dimecres, 12 de juliol de 2017

Infinitud

M'ha semblat ben curiosa la definició que Aristòtil dóna al terme. Un tuitaire comentava al respecte que el filòsof pren una posició d'una elegància inigualable.
I m'ha vingut al cap allò de Spinoza, que l'única entitat infinita és Déu, i que arribats al llindar del que té finitud i havent-lo traspassat, tot esdevé una mateixa cosa, Déu. Si, doncs, la generació-corrupció són constants, el seu origen serà també infinit, diví, com el temps mateix.

2 comentaris:

Ramon ha dit...

Tot i que el terme més precís hauria de ser indefinit, i no infinit, pq infinit ara vol dir una altra cosa, i pot confondre. Diria. Posem per cas, una cosa indefinida pot ser la negra nit, pq es una cosa inconcreta, fora de la negra nit hi ha les estrelles, una cosa perfectament definida. Vaja, aixi ho entenc jo

Ramon Torné Teixidó ha dit...

No et falta raó! Porto temps capficat amb alguns passatges del llibre III de la Física i una traducció és l'aventura més perillosa que mai havia imaginat. ἄπειρον és l'inabastable, l'inconcret... tampoc no queda lluny del que no té límits, indefinit, ἀ-ὅρος, i que tant va torturar Plató. I hi cal afegir la idea de déu, infinit. Provaré sort, em farà falta.