dilluns, 21 de març de 2016

Un moment del «Mercader de Venècia»

Philip Dunlop va publicar fa uns anys un breu recull, Short Latin Stories, on llegim una adaptació d'aquesta peça shakesperiana. Em voldria fixar només en l'anècdota que protagonitza un dels pretendents de Pòrcia, el «princeps Aragōnēnsis» perquè m'interessa remarcar la reflexió que hi ha en la seva base: allò que tots volen no és pas la cosa més excel·lent sinó la més vulgar. Tot un cop contra les majories (avui dites democràtiques) mentre que l'adagi de Bias, «la majoria són els pitjors», sembla guanyar terreny. I així, direm que anava ben orientat o que n'hi ha prou amb la intuïció de Bassario?
«Princeps Aragōnēnsis cistam argenteam dēlēgit, 'omnes hominēs,' inquit, 'aurum cupiunt, sed paucī argentum. ego rem vulgārem facere nōn possum; ego argentum dēligō.' sed cista argentea quoque erat vacua.»