No caldria allargar-se gaire sobre els poemes de Catul, epigrames de Marcial, passatges aristofànics o, fins i tot, alguns versos de Teòcrit que foren «suavitzats» o directament no traduïts en el seu moment. El context que van viure els revisors i torsimanys hi tenia molt a veure i, a l'hora de la veritat, era determinant.
El tema d'avui és un treball que no s'ha dut a terme i ara mateix el proposo obertament: no es tracta de fixar-se en la traducció, sinó en el text llatí o grec que hom edita. Aquest text, en ser revisat, també va patir, d'una manera o altra, els efectes de censura. I, si hi entràvem a analitzar-ho en detall, estic segur que les sorpreses no han de ser migrades.
Ara mateix deixo aquest apunt que es troba en el primer volum de les Cartes a Lucili, sota la cura del canonge Carles Cardó (1928). A l'Ep. IV, 4 Sèneca enumera uns exemples, al parer seu prou frívols, pels quals hom pot menystenir la pròpia vida: el primer d'ells és l'amant que, en veure's rebutjat, es suicida penjant-se davant de la porta de l'estimat. En l'edició d'Achille Beltrami (1916), que rescatava lectures excel·lents d'un còdex de Brèscia, i molt lloada per Carles Cardó, llegim: «alius ante amici fores laqueo pependit...». Cardó, tot i avisant-ho en un breu inventari de Discrepantiae, edita «amicae» en lloc d'«amici» (això mateix fan editors del dinou com Friedrich Haase o Richard M. Gummere, del 1917 a Loeb). D'aquesta manera la traducció netament podrà dir: «l'un s'ha penjat d'un llaç davant la porta de l'amiga»; i si a l'original hi havia una referència a un amor homosexual, ara tot quedava completament dissimulat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada