diumenge, 4 de març de 2012

Apostar per «Les Fenícies» d'Eurípides

Dedicat a Toni Xumet, 
amant de la cultura clàssica.

Fa temps que vaig tenir ocasió de veure-la representada. Va ser a La Bòbila de L'Hospitalet, era un diumenge per la tarda del mes de juny del 2005. Actuava Ela-Ela teatre. La sala era plena de gom a gom. Després he vist la traducció de la professora Carme Llitjós, ànima del grup teatral, publicada a Mallorca en El Gall Editor (col·lecció «Clàssics del Gall», núm. 4). Una edició força cuidada, amb un català planer i accessible al lector mitjà i generosament anotada. Hi ha errades de menor detall, però què no és humà?

Les Fenícies és una peça controvertida. D'entrada recrea el tema de Els set contra Tebes (la «tragèdia plena d'Ares» a què es referia el mateix Èsquil enmig de Les Granotes) però el seu enfocament és un tant innovador (Iocasta és viva per a veure la mort fratricida dels seus fills), més psicològic, més modern i sofisticat. En aquest darrer sentit, una obra mestra.

Eurípides posa en escena el l'infamant i immoral valor desmesurat dels diners, valor suprem  per a Polinices (vv. 439 ss.): «És una cosa cantada des d'antic, però jo tanmateix te la diré: els diners és la cosa més valorada entre els homes i tenen, per a ells, una força més gran que totes les altres» (πάλαι μὲν οὖν ὑμνηθέν, ἀλλ' ὅμως ἐρῶ· / τὰ χρήματ' ἀνθρώποισι τιμιώτατα, / δύναμίν τε πλείστην τῶν ἐν ἀνθρώποις ἔχει). Polinices, doncs, defensa la tirania (cf. v. 506 tyrannís) i no està gens disposat a cedir-la. Què s'hi pot contraposar? Etèocles tampoc no vol cedir en res... Ambdós germans desitgen matar-se mútuament. (Sobta, però, com els dos tràgics han trastocat el paper de Polinices: Èsquil el mostra com un enemic terrible, en Eurípides és el personatge favorit, diligent vers la mare i la pàtria.)

Qui n'és el culpable final? Per al cor (en el quart estàsim) no és ningú altre que les Erínies (cf. vv. 1283-1306). No es va atrevir el tràgic il·lustrat a portar fins al final la volutat humana? El trenos en boca d'Antígona hi insisteix (1503): no hi ha consol per al «goig penós de l'Erínia», χάρματ' Ἐρινύος. Ara bé, nosaltres mateixos som els creadors de les Erínies que ens castiguen irremissiblement. Fins quan no hi pararem compte?