 1 d’abril de 2009

Record de dos hel·lenistes

Ho tenia pendent i no sabia com posar-m'hi. Fa dies que ningú tampoc no en parla massa. La mort de dos hel·lenistes, la de Mn. Balasch i la de Joan Castellanos, em sembla que ha passat massa desapercebuda. No vull escriure tampoc tota una pàgina sobre ells però diré que els tenia un afecte especial: quan vaig opositar per a professor agregat de batxillerat, el president del tribunal era Joan Castellanos i un dels vocals Mn. Balasch. Tot i la duresa de les proves, en servava un afecte especial, sobretot perquè van ser molt justos i van actuar amb una competència admirable. De Mn. Balasch recullo aquí, i agraeixo als qui m'ho han enviat, una necrològica publicada a La Vanguardia i també al diari Catalunya Cristiana. De Joan Castellanos hi ha disponible a «Faventia» aquest escrit en ocasió de la seva jubilació i redactat pel professor amic seu Jordi Cors. La Societat catalana de neohel·lenistes li va dedicar un obituari i tinc penjat de fa temps a www.culturaclassica.com dos articles seus: El nostre grec de cada dia i una defensa de L'estudi de les llengües clàssiques, ambdós molt interessants.

Afegeixo, seguidament, dos textos, per a mi molt cars, i que ells van traduir de manera excel·lent: la tercera oda de Baquílides, culmen de la seva art, i el primer estàsim de l'Antígona sofòclia, uns versos que de manera perenne ressonen en la memòria de tots.

* * *
Baquílides, Oda III
(a Hieró de Siracusa, vencedor en la cursa de carros)

Trad. Manuel Balasch

Clio de dolços presents, canta Demèter, reina de l’illa de fruits més ufanosos, Sicília, i la seva filla, coronada de violetes, i també els àgils corsers de Hieró, que han corregut a Olímpia.

No lluny dels amples remolins de l’Alfeu es llançaren, junt amb la preeminent Victòria i l’Esplendor, feren atènyer corones a la feliç semença de Dinomenes.

La immensa gernació va ovacionar-lo: “Ah, feliç tres vegades l’home que ha rebut de Zeus l’honor de regir el més gran nombre de grecs, i ha sabut no ocultar la seva torrejant riquesa sota el negre vel de la tenebra!”

Festius sacrificis de braus abarroten els temples; germina pels carrers l’hospitalitat, i brilla, fulgurant, l’or dels trespeus cisellats i clavetejats

davant el teple on els de Delfos governen l’excels santuari d’Apol·lo, prop de les correnties de la font Castàlia. És el déu, és el déu el qui hem d’adorar tots, perquè en això consisteix la més gran benaurança.

Ja a l’antigor, quan Zeus féu acomplir-se el decret promulgat pel destí, i l’excèrcit dels Perses va conquerir Sardes, aleshores Cresos, el sobirà de Lídia, terra de domadors de cavalls

fou salvat per Apol·lo, el glavi d’or. Li havia previngut un jorn impesat i llagrimós, i ell no volgué esperar, encara, l’esclavatge, sinó que féu amuntegar una pira davant el pati encerclat per murs de bronze,

i hi va pujar amb la fidel esposa, i amb les rullades filles qu ploraven inconsolablement. Aleshores alçà les mans al cel enlairat

i va cridar: “Oh tu, geni abassegador, ¿on és la gratitud dels déus? ¿On el sobirà, fill de Leto? Els palaus d’Haliattes es desplomen... (manquen dos versos)

Els medes devasten (?) la ciutat, les gorgues daurades del Pactol han enrogit de sang, les dones són ràpides afrontosament dels palaus ben bastits!

El que abans m’era odiós ara m’és agradable: morir serà dolcíssim!” Així cridà, i ordenà al servidor de calar foc l’edifici llenyós. Les verges feren un esgarip, i estengueren les mans vers llurs mare:

la mort ataüllada és la més horrorosa per als mortals. Però quan la fúria esclatant del foc terrible havia tot just començat a arborarse, Zeus féu planar un núvol fosc prenyat de pluja, que extinguí la rossa flama.

Res no esdevé impossible, quan ho forja la cura dels déus: aleshores el fill Delos, Apol·lo, s’emportà el vell cap a la contrada dels Hiperboris, i l’hi establí amb les seves filles de turmells esvelts,

per la seva pietat; dels mortals, ell havia tramès les ofrenes més opulentes a la sagrada Pito. D’entre els qui viuen ara a Grècia, magnànim Hieró, ningú no gosaria

dir que ha enviat a Lòxias més or que ha tu. Pot enaltir-te, doncs, el no sollat d’enveja,perquè ets baró estimat dels deus, ets valent, nodreixes corsers, i tens tant el ceptre de Zeus justicier

com participes de les Muses de rulls de violeta. Però com quan de vegades, al promontori de Malea, un déu llença sobtadament el temporal contra el llinatge moridor, tu també comprens què és adient. Breu és la nostra vida.

Una alada esperança se submergeix en el cor dels homes: el senyor Apol·lo, el pastor, digué al fill de Feres: “Com a mortal que ets, cal que nodreixis un doble

pensament, que ja només demà veuràs l’esclat del sol, o que viuràs encara cinquanta anys, ple de riquesa. Afalaga’t l’esperit amb obres de pietat, perquè és el guany suprem”.

Dic paraules que un assenyat entén. L’éter pregon és insollable, l’ona del mar, incorruptible, l’or ens és goig. L’home no pot refusar la canuda

velledat, per a atènyer de nou la jovenesa florida. Però per als mortals la resplendor de la virtut no s’afebleix amb el cos, perquè el sosté la Mausa. Hieró, tu

has fet veure als vivents les flors més belles de prosperitat: ara, que el silenci no agença pas les obres grans. I entre les teves glòries veritables hom cantarà també la gràcia del rossinyol de Ceos.

* * *

Sòfocles, Antígona (vv. 332-375)

Trad. Joan Castellanos

Nombroses són les coses admirables, però cap no n’hi ha de més admirable que l’home. L’home solca el mar grisenc, enmig d’un temporal desfermat pel vent de mig-jorn, fent camí per un mar bramulador; és ell qui fatiga la deessa Terra, la deessa més augusta, incansable i indestructible, amb les arades que van amunt i avall, any rere any, llaurant la terra amb l’estirp cavallina.

Amb paranys l’home astut captura la raça d’ocells lleugers i els animals salvatges i, amb xarxes ben trenades, captura també les espècies que habiten en el mar. Amb els seus ginys domina la fera salvatge que travessa les muntanyes i posa sota el jou que cenyeix el bescoll del cavall de crinera espessa i l’incansable toro ferotge.

Va descobrir la paraula i el pensament subtil com l’aire, i l’esperit que governa les ciutats; i hàbil com és, va aprendre també a protegir-se de les inclemències de la vida al ras, de les gelades molestes i de la pluja perjudicial. I en el futur, a res no s’aventurarà sense recursos. Tan sols de la mort no ha trobat fugida. En canvi, per a les malalties de més difícil remei ha imaginat solucions.

Qui tanmateix posseeix una habilitat que va més enllà de l’esperança, pot caminar adés cap al mal, adés cap al bé; el qui ajusta les lleis de la terra amb la justícia dels déus lligada amb juraments, serà encimbellat en el punt més alt de la seva pàtria. En canvi, restarà sense pàtria el dia en què, per la seva audàcia, es contaminarà amb fets no justos. Que aquest no segui mai al meu costat en la meva llar ni jo no comparteixi mai les idees de qui actua així.


4 comentaris:

escoin ha dit...

Quan s´oblida amb tanta facilitat, o quan les pèrdues gairebé passen desapercebudes, és que potser no hem estat a l´alçada de l´esforç intel·lectual d´aquestes persones. Passa sovint, i ara ens ha tocat "rebre" a nosaltres. Però tenim per sempre el llegat de la seva feina, si el sabem apreciar, clar, i ens deixem d´una vegada d´enveges estèrils, tan freqüents al món de les lletres.

Ramon Torné Teixidó ha dit...

Doncs sí, Cristóbal, pot costar però és molt necessari aprendre els uns dels altres. No hi veig alternativa millor. O potser perdem massa temps intentant evitar-ho?

cristóbal. ha dit...

Intentar evitar-ho és propi de persones amb inquietuds o més aviat és propi d´un ego immens? Què seria de la cultura sense contínues reinterpretacions, a banda del sorgiment d´idees noves ?

Ramon Torné Teixidó ha dit...

Bon dia, Cristóbal. En el que comentes tens raó, totes dues interpretacions troben el seu lloc: hi ha casos d'ego immens, que expulsa qualsevol altra possibilitat, fins i tot la d'idees que sorgeixen i es volen obrir camí! Es fa necessari, doncs, un continu exercici d'obrir la ment vers altres possibilitats i, per tant, un estudi i reflexdió continus.