dijous, 27 d’agost del 2009

Borges reintepreta l'enigma de l'esfinx

Com ens recorden els llibres antics,
una tragèdia és la història d'algú que es trobava en gran prosperitat i alt estament,
però va caure en la desgràcia i va fer una fi miserable.
(Chaucer, Pròleg al conte del monjo. Trad. Victòria Gual, Quaderns Crema, pàgs. 381-2)


Fa uns dies em vaig entretenir amb l'enigma de l'esfinx. Avui reprodueixo un sonet de Jorge Luis Borges recollit a El otro, el mismo (1964) que ens adverteix que tots nosaltres també tenim part en qualsevol crim que emana de qualsevol ésser humà: és el nostre declivi i destí després de conèixer-nos.

EDIPO Y EL ENIGMA

Cuadrúpedo en la aurora, alto en el día
y con tres pies errando por en vano
ámbito de la tarde, así veía
la eterna esfinge a su inconstante hermano,

el hombre, y con la tarde un hombre vino
que descifró aterrado en el espejo
de la monstruosa imagen, el reflejo
de su declinación y su destino.

Somos Edipo y de un eterno modo
la larga y triple bestia somos, todo
lo que seremos y lo que hemos sido.

Nos aniquilaría ver la ingente
forma de nuestro ser; piadosamente
Dios nos depara sucesión y olvido.
Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)