dimarts, 1 de setembre de 2009

Carles Magrinyà: un aniversari merescut



El post d'avui tampoc no és méu. L'ha escrit una excel·lent estudiant d'Humanitats, Sílvia Magrinyà Guasch, néta del llatinista que traduí a la Fundació Bernat Metge les Elegies de Tibul —un treball que ella ha redescobert de manera impensada i meravellosa. Carles Magrinyà va finar el 1959, igual que Carles Riba, i enguany n'és el 50 aniversari. Em sembla important i de justícia dedicar-li aquest record en espera d'altres estudis que caldria encetar: la seva personalitat i treball bé s'ho mereixen.

* * * *

Carles Magrinyà i Solé

Jo no vaig conèixer el meu avi. Aquest any en fa cinquanta que va morir, així és que jo vaig tenir un avi noucentista. Curiosament morí el mateix any que Carles Riba.

La primera vegada que vaig ser conscient que el meu avi es dedicà a una tasca diferent i capaç de despertar emocions va ser en un hospital. La meva àvia materna estava ingressada a l’hospital de Valls i la seva companya d’habitació, quan va saber qui era el meu pare, va saltar del llit posseïda momentàniament per una força sobrenatural i va recitar El salt de la Reina Mora, el poema amb el que el meu avi va guanyar l’Englantina d’or l’any 1921 a les Festes de la Candela de Valls.

La visió de la convalescent convertida en rapsode elevant-se molt més enllà de la ridícula camisola hospitalària i de l’escenari verd-blanc-esterilitzant d’habitació d’hospital va ser molt més impactant per a mi que totes les converses familiars o que les infinites columnes de llibres del pis del Passeig de Sant Joan de Barcelona.

El meu avi havia nascut a Valls, l’any 1885 i, com molts altres de l’època, accedí a la formació superior a través del seminari. Deixà els estudis eclesiàstics inacabats al Seminari Diocesà de Tarragona i es llicencià en Filosofia i Lletres a Barcelona. I es dedicà a escriure; vers i prosa. I ho feu en un moment d’eclosió de la llengua i cultura catalanes. Guardonat en diverses edicions dels Jocs Florals d’arreu de Catalunya, l’any 1920 publicà el seu primer llibre de poemes que titulà Esteles de llum.

Sembla que publicà un seguit de novel·les curtes amb el curiós pseudònim de Jack Wilson la llàstima es que es va endur per sempre el secret de la tria d’aquest nom. El meu hort ha florit és el seu darrer llibre de poesia publicat però la casa familiar del poble de Lilla és plena de manuscrits i projectes inacabats.

Jo he retrobat el meu avi tot llegint la seva traducció (conjunta amb Joan Mínguez) de les Elegies d’Albi Tibul publicada l’any 1925 per la Fundació Bernat Metge. Una bellesa. I una feinada.

Partícep del moviment noucentista, m’enorgulleix pensar que el meu avi fou una petita part de l’estratègia política cultural destinada a convertir el català en una llengua de cultura. Amb l’objectiu d’aconseguir una obra ben feta, els noucentistes opten per l’estilització, el rigor i la puresa lingüístiques. I és així com tenim, a principis del segle XX, un bon nombre de traduccions de les creacions literàries més significatives al català més pur.

Ningú no m’ha sabut dir com va aprendre l’alemany el meu avi però a casa hi ha la seva traducció d’Aigua salada de Heinrich Hauser publicada per l’editorial Proa l’any 1933. El meu pare diu que era capaç d’haver-ho fet sol.

A partir dels anys trenta el meu avi es dedicà gairebé de forma exclusiva a la tasca pedagògica i fou professor de català, de llatí així com director de les Escoles Catalanes Verdaguer i també de l’Institut-Escola Pi i Margall.

La guerra civil tallà en rodó totes les iniciatives i realitzacions polítiques i culturals dutes a terme pels homes de la Renaixença, del Modernisme i del Noucentisme. De la seva obra ingent no en quedà sinó el record. La implacable depuració que van patir tots aquells que havien participat de forma tan activa en la normalització i dignificació de la cultura catalana, estroncà les seves possibilitats literàries i pedagògiques. I el que fou més greu: la situació el va conduir cap a la desorientació i l’immobilisme mental.

El meu avi no s’exilià però patí una mena d’exili interior. Es refugià en els seus textos, llegia i escrivia per evadir-se d’una realitat massa dura i massa absurda per poder ser entesa. Una víctima de les que no sumen perquè no són morts, però una víctima en definitiva. La guerra el convertí en poc més que un espectre del que havia estat i, el que és més trist, del que podria haver estat.

El canvi radical de caràcter del meu avi ha marcat la imatge que la família n’ha transmès. Un home que sabia moltes coses, però que es passava el dia tancat a la biblioteca, absent, sense ganes de participar en un món que havia destrossat el seu.

No vull perpetuar l’estigma. No s’ho mereix, prefereixo quedar-me amb tot el que va fer sabent que és una mínima part del que voldria haver fet. Haver llegit Tibul i haver-ne gaudit em fa pensar com en va gaudir ell i vull conservar aquesta imatge viva i apassionada del meu avi.

Sílvia Magrinyà Guasch
Blanes, 1 de juliol de 2009


3 comentaris:

Francesc ha dit...

Hola, bona nit,

Em dic Francesc Magrinyà i sóc filòleg clàssic també. He quedat impactat per aquesta biografia d'en Carles Magrinyà que ha fet la Sílvia Magrinyà i Guasch.

És molt probable que la Sílvia i jo siguem parents més o menys llunyans. M'agradaria molt de poder-mhi posar en contacte, si és possible. Com podria aconseguir el la seva adreça electrònica?

Molte mercès d'avançada.

Francesc Magrinyà

Ramon Torné Teixidó ha dit...

Benvolgut Francesc,

fins ara no m'adono del teu comentari. Perdona'm. Tinc dos emails de la Sílvia: smagrinag@uoc.edu i silviamagrinya@yahoo.es. Sort!

Francesc ha dit...

Benvolgut Ramon,

Moltíssimes gràcies pels correus. Li escriuré tot d'una!

Molt agraït.

Francesc Magrinyà