Què és traduir comèdia grega

La present traducció ha estat realitzada pensant sobretot en el teatre. Això pot semblar una ximplesa, per evident: el text teatral és una part, tan important com es vulgui, però només una part del fenomen múltiple que és el teatre. El traductor que ignora les necessitats que se'n deriven, senzillament li está barrant el camí de la seva projecció a escena. Però malauradament aquest ha estat sovint el cas, com ho demostra l’escassa, gairebé nul·la, presència dels clàssics, dels formidables clàssics, en el nostre teatre. No val atribuir-ho a deficiències culturals, professionals o polítiques. El teatre requereix textos, originals i traduccions, consistents, plens de força dramàtica, sense els quals el treball de l’actor, per honest i intel·ligent que sigui, s'esfondra. Malauradament, la traducció, per regla general, ha format part no diferenciada de la història de la recuperació dels textos clàssics. Que quedi clar, ben lluny de nosaltres la intenció de devaluar la ingent i inapreciable tasca realitzada per la filologia. Sense la pacient i rigorosa investigació filològica, el món antic ens seria a penes accessible. Ara bé, l’interès de la filologia se centra en el text. Amb les eines fines de l’ofici, analitza, compara, suprimeix, restitueix, esmena. Tot, amb escrupolosa exactitud. El resultat és admirable: del caòtic conjunt de la tradició manuscrita que els atzars de la transmissió havien preservat sorgeix davant dels nostres ulls, perfilat amb nitidesa, el llegat dels antics. El món clássic és a l’abast. I és aquí que es produeix la confusió. Perquè, sense parar esment en la naturalesa essencialment diversa de l'art de la traducció, el filòleg tradueix com lligat de mans, habituat com està al tractament precís però independent de cada mot. Per acabar-ho d'adobar, l’admiració que el prolongat contacte amb els clàssics ha fet néixer en ell es tradueix en un respecte quasi supersticiós que l’arrossega a una desastrosa realitat. En aquestes condicions, com podria la traducció d'una peça dramàtica adequar-se, ni de lluny, a les necessitats de l’escena? És ben lamentable que Carles Riba, que constitueix una brillant excepció, fos indiferent a aquest imperatiu. Les seves traduccions, testimoni d'una notable sensibilitat poètica, són bells textos literaris, però teatralment inadequats.

No es pot dir que traduir pensant en el teatre suposi més o menys dificultats. Simplement planteja problemas diferents. El seu objectiu és, nogensmenys, la fidelitat, però una fidelitat ben entesa, que atén primordialment a l'esperit i només secundàriament, és a dir, en tant que no traeixi l’esperit, a la lletra. Això té aplicació a diversos nivells. En el més elemental, gairebé no cal ni discutir-ho. Que les estructures lingüístiques varíen d'una llengua a una altra és evident per a qualsevol que en tingui una mínima consciència. I ni tan sols les correspondències vàlides ho són arreu. La traducció no consisteix mai en l’aplicació mecànica d'unes fórmules més o menys elàstiques. Cada frase és singular i requereix una solució individual si se'n vol preservar l’expressivitat. Però per més difícil, exasperant i dolorosament irresoluble com sovint es presenta, si bé es mira, aquest no és sinó un problema subsidiari. L'autèntica dificultat afecta el conjunt i es refereix a la forma i el to que cal adoptar. Si no es vol recorrer a motlles, d’idoneïtat sempre problemàtica, a patrons “prêt-à-porter”, només justificables potser amb el suport d'una ferma tradició que els avala, si no es vol fer això, l’empresa és summament àrdua, bé que ensems summament gratificant. Perquè es tracta de modelar una forma, de trobar el to adient, fidel a l’esperit de l’original i en consonància amb la sensibilitat moderna.

(...) La píndola segurament més difícil de fer empassar al nostre íntegre i fidel filòleg es la de l’adaptació, modernització i fins i tot supressió de determinats elements, no per salvaguardar la decència, com s'ha fet no poques vegades, sinó perquè la seva presència enterboliria l’acció dramàtica. Els jocs de paraules, continus a la comèdia, com no sigui per una improbable coincidència, s'esfumen en la traducció exacta, i no es estrany que l’actor es negui en rodó a fer un apart explicatiu, com a nota a peu de pàgina, sobre els seus propis mots. El mateix passa amb les expressions, exclamacions i afegitons, que tant contribueixen a donar color a les llengües però que rarament son coincidents. D'altra banda, com ja hem fet notar, la comèdia està estretament vinculada al seu temps, i bona part de l’efecte còmic neix de les referències a persones i fets contemporanis. En alguns casos, per sort, una audiència actual pot suplir imaginativament la seva ignorància sobre la personalitat, posem per cas, de Clístenes, el cul del qual perilla, o bé de Pisandre i companyia, que en administrar el tresor públic roben a mans plenes. La referència a aquests personatges, que, per cert, hem de suposar que seien al teatre, el segon almenys a primera fila, és directa i clara. Però quan la referència, com esdevé sovint, és indirecta i recolza en el coneixement d'uns detalls que l’autor pressuposa i no menciona, el seu sentit pot ser fosc fins i tot per als estudiosos. Com ells, el traductor ha d'aventurar una explicació coherent i articular-la expressivament.

Extracte de Cristián Carandell,
«Pròleg» a Aristòfanes, Lisístrata, Barcelona, 1998, pàgs. 14-17