dimarts, 2 de juny de 2009

Traduccions de fiar

La traducció és un instrument (anava a escriure "una arma") cultural de primer ordre. Hi ha noms de traductors catalans que mereixen a dreta llei que s'estudiïn exhaustivament llurs aportacions en moments determinants per al tombant de les nostres lletres. En proposo tres noms: Carles Cardó, Carles Riba i Miquel Dolç.

Però de vegades la traducció és un nyap en el sentit més absolut del terme. És famós allò dels Himnes homèrics que referia Lluis Nicolau d’Olwer, "El triomf de l’hel·lenisme", La publicitat (7-X-1923, al cap des sis dies de l’elecció del doctor Banqué com a alcalde de Barcelona):
La seva traducció dels “Himnes homèrics”, publicada per la Universitat, restarà com una cosa molt més definitiva que no pas la d’En Maragall. Podríem dir que en aquesta obra el doctor Banqué, home exacte i detallista sense perdre la idea del conjunt, va fer una veritable creació de filigrana. Hi ha fragments que tot seguit us colpeixen, com en dir Apol·ló que arriba “buscador de un ganado de bueyes, que sean todos ellos hembras, y que tengan todos los cuernos retorcidos hacia adentro”. D’altres, els llegiu, els rellegiu i no arribeu mai a entendre’ls, si no és ajudant-vos de l’original grec: tanta pítica pregonesa sap donar el doctor Banqué a les seves paraules!
Però avui per avui hi ha també aquestes "maquinetes" que tradueixen i malinterpreten tot el que passa pel seu ventre. En una ocasió vaig haver de llegir: "Llauris va ser ferit per Diomedes". Qui és aquest "Llauris"? Doncs no és altre que el nom d'Ares que, en passar per internostrum, ha estat entès com un present de subjuntiu del verb castellà "arar" (yo are, tu ares...)! També com un verb és entès el nom "esposa", traduït per la forma " emmanilla". El mateix passa amb la muntanya de l'Anada, que no és sinó l'Ida en sortir del traductor automàtic. En altres casos els sintagma queda tocat de mort: si tenim en català que un seguici "provinent del Capitoli avançava cap al Circ Màxim" la versió espanyola surt així, "proveniente del Capitolio adelantaba cabeza al Circo Máximo." Quina desconfiança, o di immortales! Deixo per un altre moment de lleure més exemples, de moment anem servits.

4 comentaris:

jcatala.wordpress.com ha dit...

Com sempre, un altre article de gran interés.
Miquel Dolç va treballar a la Literària de València fins l'any del meu "Selectiu"...Fa molt de temps.
Exigent com era en l'aproximació a Virgili, què pensaria dels traductors automàtics?
He vist un blog on han traduït el títol: "La flûte de Pain".
Pobre Πᾶν, déu rebutjat per l'homonímia i la codificació numèrica. Anecdòtic!
Records, Ramon.

Ramon Torné Teixidó ha dit...

Sí, Miquel Dolç crec que va arribar a tenir càrrecs importants a València, abans de guanyar la càtedra a Madrid, cap al 68.

Quant als traductors mecànics crec que hi haurem de posar cada dia més atenció perquè les traduccions al català del rincón del vago fan feredat!

Jaume ha dit...

Aquí tenim una altra irrefutable prova que els filòlegs som més necessaris que mai en l'era digital, sobretot mentres imperin aquests traductors "de pan mojado en aceite".

Salutacions,

Jaume

Ramon Torné Teixidó ha dit...

Sí, Jaume, tens tota la raó del món. Recordo que com a norma em solien dir: "que una traducció no faci olor de traducció, senyal de treball mediocre!" Però avui per avui la gent s'empassa cada cada cosa...